L'havien trucat per anar a l'empresa a parlar sobre el nou contracte. Tot havia anat molt de pressa: entrevista ràpida i al dia següent lloc de feina i sou. Se sentia feliç, com qui té la millor mà de cartes en la darrera jugada.
Va arribar a l'hora indicada, fins i tot cinc minuts abans -que sempre queda bé-. Quan el van fer passar al despatx del gerent, alguna cosa se li va posar malament a la boca de l'estòmac. "Hauré de deixar de prendre cafè" va dir-se, al temps que ja pensava en tot allò que significava el nou contracte. Ja havia anat al banc a parlar d'una hipoteca, havia parlat amb el venedor d'aquella preciositat de pis del carrer del Clot, tot exterior i amb quatre habitacions -perquè hi juguin els nens, quan arribin...-. Ja havia trucat a la dona per quedar per dinar i donar-li la bona notícia. "Vida meva, tenim una cosa a celebrar: m'han fet contracte a l'empresa...Indefinit!".
"Indefinit". Aquella paraula era la bareta màgica que obria les portes de qualsevol desig. Tal com s'havia esperat, els preus pujaven sense parar i els llocs de treball eren eventuals a la majoria d'empreses, per això "indefinit" era la clau de l'èxit.
El gerent va arribar amb expressió serena i el va fer seure al despatx. Els nervis el van trair de bon principi a l'home, i ell ho va notar. De seguida va saber que allò era una partida de pòquer, la partida de la seva vida, i ell no duia la millor jugada. En cinc minuts, el gerent va esmicolar un a un els seus somnis i li va dir, simplement: de moment no pot ser, però pensarem en vostè si necessitem algú properament.
Va sortir al carrer i aquell dia radiant li va semblar una broma cruel, com si el sol es rigués de la seva desgràcia. Tot estava perdut, els seus somnis havien quedat en aquell despatx. Capficat i encegat per la barreja d'impotència, ràbia i rajos de sol, va travessar el carrer sense mirar. En qüestió de segons, un cotxe el va atropellar, donant-se a la fuga, mentre ell respirava per darrera vegada l'aire d'aquell dia tan desastrós.
Tot a la vida depèn del punt de vista de qui ho mira, de qui ho escolta, de qui ho llegeix... Tot depèn del prisma subjectiu de qui fa o rep l'acció i, per tant, sovint no podem dir si una cosa és bona o no, si una acció és correcta o no o si la nostra vida és una merda o no. Tot depèn de la subjectivitat que impregna els nostres actes.
