EL SOPAR DE LA NIT DE NADAL

Comença a ser un clàssic celebrar el sopar de la nit de Nadal a casa. Per segon any, dues dones van descansar una mica ahir i van gaudir del que nosaltres tenim cada festa nadalenca: que pensin un menú, el facin, te'l serveixin i després ho netegin tot. Potser sembla poc, però en els temps de crisi que corren, no tots els regals són materials, i preparar un sopar per als qui estimes pot ser un regal molt bonic. O això espero.

Entrant en matèria, ahir vam preparar un assortiment de tapetes tèbies, un plat principal i unes postres, tot per gentilesa de la xarxa, on actualment podem trobar tota mena de receptes. El problema, com em va passar a mi, és decidir què no faràs.

En primer lloc, vam fer un xarrup de llenties vermelles amb puré de ceba i oli de xoriç. El gust era com el de menjar unes llenties estofadetes amb verdures.

Després, uns xampinyons farcits de pernil ibèric i formatge Eddam. 

També vam fer unes crestes de gambes, porro i ceba i uns farcellets de bull negre amb ceba i xoriço. 

I, per acabar, un milfulls de poma àcida amb foie, formatge de cabra i ceba caramel·litzada. 

Pel que fa al plat principal, vam fer un Strudel de carn amb poma acompanyat de pastís de pollastre rostit amb fruits secs.

I, per postres, una opció molt nadalenca, flam de torró de xixona.

El cert és que, com l'any passat, ens van felicitar perquè el menjar era molt bo. El que no sabem és què ens haurem d'empescar l'any que ve per superar el llistó d'aquest any!

Natura a tocar de Barcelona

És curiós com a vegades marxem lluny quan tenim ben a la vora un espai per caminar i gaudir de la natura. Els barcelonins tendim a agafar el cotxe o qualsevol altre transport i marxar fora de la ciutat amb l'esperança de trobar relax, esport o ambdues coses allà on anem. I, en canvi, poques vegades ens fixem en la natura que ens envolta. És cert que no abunden els parcs a Barcelona, però n'hi ha de grans i molt macos. I si el que volem és estirar més les cames, tenim a tocar Collserola, amb tot un seguit de rutes fàcils per fer. 

Ahir vam decidir deixar el cotxe i fer una excursioneta per Collserola. Vam agafar el metro fins a Catalunya, on vam agafar els FGC fins a Baixador de Vallvidrera. A partir d'allà, des del Centre d'Informació del Parc de Collserola, vam anar caminant fins a la font de la Budellera i vam tornar al punt inicial. Tot plegat, una hora i mitja a pas normal i, alhora, noranta minuts envoltats de natura -seca, tot s'ha de dir- al costat de la nostra ciutat. 

No dubto que repetirem l'experiència. 

La brúixola

A vegades és necessari tornar a trobar el nord i començar de nou.

De vacances a Viena

Del 19 al 23 de març vam marxar a Viena de viatge. Era una ciutat que tenia pendent de visitar des que vaig "empassar-me" la saga de Sissí quan era petita. Des de llavors, m'havia fascinat aquesta ciutat de contes, tan majestuosa.

Com sempre, la nostra intenció era veure el màxim de coses en els tres dies que teníem, ja que vam perdre'n dos en l'anada i tornada, que vam fer en avió amb escala a Roma. I això volia dir anar de bòlit tot el dia, sobretot al principi. En resum, podríem dir que el primer dia de visites, vam fer una marató (molt de temps a ritme constant); el segon dia, una cursa (menys temps però més ràpid); i el tercer dia, un passeig (ritme lent).

Pel que fa a la ciutat, he de dir que em va agradar força el que vam poder veure, que bàsicament va ser el centre. Els edificis són espectacularment grans, sobretot Stephansdom (la catedral de Sant Esteve), el Rathaus (l'ajuntament) o el Parlament, però també el Burgtheater (el teatre nacional d'Àustria) i l'Òpera; els palaus són descomunals, com el de Belvedere, el de Schönbrunn o el Holfburg; els museus són impressionants, com el d'Història de l'Art i el d'Història Natural, l'Albertina; i els parcs són grans extensions verdes per passejar, descansar, dinar... En fi, allà tot és immens.

També és una ciutat que destaca per la quantitat d'esglésies de diferents confessions que hi ha. En vam veure de cristianes, de gregues, de jueves, etc.

Potser l'única nota negativa va ser, precisament, la Sissí, o més ben dit, el mite de Sissí. Com a recomanació per a algú fan d'aquest personatge diria que no vagi als palaus imperials, que no faci la Ruta Sissí o que no escolti el que li diuen sobre aquesta emperadriu, perquè li desmuntaran el mite. Vaja, en resum: entre la realitat i les pel·lícules hi ha un abisme. Jo ja hi vaig anar amb el mite una mica desmuntat, però un cop allà em van fer veure que tot plegat era mentida: de dona incompresa, a nena mimada; d'independent, a egoista; i d'amor per sobre de tot, a ficció.

Pel que fa al menjar, la veritat és que no ens vam atrevir gaire a tastar coses estranyes. Per exemple, fan molts tipus de gulash (estofats), però no els vam tastar. Vam optar per una escalopa a la milanesa (wiener schnitzel) i un tall de carn com si fos de frankfurt però fet pastís, amb pebrot i pebre, que era molt bo. Això sí, ens vam meravellar de la quantitat de pans diferents que tenen (boníssims). Vam tastar-ne amb anís, amb llavors i amb verduretes (pèsols i pastanaga). També ens vam inclinar per tastar cerveses autòctones, amb diferents fruites (aranja o fruits vermells) o simplement rosses. I, evidentment, vam tastar els frankfurts i les bratswurts. I, finalment, ens vam permetre el caprici de tastar la Sacher, l'apfelstrudel (full amb poma i panses) i el pastís de Mozart (amb xocolata i glassa de festucs).

En fi, és una ciutat que recomano visitar si és té temps per gaudir dels seus palaus i museus, però també de les esglésies i parcs que hi ha. Això sí, per veure a fons tot el centre, amb tres dies no n'hi ha prou si es vol entrar en alguns museus. I com a recomanació, tot i que quedi un pèl lleig, no cal passar pel Museu de Mozart, que és un frau. En canvi, el Museu de la Música és entretingut i didàctic.

Un sopar de luxe

Ahir estava inspirada. Volia tastar l'halibut, un peix del qual m'havien parlat molt bé, perquè és tendre i es pot comprar a filets sense espines congelat (molt important si li vols fer menjar a algú que putineja amb el peix quan li treu les espines, fins a deixar-ne menys de la meitat) i feia molt de temps que llegia receptes de crema d'espàrrecs de marge o silvestres, molt bons en aquesta època de l'any. Així, doncs, vaig buscar una recepta de cada i m'hi vaig posar. Pel que fa a l'halibut, vaig optar per fer-lo amb salsa de taronja i va ser un encert. He de dir que, com sempre, vaig adaptar les receptes al que tenia: en lloc de vi fino de xerès hi vaig posar vi blanc Riesling 2010 que ens encanta i en lloc de formatge d'untar hi vaig posar formatge fresc tipus Burgos. El resultat, aquí el teniu:

Pel que fa a la crema d'espàrrecs, com que porta patata i ceba, no hi predomina en excés el gust dels espàrrecs. A més, el formatge i la llet hi donen un punt més amorosit. Les puntetes, les vaig fer a la planxa a banda i les vaig deixar al dente, cosa que hi donava contrast. I quant al peix, potser no és dels més gustosos del món, més aviat és suau, però és cert que és molt tendre; a més, la salsa de taronja hi fa un contrast força bo. Potser per a qui no li agradi l'acidesa de la taronja, hi pot posar una mica de sucre, però sense passar-se, que és un segon plat.

Passió per la xocolata

Fa uns mesos que m'he aficionat a consultar blogs de cuina. A vegades, hi cerco idees per a cuinar algun producte, sobretot carn o peix. D'altres, tan sols repasso els blogs que tinc recopilats per si hi ha alguna novetat. I els caps de setmana dedico part del meu temps a buscar alguna recepta de magdalenes, muffins o cupcakes per fer i portar els dilluns a la feina, on esperen amb candeletes les meves creacions, tot i que m'han dit que comenci a "afluixar", ja que amb l'arribada del bon temps també comença l'operació biquini...

D'entre les receptes que he anat fent, n'hi ha algunes que ja formen part del meu Top ten particular. Per exemple, els volcans de xocolata o el pastís amb cervesa Guinness. Crec que el que més m'agrada d'aquestes receptes és el gust de xocolata tan intens que tenen... Ara bé, són unes bombes calòriques. No sé per què, però hi ha moments en què l'únic que ve de gust és menjar xocolata. Per fer-vos entrar salivera, us deixo les fotos perquè aneu fent boca... I si en voleu les receptes, amb molt de gust us les donaré. Qui ho sap, potser algun dia abandonaré les lletres, els diccionaris i la normativa i em dedicaré a cuinar pastissos, galetes i magdalenes...

"Debo tener el síndrome de Candice Bergen. Que todo el mundo cree que todo el mundo te va a llamar y cuando llega el fin de semana, nadie te llama. Y te sientes más sola que la una".

(Sobreviviré)

El monument de la polèmica

Diumenge, dia de Santa Eulàlia, es va inaugurar el Monument als Castellers. Sincerament, un munt de ferralla, això sí, treballada per algú de renom, que li ha costat a la ciutat -ens ha costat a tots- 630.000 euros. No diré que els castellers no es mereixen un monument, perquè no sóc ningú per decidir qui ha de tenir un reconeixement públic d'aquestes característiques i és cert que els castells han estat declarats patrimoni de la humanitat, però potser no era el moment per fer una despesa tan gran. En un context de crisi com el que tenim, amb tants barcelonins que estan a l'atur i amb les retallades en serveis socials que s'estan fent a tot Catalunya i a Barcelona en concret, ens hem de gastar tants diners en una escultura? És lícit que l'Ajuntament inverteixi els nostres diners en això? Ja diuen que l'art és subjectiu, perquè, amb tots els meus respectes per al senyor Llena, per mi és una construcció feta d'acer retorçat, com si fos un tap de ferro dels que posen al cava perquè el tap de suro no s'escapi.

No és just que la culpa del dispendi s'atribueixi al govern del senyor Trias, perquè l'encàrrec ja es va fer quan l'alcalde de Barcelona era el senyor Clos, mireu si ha plogut des d'aleshores! Però el que sí que se li pot recriminar al senyor Trias és que hagi donat llum verda al monument, que hagi donat carta blanca al senyor Llena per fer el que vulgui i el seu govern estigui retallant els drets dels barcelonins a una escola bressol pública, per exemple.

Hi ha més de 600.000 euros per al senyor Llena i, en canvi, no es poden fer més escoles bressol a Barcelona, tot i que la manca de places d'aquest servei és evident. Això sí, el govern municipal té una doble solució per al problema: retallades i externalització del servei. Quina paraula més maca que han trobat per amagar el terme privatització, que és el que vol dir. Externalitzar un servei vol dir que ja no el cobriran funcionaris o interins, sinó persones contractades amb unes condicions molt pitjors i el pas següent és externalitzar-ne la gestió, que no és altra cosa que concertar alguna llar d'infants privada que, amb personal i directrius propis, gestionarà els centres públics que, això sí, ja no tindran ni el tarannà ni el cost d'una escola bressol municipal. Tampoc no hi ha diners per pagar el que deuen als treballadors de TMB, per exemple.

Sigui com sigui, a la plaça de Sant Miquel, els crits van ofegar els parlaments dels oradors il·lustres que s'havien reunit per inaugurar l'escultura. Sobre això tan sols dos comentaris. En primer lloc, el cinisme del senyor Trias en demanar perdó als castellers per "l'espectacle". Senyor Trias, "l'espectacle" que vostè diu, l'han propiciat vostè i els membres del govern, no la gent que cridava que, a més, no només eren treballadors de TMB, sinó també ciutadans anònims, farts que se'ls riguin a la cara. I, en segon lloc, pel que fa al comentari del senyor Llena, que va dir als qui van criticar el cost de l'obra que si l'Ajuntament es plantegés vendre-la "en trauria quatre vegades més" i que, per tant, la ciutat "ha fet un gran negoci", m'agradaria dir-li -amb la ignorància artística que ja he reconegut i el meu respecte- que no sé jo si trobaria algun altre passerell que es deixés entabanar i comprar aquella ferralla.

Finalment, tan sols puc dir que aquella cridòria -a la qual em vaig sumar- em va fer tornar a creure que no ens hem rendit, que per molt que la política sigui un cau de corrupteles i els polítics no s'escoltin els ciutadans i mirin pel seu benefici propi, els ciutadans no ens hem rendit i el dret de picar de peus i rebel·lar-nos no els l'han pogut treure. Gràcies!

Com mantega pomada

mantega pomada: mantega amb una textura tan tova com si fos una pomada.

Ahir va ser un dia d'anar de bòlit a la feina. Cada vegada que passa un fet excepcional, la redacció es col·lapsa. Gent amunt i avall, presses, textos que arriben a últim temps, imatges que no es poden muntar a temps... A més, cal sumar-hi la responsabilitat que tinc com a coordinadora. Un dia com el d'ahir, amb tants interrogants pel que fa al temps, exigia estar per tot, inclòs el fet que les meves companyes són totes de fora de Barcelona i, per tant, calia pensar un pla B per si no podien arribar a la feina.

Avui, tot i que amb menys estrés, també ha estat un dia de presses fins a últim minut. I, és clar, amb presses no es poden fer bé les coses, sobretot quan ens carreguem amb massa feina. Els errors són humans, tot i que alguns pensin el contrari... El pitjor no és que algú et faci veure els errors, el pitjor és quan aquest algú es creu Déu i és un mindundi, com diria en Ferran Adrià de TV3. Però, és clar, és més fàcil veure la palla a l'ull de l'altre...

I per si no en tenia prou, una mala notícia: la meva parella ha de marxar fora com a mínim una setmana i mitja.

Per tot plegat, avui em sento com si fos mantega pomada...

Democràcia?

Sovint ens escudem en la frase "a mi no m'agrada la política" per dir que passem de la política. I la veritat és que cada cop hi ha menys gent que va a votar, menys gent que surt a manifestar-se pels carrers i que reivindica allò que és seu. Ens hem tornat conformistes o, més ben dit, ens han tornat conformistes. Sí, perquè després de molts anys de dictadura, quan va arribar la democràcia la gent es va relaxar. De nou, es retornava el dret del poble d'escollir els seus representants polítics i va semblar que ja estava bé. Fa ja gairebé un any, un grup de ciutadans, joves i no tant joves, van reivindicar que un altre món era possible, que no ens havíem de conformar amb una democràcia que ho és tot menys real, que no protegeix els més dèbils sinó els més forts. A poc a poc, però, la bombolla d'ideals del moviment del 15-M es va anar desinflant i ara podem dir que tornem a estar més o menys com abans. És trist, perquè tot plegat beneficia el sistema contra el que hauríem de lluitar.

Que ens apugen els impostos? Què hi farem... Que ens tanquen el CAP del barri? Haurem de vigilar de no posar-nos malalts... Que ens faran pagar per receptar-nos medicaments? És que hi ha molt deute públic... Que a Barcelona les noves escoles bressol seran concertades (és a dir, un negoci privat que rebrà subvenció de tots els barcelonins i que, a més, ens cobrarà una milionada pels serveis)? És que tantes coses no es poden cobrir... Que ja no hi haurà sisena hora als centres públics? Doncs haurem de pagar un professor particular. Qualsevol d'aquestes notícies ens haurien d'haver fet sortir al carrer als milions de catalans, però després a les manifestacions continuem sent quatre gats. I, de fet, jo quan hi vaig, ho faig per consciència política i personal, més que no pas pensant que servirà d'alguna cosa. Perquè aquesta batalla, com moltes d'altres, l'han guanyada els polítics. Aquest sentiment de derrota generalitzat, aquest pensament de "faci el que faci, les coses no canviaran", ens l'han procurat els qui haurien de vetllar pel nostre benestar i que, en canvi, miren pel seu benefici. I, en el fons, cada cop que hi ha eleccions, arribo a la conclusió que tenim el que volem o ens mereixem. Després de les moltes retallades del govern català, CiU va aconseguir la majoria de vots a les municipals i a les generals. Després del que van significar els vuit anys d'Aznar, el PP va guanyar per majoria absoluta les eleccions generals.

En el fons, crec que més enllà d'assignatures que es posen o es treuen del currículum escolar, el que haurien de fer és ensenyar a pensar, a ser crítics i reflexius. Cal que les noves generacions no passin de la política, sinó que la refacin. No pot ser que ens facin fàstic casos com el dels vestits del senyor Camps, que resulta que no és culpable de rebre suborns tot i que hi ha escoltes que demostren que va rebre regals i documents que demostren que va adjudicar projectes a aquests homes tan generosos, però que no hi fem res per canviar-ho, ja que aquest senyor va guanyar amb majoria absoluta a la Comunitat Valenciana. És inconcebible des del punt de vista lògic que un treballador voti un partit de dretes, que beneficia els interessos dels rics i poderosos, però ho fan. Dubto jo que a Espanya hi hagi tanta gent de classe alta perquè el PP obtingui una majoria absoluta a les urnes, com va passar, així que...

En el fons, el gran problema -o, si més no, un dels més importants- que tenim és que la gent més que votar, el que fa és anar com una baldufa d'un lloc a un altre, entre els dos partits majoritaris. I als polítics ja els va bé. "Apa, ara et tocarà a tu manar. D'aquí a vuit anys, m'hi posaré jo" deuen pensar.

Com volem que les coses canviïn si no fem res per canviar-les? Una flor no fa estiu, és cert, però moltes flors acaben fent la primavera. La imatge de la plaça de Catalunya o la plaça del Sol plena a vessar de gent que reclamava que un altre món era possible és la mostra que estem indignats i fins als nassos d'aquesta mentida que ens han venut que es diu democràcia, però que tan sols és el dret a votar (això sí, perquè acabin guanyant els dos partits principals). Ens han fet que arreli dins nostre la idea que fem el que fem, res no canviarà, però en el fons no és veritat. El problema és que no ens ho creiem. I el repte és saber si algun dia direm "PROU" tots junts. Perquè aleshores sí que serem invencibles.

Les orelles del llop

Avui hem començat a veure-li el llautó al Govern espanyol. En un sol dia, dues notícies que esgarrifen: el ministre d'Educació ha suprimit l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i el ministre de Justícia ha anunciat que modificarà la llei de l'avortament.

D'una banda, el senyor Wert, ministre d'Educació, ha justificat la supressió de l'assignatura perquè era "adoctrinant" i per això la canviarà per Educació Cívica i Constitucional, amb l'objectiu que es conegui la Constitució i sota la premissa que no es caigui en l'adoctrinament ideològic. És clar, no hi haurà les "qüestions controvertides" de les quals no volen parlar els populars, com el matrimoni entre parelles del mateix sexe o els tipus de famílies diferents que hi ha... Ara bé, no es pot justificar la decisió amb mentides, com els exemples posats d'adoctrinament, que en realitat són extrets d'un assaig crític precisament amb l'assignatura, que no era un manual de text, però que va ser usat com si ho fos per les files populars per criticar la matèria (http://www.escolar.net/MT/archives/2012/02/requiem-por-la-ciudadania.html).

I, de l'altra, el ministre Ruiz-Gallardón ha anunciat canvis en la llei de l'avortament. Primer va dir que se'n retiraria el paràgraf que fa referència al dret de les menors de 16 i 17 anys a realitzar la interrupció de l'embaràs sense haver-ho de comunicar als pares o tutors. Fins aquí, la cosa anava bé, perquè és cert que aquest apartat havia generat polèmica fins i tot entre els més progressistes. Però avui ha anat més enllà: la llei tornarà a la de 1985, que establia tres supòsits per avortar: malformació del fetus, violació i risc per a la mare. El pitjor de tot plegat és la justificació que ha fet servir. Diu que el més progressista que ha fet mai és defensar el dret a la vida. Vaja, ara resultarà que els proavortistes som, a més de males persones que anirem a l'infern, retrògrades i els catòlics i conservadors són progressistes.

Després de tenir les dues notícies al meu cap com en una coctelera, em venia una vegada i una altra una reflexió que sempre em faig: per què els sectors catòlics no s'acontenten de tenir parroquians -a qui atemoreixen amb idees sobre el cel i l'infern, sobre pecats i altres bajanades-, sinó que, a més, volen que la resta combreguem amb les seves idees, que ens les empassem com qui s'empassa un verí? Si l'assignatura que hi havia era adoctrinant, que no ho serà aquesta, que imposarà idees de la Constitució, un text inamovible i caducat que ningú no s'atreveix a tocar? Per no parlar del que hi afegiran de la seva collita. És evident, però en aquest cas seran les seves idees, les que promourà i això és diferent. Ja ho diuen, que la Història, l'escriu qui guanya, i en tenim molts exemples al llarg dels segles, i en especial en els darrers cinquanta anys.

I, sobre el senyor Gallardón i les seves paraules, en primer lloc caldria que llegís la definició de progressista del diccionari, que crec que no ho té clar. I, en segon lloc, em pregunto per què feia nosa una llei que donava llibertat a les dones per escollir què fer en cas d'un embaràs no desitjat, però no les obligava en cap cas a avortar i per què és bona aquesta llei que obligarà les joves a marxar fora del país, a anar a clíniques privades i justificar un risc psicològic greu per avortar o bé a tenir una criatura que no volen o que els espatllarà la vida per sempre. Jo, per començar, hi veig una intromissió en l'àmbit privat de les idees religioses. Entre una cosa i l'altra, l'únic que tinc clar és que l'Església s'ha tornat a colar en la política. El PP ja ha obert la caixa dels trons. Ja podem tremolar...

Nit de Nadal

Aquest any, per primera vegada (i espero que no l'última), vam celebrar la nit de Nadal a casa. Normalment anàvem a casa dels meus pares, però ells treballaven fins tard i vam decidir fer nosaltres el sopar. A més, vam pensar que podíem sopar amb els pares respectius, tots sis a casa. Així, els pares de la meva parella tampoc no sopaven sols. Més que per celebrar el Nadal, ens feia il·lusió tenir convidats a casa. I, com a dona, vaig voler fer un regal a dues dones molt importants que es farien un fart de cuinar la resta de dies: la meva mare i la meva sogra.

Amb tota la il·lusió del món, em vaig posar a mirar blogs de cuina en recerca de receptes per fer aquella nit. Vam optar per fer un pica-pica, un plat principal i postres.

El menú va ser el següent:

1. Pica-pica: miniquiches de cheddar, pera i ceba caramel·litzada (del blog Dulces bocados); pasta de full de sobrassada i mel (del blog Cogollos de agua), en aquest cas vam fer servir pasta de full i no massa d'empanadilles; sorpreses de gambes i iogurt grec; cistelletes i tartaletes de botifarró i poma amb ous de guatlla o formatge de cabra; miniquiches de carbassó (del blog A mí lo que me gusta es cocinar); crestes de salmó a l'aroma de llimona (originàriament havien de ser croquetes, però la massa va quedar un pèl líquida) i boletes de patata i parmesà.

2. Plat principal: canelons de foie amb bolets.

3. Postres: gotets de pastís de formatge amb fruits vermells (del blog Recetas del Señor Señor).

La veritat és que va ser tot un èxit, i això que tenia a taula una de les crítiques culinàries més exigents: ma mare. A més, tots van coincidir que la cita es podria repetir cada any, així que potser hem instaurat la nit de Nadal a cals Flores-Catalán. I n'estem molt contents!

Tot i que sembli la mateixa foto que en l'entrada anterior (el lloc és el mateix i hi ha alguns plats repetits), no ho és. Hi falten els canelons i les postres, que estaven a la nevera quan vaig fer la foto.

La inauguració del pis

A finals de juny vam fer un pas important amb la meva parella: ens vam comprar un pis. La veritat és que ja estàvem una mica desil·lusionats perquè no trobàvem res que s'adeqüés al que ens agradava o al que podíem pagar. És cert que quan vam començar a mirar pisos, en començaven a baixar els preus, però encara estaven a preus prohibitius. A més, la tasca de buscar pis et fa veure que hi ha gent molt manetes per fer fotos, ja que hi ha pisos que, quan els vam anar a veure, eren molt diferents al que havíem vist per fotos. Però un dia la sort ens va somriure i vam trobar el nostre pis. La veritat és que ens feia molta por embrancar-nos en un projecte tan important -i més amb la situació econòmica i laboral que hi ha actualment-, però ens vam dir que era o ara o mai i ens vam decidir a fer el pas. I no ens n'hem penedit.

Com sempre, això sí, vam fer les coses de pressa. En quinze dies ja estàvem vivint al pis. Van ser dues setmanes plenes de feina: treure paper de les parets, pintar, netejar, posar parquet... I, a més, enmig de tot plegat va néixer el Marc, el nostre nebot. Com a resultat, van quedar alguns detalls per polir, que continuen com es van deixar. Som uns desastres!

Bé, com és natural, vam convidar la família i els amics a veure el pis i en vam fer algunes inauguracions per parts, que som molta colla en total. En alguns els casos, vam fer un dinar i en d'altres, un sopar, però l'element comú va ser que vam fer platets nous que havia tret de blogs de cuina. Per desgràcia, no vaig fer fotos de totes les meves "creacions", només la darrera vegada. Així, doncs, aquí teniu els plats que vam fer per a la inauguració del pis amb part de la colla.

1. Aperitius: minichiches de carbassó (del blog A mí lo que me gusta es cocinar), crestes de sobrassada i mel (apareixen en molts blogs), sopreses de gambes i iogurt grec (del blog A'punto), cistellets de botifarró i poma amb ous de guatlla o formatge de cabra (també apareix en diferents blogs).

2. Primer plat: carbassons farcits de bolets (aquesta recepta és de les primeres que em va donar la meva amiga Irene).

3. Segon plat: rotllets de pollastre farcits amb mozzarella i tomàquets secs en oli (vaig fer una barreja de dues reeceptes: els rollitos caprese del blog Cogollos de agua i rotllet de pollastre del blog Y sigo en la cocina).

4. Postres: pastís de formatge i galetes oreo (la recepta original era un suflé, però a mi no em va pujar tant. Això sí, estava de vici!).

Aquí us deixo una foto perquè ho jutgeu vosaltres mateixos. Els convidats van dir que tot era molt bo.

De cuinetes

Fa ja uns mesos que estic de cuinetes. Li he trobat el gust a això dels fogons i, sobretot, el forn. L'única pega és la factura de la llum, que des que ens vam mudar ha augmentat considerablement.

Entre l'afició de la Irene per fer postres, especialment pastissos i el fet que va començar a fer un blog de cuina, vaig començar a mirar blogs de cuina i a poc a poc, m'hi he anat aficionant. Tant, que cada dia en repasso els favorits, que ja en són entre 30 i 40, a la recerca de receptes fàcils i gustoses. De mica en mica, he anat elaborant un recull de receptes a partir de copiar-les dels blogs. Així, quan en vull fer una, no cal que recordi el blog on era i la hi busqui, tan sols m'he de mirar el meu word. Tot i que jo no arribaré a fer un blog especialitzat en cuina, sí que volia "mostrar" les meves experiències culinàries, així que aquí estic, gairebé quatre anys després de la darrera entrada en aquest blog, tornant-hi de nou, aquest cop, però, no per penjar-hi els meus relats o pensaments, sinó les meves fotos i provatures culinàries. La propera entrada, doncs, ja inclorà fotos dels resultats de tantes estones a la cuina.

Hola de nou!