La vella Morla

Les orelles del llop

2012-02-01T16:05:00.006+01:00

Avui hem començat a veure-li el llautó al Govern espanyol. En un sol dia, dues notícies que esgarrifen: el ministre d'Educació ha suprimit l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i el ministre de Justícia ha anunciat que modificarà la llei de l'avortament.

D'una banda, el senyor Wert, ministre d'Educació, ha justificat la supressió de l'assignatura perquè era "adoctrinant" i per això la canviarà per Educació Cívica i Constitucional, amb l'objectiu que es conegui la Constitució i sota la premissa que no es caigui en l'adoctrinament ideològic. És clar, no hi haurà les "qüestions controvertides" de les quals no volen parlar els populars, com el matrimoni entre parelles del mateix sexe o els tipus de famílies diferents que hi ha... Ara bé, no es pot justificar la decisió amb mentides, com els exemples posats d'adoctrinament, que en realitat són extrets d'un assaig crític precisament amb l'assignatura, que no era un manual de text, però que va ser usat com si ho fos per les files populars per criticar la matèria (http://www.escolar.net/MT/archives/2012/02/requiem-por-la-ciudadania.html).

I, de l'altra, el ministre Ruiz-Gallardón ha anunciat canvis en la llei de l'avortament. Primer va dir que se'n retiraria el paràgraf que fa referència al dret de les menors de 16 i 17 anys a realitzar la interrupció de l'embaràs sense haver-ho de comunicar als pares o tutors. Fins aquí, la cosa anava bé, perquè és cert que aquest apartat havia generat polèmica fins i tot entre els més progressistes. Però avui ha anat més enllà: la llei tornarà a la de 1985, que establia tres supòsits per avortar: malformació del fetus, violació i risc per a la mare. El pitjor de tot plegat és la justificació que ha fet servir. Diu que el més progressista que ha fet mai és defensar el dret a la vida. Vaja, ara resultarà que els proavortistes som, a més de males persones que anirem a l'infern, retrògrades i els catòlics i conservadors són progressistes.

Després de tenir les dues notícies al meu cap com en una coctelera, em venia una vegada i una altra una reflexió que sempre em faig: per què els sectors catòlics no s'acontenten de tenir parroquians -a qui atemoreixen amb idees sobre el cel i l'infern, sobre pecats i altres bajanades-, sinó que, a més, volen que la resta combreguem amb les seves idees, que ens les empassem com qui s'empassa un verí? Si l'assignatura que hi havia era adoctrinant, que no ho serà aquesta, que imposarà idees de la Constitució, un text inamovible i caducat que ningú no s'atreveix a tocar? Per no parlar del que hi afegiran de la seva collita. És evident, però en aquest cas seran les seves idees, les que promourà i això és diferent. Ja ho diuen, que la Història, l'escriu qui guanya, i en tenim molts exemples al llarg dels segles, i en especial en els darrers cinquanta anys.

I, sobre el senyor Gallardón i les seves paraules, en primer lloc caldria que llegís la definició de progressista del diccionari, que crec que no ho té clar. I, en segon lloc, em pregunto per què feia nosa una llei que donava llibertat a les dones per escollir què fer en cas d'un embaràs no desitjat, però no les obligava en cap cas a avortar i per què és bona aquesta llei que obligarà les joves a marxar fora del país, a anar a clíniques privades i justificar un risc psicològic greu per avortar o bé a tenir una criatura que no volen o que els espatllarà la vida per sempre. Jo, per començar, hi veig una intromissió en l'àmbit privat de les idees religioses. Entre una cosa i l'altra, l'únic que tinc clar és que l'Església s'ha tornat a colar en la política. El PP ja ha obert la caixa dels trons. Ja podem tremolar...

Nit de Nadal

2012-01-24T17:21:00.003+01:00

Aquest any, per primera vegada (i espero que no l'última), vam celebrar la nit de Nadal a casa. Normalment anàvem a casa dels meus pares, però ells treballaven fins tard i vam decidir fer nosaltres el sopar. A més, vam pensar que podíem sopar amb els pares respectius, tots sis a casa. Així, els pares de la meva parella tampoc no sopaven sols. Més que per celebrar el Nadal, ens feia il·lusió tenir convidats a casa. I, com a dona, vaig voler fer un regal a dues dones molt importants que es farien un fart de cuinar la resta de dies: la meva mare i la meva sogra.

Amb tota la il·lusió del món, em vaig posar a mirar blogs de cuina en recerca de receptes per fer aquella nit. Vam optar per fer un pica-pica, un plat principal i postres.

El menú va ser el següent:

1. Pica-pica: miniquiches de cheddar, pera i ceba caramel·litzada (del blog Dulces bocados); pasta de full de sobrassada i mel (del blog Cogollos de agua), en aquest cas vam fer servir pasta de full i no massa d'empanadilles; sorpreses de gambes i iogurt grec; cistelletes i tartaletes de botifarró i poma amb ous de guatlla o formatge de cabra; miniquiches de carbassó (del blog A mí lo que me gusta es cocinar); crestes de salmó a l'aroma de llimona (originàriament havien de ser croquetes, però la massa va quedar un pèl líquida) i boletes de patata i parmesà.

2. Plat principal: canelons de foie amb bolets.

3. Postres: gotets de pastís de formatge amb fruits vermells (del blog Recetas del Señor Señor).

La veritat és que va ser tot un èxit, i això que tenia a taula una de les crítiques culinàries més exigents: ma mare. A més, tots van coincidir que la cita es podria repetir cada any, així que potser hem instaurat la nit de Nadal a cals Flores-Catalán. I n'estem molt contents!

Tot i que sembli la mateixa foto que en l'entrada anterior (el lloc és el mateix i hi ha alguns plats repetits), no ho és. Hi falten els canelons i les postres, que estaven a la nevera quan vaig fer la foto.

La inauguració del pis

2012-01-22T11:29:00.004+01:00

A finals de juny vam fer un pas important amb la meva parella: ens vam comprar un pis. La veritat és que ja estàvem una mica desil·lusionats perquè no trobàvem res que s'adeqüés al que ens agradava o al que podíem pagar. És cert que quan vam començar a mirar pisos, en començaven a baixar els preus, però encara estaven a preus prohibitius. A més, la tasca de buscar pis et fa veure que hi ha gent molt manetes per fer fotos, ja que hi ha pisos que, quan els vam anar a veure, eren molt diferents al que havíem vist per fotos. Però un dia la sort ens va somriure i vam trobar el nostre pis. La veritat és que ens feia molta por embrancar-nos en un projecte tan important -i més amb la situació econòmica i laboral que hi ha actualment-, però ens vam dir que era o ara o mai i ens vam decidir a fer el pas. I no ens n'hem penedit.

Com sempre, això sí, vam fer les coses de pressa. En quinze dies ja estàvem vivint al pis. Van ser dues setmanes plenes de feina: treure paper de les parets, pintar, netejar, posar parquet... I, a més, enmig de tot plegat va néixer el Marc, el nostre nebot. Com a resultat, van quedar alguns detalls per polir, que continuen com es van deixar. Som uns desastres!

Bé, com és natural, vam convidar la família i els amics a veure el pis i en vam fer algunes inauguracions per parts, que som molta colla en total. En alguns els casos, vam fer un dinar i en d'altres, un sopar, però l'element comú va ser que vam fer platets nous que havia tret de blogs de cuina. Per desgràcia, no vaig fer fotos de totes les meves "creacions", només la darrera vegada. Així, doncs, aquí teniu els plats que vam fer per a la inauguració del pis amb part de la colla.

1. Aperitius: minichiches de carbassó (del blog A mí lo que me gusta es cocinar), crestes de sobrassada i mel (apareixen en molts blogs), sopreses de gambes i iogurt grec (del blog A'punto), cistellets de botifarró i poma amb ous de guatlla o formatge de cabra (també apareix en diferents blogs).

2. Primer plat: carbassons farcits de bolets (aquesta recepta és de les primeres que em va donar la meva amiga Irene).

3. Segon plat: rotllets de pollastre farcits amb mozzarella i tomàquets secs en oli (vaig fer una barreja de dues reeceptes: els rollitos caprese del blog Cogollos de agua i rotllet de pollastre del blog Y sigo en la cocina).

4. Postres: pastís de formatge i galetes oreo (la recepta original era un suflé, però a mi no em va pujar tant. Això sí, estava de vici!).

Aquí us deixo una foto perquè ho jutgeu vosaltres mateixos. Els convidats van dir que tot era molt bo.

De cuinetes

2012-01-22T11:13:00.002+01:00

Fa ja uns mesos que estic de cuinetes. Li he trobat el gust a això dels fogons i, sobretot, el forn. L'única pega és la factura de la llum, que des que ens vam mudar ha augmentat considerablement.

Entre l'afició de la Irene per fer postres, especialment pastissos i el fet que va començar a fer un blog de cuina, vaig començar a mirar blogs de cuina i a poc a poc, m'hi he anat aficionant. Tant, que cada dia en repasso els favorits, que ja en són entre 30 i 40, a la recerca de receptes fàcils i gustoses. De mica en mica, he anat elaborant un recull de receptes a partir de copiar-les dels blogs. Així, quan en vull fer una, no cal que recordi el blog on era i la hi busqui, tan sols m'he de mirar el meu word. Tot i que jo no arribaré a fer un blog especialitzat en cuina, sí que volia "mostrar" les meves experiències culinàries, així que aquí estic, gairebé quatre anys després de la darrera entrada en aquest blog, tornant-hi de nou, aquest cop, però, no per penjar-hi els meus relats o pensaments, sinó les meves fotos i provatures culinàries. La propera entrada, doncs, ja inclorà fotos dels resultats de tantes estones a la cuina.

Hola de nou!

Les coses importants

2007-08-30T08:04:00.000+01:00

Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.
Que un núvol no ens faci creure que no surt el sol.
Que una llàgrima no ens faci pensar que no riurem mai.
Que la tristor no ens faci oblidar que podem ser feliços.
Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.
Que un got mig buit estigui també mig ple.
Que un gra de sorra no sigui mai una muntanya.
Que un fracàs no sigui mai una derrota.
Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.
Que les vanalitats no tapin allò que és important.
Que una baralla no sigui un motiu de rencúnia.
Que la tristor no sigui mai per sempre, sinó per ara.
Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.

El llenguatge sexista

2007-08-01T20:03:00.000+01:00

Els mitjans de comunicació es van fer ressò de la decisió de l’ Ajuntament de Fuenlabrada (Madrid) de “feminitzar” les senyals de trànsit. Així doncs, el políticament correcte ha fet que a la meitat dels passos de vianants i dels semàfors de la ciutat es vegi la imatge d’un ninotet amb cuetes i faldilla. Aquest és només un dels nombrosos exemples que promouen, sobretot els polítics, per mostrar i corregir el masclisme que hi ha en la societat.

Aquesta recerca de la igualtat de sexes, que es va iniciar fa molt de temps i que s’ha convertit en norma gairebé en tots els àmbits de la nostra vida, és la que m’ha dut a escriure aquesta petita reflexió, que no pretén ser doctrina, sinó tan sols expressar el punt de vista filològic de l’assumpte.

Per començar, hauríem de partir de dues premisses inicials: la primera, que la llengua és un mitjà de comunicació entre les persones; i la segona, que cal entendre el cervell com una calaixera immensa, plena de calaixets que contenen tota la informació dels sons, la grafia, el significat i l’estructura de la llengua. I aquests calaixets, interaccionen a partir d’unes regles de combinatòria que aprenem.

Pel que fa al gènere, la seva formació és similar, però parteix d’una premissa diferent. Al contrari del que sempre ens han dit, els mots no són masculins i femenins, sinó que el seu gènere és inherent, de manera que són masculins o femenins, però hem establert una relació de significat entre ells i al nostre cervell, per a referir-nos al conjunt, hem agafat la forma més senzilla (el masculí acostuma a tenir marca zero de gènere, mentre que el femení es caracteritzar per tenir la marca -A). D’aquesta manera, tenim dues formes diferents, per exemple, per al mot gat: una, que significa animal felí masculí, i l’altra que significa conjunt d’animals felins masculins i femenins (tant en singular com en plural). La tendència a fer servir la forma masculina i femenina, lluny de mostrar una igualtat entre els gèneres, és redundant perquè [gats]i[gates] significa [gats i gates] i [gates].

Però és que aquesta persecució del políticament correcte es queda sense arguments davant els casos com mosca o papallona. Aquests mots usats en genèric, coincideixen amb la forma femenina. Què passa amb el col·lectiu de mosques o papallones masculines, és que ningú no els defensa davant d’aquest “feminisme” lingüístic? Un altre cop, l’explicació és que agafem la forma més senzilla ( que en aquest cas és la femenina) per a parlar del conjunt.

Deixant de banda si és correcte lingüísticament o no aquesta duplicació de gèneres, si hem dit que la llengua ha de ser un mitjà comunicatiu, l’ús d’ambdues formes entorpeix el nostre objectiu. Proveu, si no, a llegir aquest petit text: “Estimats i estimades socis i sòcies de l’ Associació de Veïns i Veïnes, us anunciem que farem excursions de dos dies amb aquells nens i nenes i pares i mares que ho vulgueu. No cal que estigueu massa preparats i preparades físicament, tan sols heu d’estar motivats i motivades. Pel que fa als nens i nenes, és una bona idea que ells mateixos i elles mateixes es facin la motxilla, perquè així començaran a ser una mica més autònoms i autònomes. Esperem que us engresqui la idea i que us hi apunteu.”

A tall de resum doncs, és incorrecte des del punt de vista lingüístic pensar que hi ha un ús masclista de la llengua, ja que hem vist que els mots genèrics poden coincidir amb la forma masculina o bé amb la femenina, perquè agafen la més senzilla. L’ús de les dues formes, lluny de ser una mostra d’igualtat, mostra la superioritat del femení, que es repeteix. I, per sobre de les consideracions lingüístiques, entorpeix la comunicació.

Aquesta percepció del sexisme de la llengua, no té una raó estrictament filològica, sinó que hi té molt a veure la percepció de ser o no una societat masclista. La llengua és neutra, ara bé, la intenció i les actuacions de la gent poden ser masclistes o no. Això és el que s’ha de combatre, però no pas a força d’incorreccions lingüístiques o de ninotets que volen simbolitzar a les dones -i que, a més, es basen en un model estereotipat -, sinó amb polítiques de debò, que no discriminin les dones, per exemple, a la feina, on encara preval que és menys apta que un home, que hi faltarà més perquè és mare, on cobren en molts casos menys que els homes per fer la mateixa tasca. Una bona política d’igualtat no és que canviïn les senyals de trànsit o que s’afegeixin els mots femenins. Una bona política d’igualtat és que homes i dones tinguin els mateixos drets i deures, que s’eradiqui la idea de la inferioritat de la dona. I per a això, encara ens queda molt de camí per recórrer.

Sinceritat

2007-07-29T08:52:00.000+01:00

"Una veritat fora de temps

de vegades pot fer més mal

que una mentida"

Art?

2007-06-18T08:48:00.000+01:00

Ahir es va tornar a encendre la polèmica sobre les curses de braus. Barcelona, declarada ciutat antitaurina, va acollir una gran corrida, apadrinada per famosos i anònims i rebutjada per gent anònima.

Aquesta tradició, que s'entesten a declarar gairebé patrimoni de l'espanyolisme més pur, era present arreu d'Europa i es va anar eradicant a mesura que els països progressaven. En canvi, aquí s'ha convertit en la icona d'allò purament espanyol, com si els braus i les sevillanes fossin l'únic que ens defineix com a espanyols. Home...

Destriar allò que és art del que no ho és no pot ser mai una tasca objectiva, sinó, que li diguin al Ferran Adrià. Sempre es parteix de la subjectivitat de cadascú. Ara bé, decidir què és tortura i que no ho és, és molt més senzill. Segons el diccionari, torturar vol dir "sotmetre a un patiment físic o moral intolerable" i ningú no podrà negar que els braus pateixen, per tant, se'ls tortura. Per tant, si de veritat aquesta tradició és considerada un art, és un art macabre. Què pensaríem d'algú que promou l'art dels nus infantils? Que és gairebé pederastia. I dels qui maltracten les dones? Sí, és clar que algú dirà que una persona no és el mateix que un animal, però no s'aferma així la idea de la prepotent superioritat de l'home?

Si la tauromàquia és un art, voldria pensar que no serà més o menys art segons si el patiment animal és major o menor. Vull creure que no som tan brutals, tan primitius. Si és un art per si mateix, el fet de veure fer cabrioles al torero de torn ens hauria de fer buscar una terme mig. Per exemple, les estocades, enlloc de fer-les amb barres que punxen, es podrien fer amb barres que marquin amb color l'animal: és igual de visual, però el toro no pateix. L'estoc final, que demostra la supremacia de l'home sobre el brau, es pot fer igualment amb color. D'aquesta manera, l'espectacle és el mateix i l'animal pot tornar a caseta després.

Si tot això no ha estat possible fins ara, ens haurem de preguntar quina mena de sang corre per aquells que gaudeixen veient com el toro cau, després de múltiples punxades, i quina mena de societat avançada som, que permetem que això encara es faci. I, com a apunt final, tan sols cal remarcar que, aquesta superioritat humana és falsa, en tant que els braus són preparats per sortir a la plaça (no mengen i són provocats, perquè siguin més violents i alhora tinguin menys força) i abans que aparegui el torero, sovint el matador amb el cavall fa la feina bruta de punxar-lo prou com perquè sigui menys amenaçant.

Amics

2007-06-16T07:19:00.000+01:00

"Els veritables amics són aquells
capaços de sorprendre't
quan creus que el món
ja no et pot oferir res que t'impressioni
i de crear-te un somriure nou"

La sort

2007-06-15T07:22:00.000+01:00

Quan, després de molt de temps, la sort truca a la nostra porta, pensem que es tracta d'això, de sort i res més. Però si mirem més enllà del resultat final, veurem que la sort no existeix, tan sols l'esforç constant ens fa arribar allà on volíem. Potser l'atzar fa que, després de molts intents, aconseguim allò que desitjàvem, però és només un últim granet de sorra.

La sort és per a qui se la treballa, per tant, no podem parlar de sort. Si guanyes la loteria, no és sort, és l'atzar que fa que aquell dia et toqui a tu, després de tots els anys que fa que hi jugues. Quan et truquen per oferir-te una bona feina, no és sort, és l'atzar que fa que agafin el teu currículum, que diu que estàs sobradament preparat per fer aquella feina. Quan trobem allò que crèiem que havíem perdut, no és qüestió de sort, sinó fruit de la casualitat, perquè tard o d'hora ho havíem de trobar, després de regirar-ho tot.

Per això, enlloc d'agrair la sort que hem tingut, caldria anar més enllà i reconèixer que alguna cosa haurem fet bé per arribar a tenir el que volíem. Cal, doncs, més autoestima, més confiança en els altres i en el món. Perquè, si només hi veiem la mà de la sort, estem infravalorant les nostres capacitats.

El got mig ple

2007-06-01T11:43:00.000+01:00

Vas prometre que aquest cop seria diferent. Vas prometre que ja n'hi havia prou. S'havia acabat el temps de la por, de la ràbia, de la impotència. Aquest cop, no.

Però, de sobte, tot va canviar. I aquell ésser poderós que et sotmetia, de cop s'havia tornat indefens als teus ulls. La força s'havia esvaït i allò que sempre havies sabut però mai havies vist es va fer evident als ulls del món. Allà, arraulit, aquell ésser que tant havies estimat i odiat alhora, demanava ajuda. I, per molt que la ràbia i la impotència encara es mantenien latents al fons del teu cor, vas allargar la mà i vas ajudar-lo a que s'aixequés. I vas prometre que vigilaries tots els seus passos, que sempre et trobaria al seu costat.

Per sobre de la ràbia, de la impotència i de la por hi havia l'estimació, els temps viscuts i tot el que t'havia donat. Perquè el got, al cap i a la fi, sempre es pot veure mig ple.

El punt de vista

2007-05-08T13:30:00.000+01:00

Tot a la vida depèn del punt de vista de qui ho mira, de qui ho escolta, de qui ho llegeix... Tot depèn del prisma subjectiu de qui fa o rep l'acció i, per tant, sovint no podem dir si una cosa és bona o no, si una acció és correcta o no o si la nostra vida és una merda o no. Tot depèn de la subjectivitat que impregna els nostres actes.

Quan una persona es troba en un bon moment, sempre pensa "Ja veuràs com s'espatlla", perquè som així, perquè sabem que som éssers infeliços per naturalesa. I, és clar, el moment arriba i, malgrat estar-ne preparats, és com un huracà en una platja: després de passar-hi, tan sols hi ha destrosses, tristor i mort. Per la mateixa regla de tres, enmig d'una mala època hi ha moments en què la llum del sol ens arriba a tocar la pell i sentim que som feliços ni que sigui un instant, malgrat que sovint ens oblidem d'intentar buscar aquesta escletxa de llum qu ens ajudi a sortir del pou.

Silenci

2007-05-05T09:34:00.000+01:00

"Som senyors d'allò que diem

i esclaus d'allò que callem".

Una mà de cartes

2007-05-02T08:42:00.000+01:00

L'havien trucat per anar a l'empresa a parlar sobre el nou contracte. Tot havia anat molt de pressa: entrevista ràpida i al dia següent lloc de feina i sou. Se sentia feliç, com qui té la millor mà de cartes en la darrera jugada.

Va arribar a l'hora indicada, fins i tot cinc minuts abans -que sempre queda bé-. Quan el van fer passar al despatx del gerent, alguna cosa se li va posar malament a la boca de l'estòmac. "Hauré de deixar de prendre cafè" va dir-se, al temps que ja pensava en tot allò que significava el nou contracte. Ja havia anat al banc a parlar d'una hipoteca, havia parlat amb el venedor d'aquella preciositat de pis del carrer del Clot, tot exterior i amb quatre habitacions -perquè hi juguin els nens, quan arribin...-. Ja havia trucat a la dona per quedar per dinar i donar-li la bona notícia. "Vida meva, tenim una cosa a celebrar: m'han fet contracte a l'empresa...Indefinit!".

"Indefinit". Aquella paraula era la bareta màgica que obria les portes de qualsevol desig. Tal com s'havia esperat, els preus pujaven sense parar i els llocs de treball eren eventuals a la majoria d'empreses, per això "indefinit" era la clau de l'èxit.

El gerent va arribar amb expressió serena i el va fer seure al despatx. Els nervis el van trair de bon principi a l'home, i ell ho va notar. De seguida va saber que allò era una partida de pòquer, la partida de la seva vida, i ell no duia la millor jugada. En cinc minuts, el gerent va esmicolar un a un els seus somnis i li va dir, simplement: de moment no pot ser, però pensarem en vostè si necessitem algú properament.

Va sortir al carrer i aquell dia radiant li va semblar una broma cruel, com si el sol es rigués de la seva desgràcia. Tot estava perdut, els seus somnis havien quedat en aquell despatx. Capficat i encegat per la barreja d'impotència, ràbia i rajos de sol, va travessar el carrer sense mirar. En qüestió de segons, un cotxe el va atropellar, donant-se a la fuga, mentre ell respirava per darrera vegada l'aire d'aquell dia tan desastrós.

Un dia d'abril

2007-04-23T18:18:00.000+01:00

Així, de sobte, li va demanar la
mà.

Sense frases fetes ni genoll a
terra,

sense anell i sense música de
fons.

Però, per ella, va ser un moment
únic,

un instant que no oblidarà mai
més.

I li va dir que sí.

Un record

2007-04-18T16:51:00.000+01:00

Li van donar la notícia de sobte, sense que tingués temps de pair-ho. Així, ja està. Tot d'una, resulta que la mare havia mort.

Mentre anava de camí a casa del pare, pensava i mirava de recordar algun indici, algun símptoma que els pogués haver previst de la malaltia de la mare. Res! Ningú no hagués imaginat que moriria tan de sobte. El pare estava al sofà mirant un programa, mentre la mare feia estona que dormia. "Abans d'anar-me'n al llit, et portaré la pastilla perquè te la prenguis".

La mare s'havia queixat que li feia mal el pit i van anar al metge de capçalera, que els va dir que tenia una mica de bronquitis que milloraria si feia repòs. Així, la mare feia tres dies que s'estava al llit, curant-se d'una lleugera bronquitis sense complicació.

" Ha mort d'una parada cardiorespiratòria" va dir el forense. El pare s'estava al sofà quan ella va arribar. Donava la sensació que, tot d'una, el temps s'havia parat. Ja no recordava per què havia anat a aquelles hores de la matinada, no recordava res del que el pare li havia dit quan li havia telefonat. "La mare, la mare, la mare, vine... la mare...morta..." li havia sentit dir, entretalladament. No sabia què havia passat, però la darrera paraula l'havia perseguit tot el viatge. Morta.

Ella era una persona racional que necessitava saber el perquè de tot el que passava. Tota acció tenia la seva reacció, tot acte la seva conseqüència... Però allò no tenia sentit. No feia ni dotze hores que havien parlat i ara... Ara era morta.

Aquells tres dies els va passar com si estigués drogada, com si no tingués sentiments ni llàgrimes. De casa del pare al tanatori, del tanatori a casa del pare, d'allà al cementiri i, finalment, a casa. Volien ser una pinya tota la família, de manera que van estar tots plegats durant tot el tràngol i això els havia fet aturar el cop. No va deixar anar ni una llàgrima, malgrat la pena que tenia.

Quan va posar un peu al seu pis, va ser com si tot d'una tornés de nou a la realitat. El contestador tenia el llumet vermell encès i va prémer el botó per escoltar els missatges. Una a una, tota una llista de veus conegudes van anar dient com els sabia de greu el que havia passat, com n'era de bona la mare, que trucarien en uns dies, que... No els escoltava. Les seves passes l'havien dut fins a la cuina.

va agafar un got i hi va ficar una mica de llet. "Té, pren-te-la que t'anirà bé per relaxar-te i dormir aquesta nit, que demà és el gran dia!" li havia dit la mare la nit del seu darrer examen de la universitat. Va deixar el got al microones i el va tancar, alhora que va veure una llauna de sardines sobre el marbre. "Ja sé que no t'agraden, però te les has de menjar..." li deia sovint la mare, quan era petita i no volia tastar les sardines. El microones es va aturar, però la llet estava bullint. Va agafar un altre got de l'armari i va anar cap a la pica. Va començar a abocar-hi la llet d'un got a l'altre, mentre els anava remullant quan eren buits, per refrescar-los. De sobte, les mans es van tornar de mantega i els gots van caure a la pica.

A terra, en posició fetal, ella plorava. Plorava com no ho havia fet en els darrers dies, com no ho havia fet mai. Plorava perquè la mare li refredava així la llet i, repetint-t'ho ella, havia estat plenament conscient de totes les coses que ja no podria compartir amb la mare. Aquell record insignificant, era alhora metàfora de tot el que havia perdut i tota aquella pena que abans no havia aconseguit fer sortir, ara rebrotava i no podia contenir-la, no podia deixar de plorar. Poc a poc, la mort de la mare li faria menys mal, perquè el pas del temps apaivaga el dolor i amoroseix els records.

La felicitat

2007-04-12T16:27:00.000+01:00

El secret per aconseguir la felicitat

no és fer sempre allò que es vol

sinó voler sempre allò que es fa.

Definició

2007-04-04T08:18:00.000+01:00

Amor:

Tots som àngels amb una sola ala

i hem d'abraçar-nos a algú per volar

(anònim)

Definició

2007-04-04T08:13:00.000+01:00

Astènia primaveral:

Ganes d'estar tot el dia sota del nòrdic

i que el món s'aturi,

acompanyats d' un cansament físic

propi d'una marató.

Definició

2007-03-31T15:33:00.000+01:00

Forat negre:

buit que podem sentir al pit

per on s'escola un fred infinit

que no es pot treure.

(Como agua para chocolate)

Avui desconnectaria del món

2007-03-30T12:07:00.000+01:00

Què passa quan no ve de gust traspassar la finestra?

Avui, em quedaria rere el vidre, aliena

a tota la realitat que m'envolta.

Avui voldria fer desaparèixer tota la pila d'obligacions

que m'esperen.

Perquè no podem fer una pausa a la nostra vida

com fem amb les pel·lícules?

Prou mentides!

2007-03-15T18:28:00.000+01:00

Qualsevol dia diran que el Franquisme tan sols va ser una etapa de la història d'Espanya com qualsevol altra. Qualsevol dia diran que la llibertat d'expressió mai es va censurar. Qualsevol dia diran una mentida més. I el poble s'ho creurà.

Qualsevol dia, ens diran que Espanya s'enfonsa, que els radicals volen fer-la a miques i que s'ha de defensar a capa i espasa, perquè és la Pàtria. I el poble s'ho creurà.

Qualsevol dia es dirà que a Catalunya s'obliga a parlar català i, si no, t'expulsen. Qualsevol dia diran que els catalans no som solidaris, que només volem ofegar Espanya i que som uns egoistes i desagraits. I el poble s'ho creurà.

Qualsevol dia, mig Espanya s'aixecarà en armes, els tancs entraran a les ciutats i arrassaran amb el que trobin al seu pas. Qualsevol dia ens trobarem al veí que ens apunta amb una arma. I sabrem que la història es repeteix.

I el pitjor és que aquest "qualsevol dia" està una mica més a prop cada cop que alguns s'entesten a manipular la realitat, a mentir, a difamar, a fer terrorisme d'ones, que no mata com l' ETA, però que es va ficant al cor de la gent i crea un odi profund. Prou mentides, si us plau! ja n'hi ha prou de dir barbaritats i que ningú no els faci callar. Ja n'hi ha prou que, amparant-se amb la llibertat d'expressió, hi hagi gent que fomenti l'odi i que cobri un sou que paguem entre tots (que l'Església encara rep diners de l'Estat) i que cap jutge no surti en defensa d'això.

Què serà el següent? No ho sé, però ho penso i em fa por. La democràcia, la llibertat que tenim en teoria, ens hauria de protegir de la por. Llàstima que la llibertat d'expressió només serveixi per a uns; llàstima que en aquest país, si ets de la COPE, tot t'està permès; llàstima que en aquest país, el PP té carta blanca per dir el que vulgui i molta gent no tingui més informació que la que ells donen. Llàstima...

Reivindico la sinceritat

2007-03-15T18:18:00.000+01:00

La meva àvia sempre em deia que no em fiés de les persones que no diuen el que pensen, que no fan el que diuen i que no semblen "perilloses". Pobra dona, la vida no li havia donat massa oportunitats, però l'havia ensenyada a veure més enllà del que els altres veiem, a analitzar els actes de la gent al llarg del temps.

Qui s'amaga darrere de la vergonya, qui tot ho excusa amb la timidesa, sovint ho fa com un posat. Al final, tots ens acostumem a ser com els altres creuen que som, i no com som realment, i ens aprofitem d'aquesta imatge per excusar-nos de les coses més cruels.

Reivindico la sinceritat. Reivindico que em diguin les coses. Perquè jo sóc així, perquè jo vaig de cara. Perquè odio les excuses. Perquè la meva sinceritat em porta mil problemes, però no deixaré de dir el que penso mai. Una cosa és suavitzar, i una altra, callar!

2007-03-09T08:46:00.000+01:00

A veces llega un momento en que te haces viejo de repente

Sin arrugas en la frente pero con ganas de morir.

Paseando por las calles todo tiene igual color

Siento que algo echo en falta, no sé si será el amor.

Celtas Cortos "La senda del tiempo"

23-F

2007-02-24T08:47:00.000+01:00

La mare es va llevar com cada dia per anar a la feina, sense saber que no era un dia com qualsevol altre, que aquella seria una data que tothom recordaria durant anys. Va preparar-se l'esmorzar i va preparar la llet per a l'Òscar, que encara estava en mans de Morfeu, aliè al que succeïa fora.

- Desperta Òscar, que hem d'anar a la guarderia- li va dir dolçamant.

El nen encara estav mig endormiscat quan va sortir del llit i, com un autòmat, es va beure la llet, mentre pel cap encara li rondaven les aventures viscudes la nit passada. Tot semblava normal. Barcelona despertava com cada dia.

La rutina va seguir. La mare va anar a treballar, com sempre. Va fer tot allò que feia normalment, però aquell no era un dia qualsevol. De sobte, una trucada la va alterar.

- Carinyo, hi ha hagut un cop d'Estat. El General Tejero ha entrat al Congrés i té segrestats a tots els diputats. Em sembla que se'n prepara una de grossa. Diuen que a València els tancs estan preparats. tot torna a començar- va dir-li, alterat, el marit.

En efecte, aquell 23 de febrer de 1981, el General Tejero, juntament amb altres alts càrrecs de l'exèrcit van decidir que ja n'hi havia prou de democràcia, que el país havia de tornar a l'estat de por que havia viscut durant gairebé quaranta anys. Com si es tractés de Déu, aquells militars van decidir que tenien el poder per tornar a inculcar la por al poble, per retornar-lo al llarg hivern del qual havien sortit tan sols uns anys abans.

Per la ment de la dona, van tornar a passar aquells records. Va tornar a veure la por, la misèria, la gana, la traïció. Va reviure la seva infància de nou i es va tocar la panxa. "No, un altre cop, no" va murmurar. Va agafar les seves coses i va anar a recollir l'Òscar a la guarderia, sense dir-li res al nen, per no espantar-lo. Si tot tornava a començar, ells no ho veurien. Si tot tornava a ser com abans, ells no ho viurien. No, si la cosa empitjorava, ells agafarien el cotxe i marxarien cap a Perpinyà. Un altre cop, no.

Per sort, el cop va acabar sent una anècdota i tot va tornar a una normalitat estranya en uns dies. Però a les cares de la gent s'hi reflectia aquella por que semblava oblidada, aqull fantasma que apareixia de nou: la Dictadura.

Jo no havia nascut encara, era tan sols una ocupa en cos aliè. Estava encara dins la mare i no recordo res del que va passar, però amb els anys em van explicar tota aquella por viscuda aquells dies, i la por viscuda al llarg dels anys de la Dictadura. Per sort, avui tan sols és un record més entre la gent, un record difús, llunyà, però que aquell 23-F va tornar a recordar tot el que aquells quaranta anys van significar en la vida de moltes persones.

Per sort, ara només recordem aquella data perquè els mitjans de comunicació en parlen, i ningú no vol ni tan sols imaginar què hagués passat si el General Tejero ("al suelo, joder!") s'hagués sortit amb la seva. No hem d'oblidar, perquè aquesta és la millor manera de no tornar a viure allò que els nostres pares, els nostres avis, allò que Espanya va viure durant quaranta anys.

Te'n recordes?

2007-02-23T08:15:00.000+01:00

Te'n recordes d'aquell temps...quan les decisions importants es prenien mitjançant un pràctic "Pito, pito colorito.....dónde vas tu tan bonito?....a la era verdadera....pim pom fuera"? Es podien arreglar les coses amb un simple "No ha valgut!!!" Els errors s'arreglaven dient simplement "Tornem a començar". El pitjor càstig era escriure 100 vegades "No tornaré a... "

Tenir molts diners només significava poder comprar-te un gelat,o una bossa de xuxes quan sorties de l'escola. Fer una muntanya de sorra podia mantenir-nos feliçment ocupats durant tota una tarda. Per salvar els nostres companys només calia un crit de "salvats". Quan enfadar-se era dir "no t'estic".

Sempre descobries les teves més ocultes habilitats a causa d'un "A que no fas això?", no hi havia res més prohibit que jugar amb foc. "Tonto l'últim" era el crit que ens feia córrer com bojos, fins que sentíem com el cor ens bategava amb força dins el pit...

El "polis y cacos" era només un joc per al pati, i, per suposat, sempre era molt més divertit ser lladre que policia. Els globos d'aigua eren la més moderna, poderosa i eficient arma que mai s'havia inventat. La major desil·lusió era haver sigut elegit l'últim en l'equip de fútbol. I els germans grans eren el pitjor dels torments, però, també els més gelosos, fidels protectors.

Mai faltaven els caramels que tiraven els Reis Mags a Nadal, ni la sorpresa que ens deixaven "els angelets" o el "Ratoncito Pérez". GUERRA només significava tirar-se boles de paper o trossets de gomes Milán de colors durant les hores liures o no a classe. Els gelats constituïen el grup dels aliments bàsics i essencials.

Quan treure-li les rodetes a la bici significava un gran pas a la teva vida... El negoci del segle era aconseguir canviar els deu cromos repetits pels que feia tant de temps que buscaves.Tots s'admiraven si aconseguies creuar la corda mentre botaves, quan el major tresor era trobar tossos de guix pel terra per poder dibuixar a les parets i comentar l'últim capítol de BOLA DE DRAC...

Totes aquestes coses ens feien feliços, no nessitàvem res més...una pilota, una corda, i dos amics o amigues amb qui fer el gandul durant tot el dia.

Si podeu recordar la majoria d'aquestes coses i se us ha dibuixat un somriure a la cara, significa que vau tenir una infància feliç i que encara us queda a dins alguna cosa d'aquells nens que vàreu ser no fa pas gaire temps.

Quan creieu que la vida no us somriu, penseu en aquestes coses. Quan creieu que no hi ha res de bo, recordeu com ho vèieu tot abans, quan allò més insignificant era ja un gran pas.

Esperança

2007-02-21T20:25:00.000+01:00

Avui el món em sembla una mica millor. Avui crec que el món no és ple de gent que va a la seva, ni que s'aprofita dels altres. Avui crec una mica més en la bondat de l'èsser humà. I és que ahir vaig perdre la meva agenda, plena d'anotacions personals i de dades confidencials -el meu número de compte, números de telèfon, adreces...- i avui he trucat a l'atenció al client dels Ferrocarrils de la Generalitat, més per protocol que no pas amb l'esperança de rebre bones notícies, i resulta que la tenien a Provença. L'he recollit i estava tot tal i com ho tenia.

Avui qui sigui qui m'ha tornat l'agenda, m'ha fet recobrar l'esperança en la bondat de l'èsser humà, que ja havia perdut fa temps.I, malgrat els núvols, he vist sortir de nou el sol.

Cartes d'amor

2007-02-19T08:45:00.000+01:00

Ella va arribar cinc minuts abans a la cita, com feia sempre que quedava amb algú. Com que no el va veure, es va posar a llegir i va demanar un cafè amb llet. Ell va arribar puntual i, mentre l'esperava, va demanar-se una cervesa. Tots dos, cadascú des de la seva taula, es van mirar. Va anar passant el temps i ell va comprendre que l'havien plantat, que ella no apareixeria i va tornar a mirar aquella noia misteriosa que semblava tenir la seva mateixa sort. Ella no desenganxava els ulls del llibre que llegia, tot i que va notar la seva mirada.

Quan feia més d'una hora que esperaven, ell va fer la bogeria de la seva vida: es va acostar a la noia. Hola- li va dir- sembla que cap dels dos té sort aquesta tarda, oi? La noia el va mirar i li va somriure.Sí, això sembla- va respondre- Potser m'he equivocat de dia, o d'hora, no sé... Però mentia, i ell ho va notar de seguida.

- Mira, no acostumo a seure a taules ocupades i a assetjar noies pel món, però sento que aquesta casualitat ens ha unit- què tòpic, va pensar ell, mentre ho deia- en fi, que si vols matar el temps xerrant, jo...

I van començar a parlar, com sempre comencen aquestes converses entre estranys en què ningú no sap què dir i es recorren als tòpics. Van parlar del temps, del llibre que ella llegia -l'autor del qual era del tot desconegut per a ell-, de qui esterava cada un... I la tarda va anar passant, fins que va arribar el moment d'acomiadar-se. Potser va ser la voluntat d'anar més enllà de la casualitat, potser es van caure bé, potser eren dues ànimes solitàries. Fos com fos, ell va proposar-li quedar el diumenge següent, al mateix lloc i a la mateixa hora. Jo no et deixaré plantada, va dir-li.

I així van començar les seves cites, que aviat van convertir-se en un costum. Cad diumenge es trobaven i anaven al cine, compartien conversa mentre prenien un cafè al mateix bar on s'havien conegut, o visitaven alguna exposició de la ciutat. I, poc a poc, ell va anar sentint com tenien moltes coses en comú i com cada cop tenia més ganes que arribés el diumenge següent, per veure-la, fins el punt d'adonar-se que n'estava completament enamorat.

Un diumenge que havien quedat, ell va decidir-se a dir-li el que sentia, però ella se li va avançar.

- He de dir-te una cosa. me'n vaig a viure a Londres- va dir-li, amb tristor.

- Has de marxar? Jo que volia dir-te que no marxessis mai més del meu costat?- va respondre ell- Et semblarà una bogeria, però m'he enamorat de tu.

- Doncs serem dos ximples al món, perquè jo sento el mateix- va dir ella- Però escolta'm. Me'n vaig per qüestions de feina, però tornaré i, mentrestant, t'escriuré una carta cada quinze dies, perquè no m'oblidis.

Tot i que, evidentment, no era el mateix que tenir-la amb ell, s'hi va haver de conformar. Van passar els dies des del seu comiat i el quinzè, puntualment, va trobar una carta d'ella a la bústia. Li explicava com li anava la vida per allà, les ganes que tenia de tornar i compartir amb ell el seu dia a dia...

D'aquesta manera, la vida del noi va anar passant,entre carta i carta. I van passar setmanes, i mesos, i anys. Cada quinze dies, puntualment, rebia una mica d'aire fresc, una esperança, i això el manteina viu, mentre esperava la darrera carta, on ella li diria que tornava. Amb el pas dels anys, va arribar a acumular tantes cartes que va haver de comprar una caixa gran i, com per ell, les cartes de la seva estimada eren el més preuat que tenia, va decidir comprar una caixa forta.I la caixa s'omplia i s'omplia de cartes, i ella no tornava...

Un bon dia, després de quinze dies de la darrera carta, no va rebre res. I van passar els dies sense notícies de la noia. Primer va pensar que era un retard de correu, després, que ella tornava i, finalment, ja no pensava en cap excusa, tan sols obria cada dia la bústia amb l'esperança de trobar un sobre amb el seu nom. Passava per la vida, com qui només passa el temps, sense viure-la, sense esma de fer res.

Però com diu la tradició popular, la mala sort mai ve sola. Uns lladres van entrar a casa seva, mentre ell passejava pels carrers on anys enrere havia caminat amb ella. Evidentment, quan van veure la caixa forta, van creure que estaven de sort i se la van endur. Tan gran com l'alegria d'haver-la trobat, va ser la ràbia de veure el que hi havia dins. El cap de la banda, emprenyat, va dir que s'havien de cremar, o llançar-les al mar, o vés a saber què. però el més jove, que encara conservava la inocència d'aquell qui no ha patit per amor, va llegir les cartes i va adonar-se de com devien ser d'importants per al destinatari i se les va endur totes.

I, seguint la mateixa tònica que la noia havia seguit al llarg d'aquells anys, va enviar-li, per estricte ordre, una carta cada quinze dies, amb l'objectiu que el noi anés recuperant-les, de la mateixa manera que les havia rebut per primera vegada.

El noi, molt deprimit pel que havia passat, va veure doncs, com cada quinze dies rebia, de nou, les cartes de la seva estimada i així, va anar revivint la seva història d'amor, com feia anys havia viscut. De nou, cada dia era una espera, era una nova il·lusió, una nova esperança de rebre notícies d'aquella dona a qui estimava tant.

I les cartes van anar arribant durant anys, mentre ell conservava l'esperança de trobar-ne una de nova, una on ella li digués que, per fi, tornavca a la ciutat. Però, com sempre passa amb les millors històries d'amor, va arribar el dia que va rebre la darrera carta que la noia havia escrit feia anys. I no en va rebre cap mai més.

(idea original: Ismael Serrano)

Carnaval

2007-02-18T09:44:00.000+01:00

Quan era petita, l'època del Carnaval era una de les millors de l'any, després de Nadal. Un bon dia apareixia un individu estrafalari que ens deia que, durant una setmana, els nens érem gairebé els reis del mambo. Ens prometia mil i una coses que, per desgràcia, mai s'acabaven de complir i, finalment acabava a la foguera.

Recordo la il·lusió que ens feia sentir que els professors serien els nostres criats, que sortiria coca-cola de les aixetes dels lavabos o que les cuineres farien uns àpats meravellosos. Recordo que, a canvi, per mostrar la nostra adhesió al nou rei, cada dia havíem de fer allò que ens havia demanat: dilluns anar amb una corbata de colors, dimarts dur les sabates del revés, dimecres pintar-nos un sol a la cara... I així fins a completar la setmana. I, amb pena, recordo també com acabava el dimecres de cendra. Però, com que els temps canvien, els darrers anys d'escola, el nostre amic Carnestoltes en lloc de ser cremat, marxava en globus, cosa que evitava els plors dels més petits.

Ara, de tot allò, només en conservo la tradició de disfressar-me un dia (generalment divendres o dissabte), tot i que em fa una vergonya espantosa. Ai, què ens fem grans! Si miro enrere en el temps i recordo les vegades que m'he disfressat i de què, em pugen els colors: he estat l'Eva del Paradís perdut, una dona de la neteja, un malalt de guerra, un angelet endimoniat, una hippie, una iaia, una ballarina de charleston, una magdalena, una troglodita... I és que, tants anys d'esplai donen per a molts records.

Només enyoro aquella alegria de quan era petita, aquella absència de vergonya i de sentiment de ridícul que ara m'envaeix quan m'he de posar una disfressa, tot i que només em dura uns minuts, fins que veig algú altre que, com jo, ha decidit tornar a ser nen per un dia. Aleshores, m'oblido que tinc vint-i-cinc anys i retorno a la meva infantesa i, quan veig un nen disfressat pel carrer, em venen ganes de cridar-li que gaudeixi d'aquesta festa ara que encara no està lligat a convencions i la vergonya no l'ha atrapat, perquè, en el fons, ser nen és una de les millors etapes de la vida. Per això, mai hauríem de deixar marxar al nen que tots portem a dins ni la capacitat d'il·lusionar-nos, perquè la vida ja és prou monòtona i avorrida per si mateixa. No perdem, doncs, la mirada innocent que un dia vam tenir i que l'experiència ens ha anat fent oblidar.

L'Atreyu, el poruc de la casa

2007-02-13T08:39:00.000+01:00

A diferència de la teva germana, tu vas arribar a casa de manera més premeditada. Una amiga nostra havia trobat cinc gatets recent nascuts al parc i s'acostaven temperatures fredes, així que se'ls va endur a casa, mentre anava donant veus per si algú els volia. Quan vam anar-vos a visitar, el Sergi no se'n va poder resistir. Eres tan petitó - ens cabies en una mà i encara ens sobrava espai- i negre, com ell volia, que em va mirar amb una cara... Jo no volia un altre gat, però sabia que acabaries venint a casa. I així va ser.

El pitjor va ser l'adaptació, ja que la Morla, només veure't, va començar a bufar-te i a donar-te cops amb la poteta. No t'hi volia al seu espai. Tu, pobret, t'hi acostaves, com si busquessis la mama i ella et rebutjava de valent. Aquella situació va durar tan sols cinc dies, però van ser els més durs per a nosaltres: la Morla va canviar radicalment, va decidir que si et volíem a tu, ella passava de nosaltres i es passava el dia amagada i sense venir-nos a rebre ni res. Tu, pobret meu, et vas passar aquells dies a la nostra habitació, sense sortir per res, perquè teníem por de deixar-vos sols. Només menjaves amb el biberó i dormies. Quina vida, aquella!!

Després de cinc dies de crits i de plors, et vas acostar decidit, bé, tan decidit com pot anar una cadell de tres setmanes que amb prou feines s'aguantava dret, i vas quedar-te palplantat al davant d'ella mentre et bufava. Se't va acostar i et va ensumar. I, des d'aleshores, es va convertir en la teva mama. Et netejava, et va ensenyar a fer les cosetes a la caixa, a netejar-te sol, a menjar... I tu la marcaves amb les potetes com es marca a una mare.

Sempre has estat un gat esquifidet, així, primet, com si no mengéssis, quan en realitat devores el teu pinso i el seu, sense que ella t'ho privi. Com que vas estar a casa des del principi, t'has acostumat a miolar quan vols alguna cosa, ja sigui menjar o cridar l'atenció perquè et fem "mimitos". Representes un gat en tot el seu sentit: ets d'allò més poruc i, alhora, tens una curiositat innata per qualsevol soroll o objecte que desconeixes. De seguida t'amagues si ve algú, però et vas apropant si et fa sorollets amb les claus. "La curisidad mató al gato" té sentit complet en el teu cas: tot i mort de por, vas allà on hi hagi una novetat. No ets pas tan carinyós com la Morla, però quan et ve de gust que et rasquem, vas passant el cap fins que ho fem, ja sigui de dia com de nit, mentre mioles per captar l'atenció.

L'únic problema que tenim és que et perden les finestres, tant, que més d'una vegada t'hem trobat prenent el sol a la repissa de la finestra que dóna al carrer, amb la por que això ens dóna; o t'ha trobat el veí al menjador de casa seva, mentre feies una excursió pels balcons.

De petit, et van dir King Kong, perquè eres tan negre i grandot. Ara, en canvi, el nom d'Atreyu et queda gran, perquè no ets pas un noiet valent i decidit. Però ens fas riure tant quan jugues tu sol, o amb la Morla, o quan t'amagues i véns a poc a poc perquè la curiositat et mata. A més, els quatre pèls blancs que tenies no t'han marxat, ben al contrari, tens com un borrissol blanc a la panxeta (per amagar les vergonyes) i al coll, a manera de corbatí. Pobret meu, no ets gens fotogènic, perquè t'espanta el flash i, amb aquest pèl tan lluent, sembla que siguis marró.

La nostra convivència és meravellosa, excepte quan a les nits us dóna per saltar pel llit mentre us perseguiu, o bé quan t'hem de dur al veterinari, perquè quan en tornem, la Morla no et reconeix i et bufa durant unes hores. I tu, angelet meu, vinga a acostar-t'hi, com dient: sóc jo!

Tu també t'has convertit en una peça fonamental d'aquesta família. Compenses el fet de ser menys carinyós amb la ingenuïtat i les trapelleries. La llàstima és que, com passa amb els germans, la Morla en sap més i sempre t'acabem enxampant a tu fent-ne alguna de grossa. Per això, perquè també ets especial, també mereixies unes línies aquí. Ara només temem que torni a arribar el bon temps, perquè et tornarem a veure enfilat a la finestra, tot tranquil prenent el sol, mentre nosaltres ens espantem per si caus al carrer.

La Morla, la reina de la casa

2007-02-11T10:01:00.000+01:00

Vas arribar per sorpresa. Nosaltres havíem demanat un gat negre o bé com el Garfield, però quan ens van trucar i ens van dir que havien trobat dos cadellets a la carretera, no ens va preocupar ni el sexe ni el color, només volíem donar-te una vida millor. Quan et vam veure tan grandota, vam pensar que devies tenir quatre o cinc mesos i pel que sabíem de sexe d'animals, eres un mascle, així que et vam dir Atreyu. Per sort, l'error tan sols va durar un dia, perquè la veteriària ens va dir que eres una femelleta de 2 mesos, per molt gran que semblessis. Així doncs, et vam dir Morla, com la tortuga de "La historia interminable". Al principi et trobaves estranya i tenies molta por, però poc a poc et vas fer a nosaltres i ens vas robar el cor. Com que no tot podia ser meravellós, tenies problemes a causa de la teva vida al carrer, no feies bé les caques i patíem per si tenies leucèmia felina. Van ser dos mesos de proves amb pinsos diferents, de menjar arròs i pollastre, de xarops fastigosos i pastilles, per descobrir al final que, simplement t'havia donat al·lèrgia el pinso que havies menjat el primer dia al refugi d'animals. Vaja, que eres molt fina, tu!

Et vas convertir en la mastressa de la casa i de seguida vam saber que nosaltres èrem els teus convidats, no pas els propietaris del pis.

Cada dia, quan arribàvem, ens saludaves amb el teu ball de la panxeta: et posaves a terra i, quan t'acariciàvem, giravoltaves a un costat i l'altre, d'alegria.

El pitjor moment que vam passar, va ser quan et vam operar perquè no tinguessis cadells. La veterinària ens va dir que t'havíem tornat a salvar la vida, ja que tenies la matriu plena de tumors. Després dels dos ensurts que ens has donat, com no t'hem d'estimar!

Ara bé, mentiria si no digués que ets la gata més intel·ligent i trapella del món. T'has arribat a menjar el llom cru que teníem per sopar, ens has foradat incomptabes bricks de llet i de cacaolat, ens has esgarrapat el sofà quan t'has enfadat, m'has trencat mitges i cordills de sabates... I sempre, quan t'hem renyat, ens has posat aquells ullets com els del gat d'Srek, que fan que ens fonguem.

Quan arriba l'hivern, et tenim la primera sota el nòrdic i, si te'n vas, després ens rasques amb les potestes perquè t'hi deixem entrar de nou. Al sofà, la millor manera de cridar-te és posar-nos sota la manta. Als cinc segons, ja hi ets tu, rascant per poder-te ficar a dins.

Ets la gata més espacial que hi ha al món, i tan se val que no tinguis pedigree, que siguis grisa atigrada, com la majoria de gats. Tens uns ulls enormes que fan que siguis preciosa, i malgrat totes les trapelleries, ets la coseta més dolça del món.

Nosaltres et vam salvar la vida, però tu, Morla, ens has fet la parella més feliç del món i només desitgem arribar a casa cada vespre per veure la teva alegria i el teu ball de la panxeta.

El sufrimiento

2007-02-09T10:17:00.000+01:00

"La buena noticia es que el sufrimiento enseña.

La mala noticia es que el verdadero sufrimiento

casi simepre mata".

(Rosa Montero)

Instint maternal

2007-02-08T08:41:00.000+01:00

Tota la vida havia pensat que l'instint matern era una invenció social perquè les dones tinguessin fills, fins que vaig fer els 23. Des d'aleshores, el desig de ser mare m'ha acompanyat i no em deixa. I, gràcies en part a això, ara tinc corrent per la casa dues bestioletes, dos gatets. Si no fos perquè no tinc una feina fixa, no he trobat encara res de la meva carrera, perquè vull fer moltes coses abans de ser mare i, sobretot, perquè sóc una persona racional (massa, fins i tot en alguns casos). Si no fos per tot això, ara hi hauria un petitó a la meva falda. Malgrat tot, sé que algun dia arribarà aquest moment. Fins que arribi, l'instint maternal que aflora haurà d'estar lligat i controlat.

La decepció

2007-02-04T09:53:00.000+01:00

Era de nit quan va sortir de casa. Havia quedat per sopar amb la colla de la universitat, amb qui quedava ja només per celebrar els aniversaris. L'estreta relació que havia mantingut tot el grup durant els anys que va durar la carrera, s'havia reduït a això: quedar quatre cops l'any, i sovint per compromís. Però ella sempre es deia que era molt millor això, que no pas perdre el contacte, ni que fos pels vells temps.

Mentre caminava pels carrers, tan sols amb la companyia de la seva ombra, recordava els milions d'anècdotes que havia compartit amb aquelles tres persones. Recordava les tardes que havien passat estudiant plegats, fins ben entrada la nit, les campanes al bar de la facultat, passant les hores xerrant sobre qualsevol cosa important aleshores i que ara ja no aconseguia recordar; encara recordava les confidències amb ell, els cops que havien quedat tots dos sols, per xerrar, per passejar el Tro, el seu gos, o tan sols per dinar i fer la migdiada abraçats. Entre ells sempre hi havia hagut una complicitat més forta que l'amistat i sovint havia pensat si realment volia anar més enllà, si valia la pena arriscar tot allò per tenir alguna cosa, una gran història. Poc a poc, les trobades eren més freqüents, i quan sortien de sopar dels restaurants, ell l'agafava de la mà, i passejaven com una parella més pels carrers de Barcelona. Ella sentia que allò era més que una amistat, però no estava segura si ell veia el mateix, si ell volia anar més enllà, si voldria donar un pas més, amb el risc de posar en perill, no només la seva amistat especial, sinó tota la relació del grup.

La seva amiga i confident, que els observava d'amagat quan quedaven tots plegats i que va ser qui la va fer adonar-se que allò que hi havia entre ells eren guspires de passió i desig contingut, li havia dit sovint que es llancés a la piscina, que ho provés. " Si no t'arrisques, mai ho sabràs" li deia. Però ella no ho veia gens clar. De fet, eren tan diferents que tenia dubtes. Ella era conscient que eren totalment iguals en pensaments en moltes coses, però que en qüestió de parella, seria molt difícil que funcionés.

Finalment, va passar allò que tots dos desitjaven i tots dos temien alhora: l'oportunitat de donar un pas més. Era un dia com qualsevol altra i ell havia anat a dinar a casa seva. Havent acabat, ell es va aixecar mecànicament, diposat a fer el que sempre feia: preparar un cafè per tots dos. Quan va tornar de la cuina, ella estava mig adormida al sofà. Va notar com la mirava, com l'observava amb aquells ulls, com decidint si feia alguna cosa, o bé ho deixava estar. Ella va començar a posar-se nerviosa perquè ell seguia allà, mirant-la sense dir res, i no tenia el valor d'obrir els ulls. No volia ser ella la qui decidís què fer en aquella situació, i la son li havia proporcionat l'excusa perfecta. Van anar passant els segons, que per a ella van ser gairebé hores, sense que ell s'hi llancés i, quan ja creia que tot estava perdut, va notar que els seus llavis rebien una visita. Un petó fugaç.

Va passar un segon, dos, tres, i així fins gairebé un minut, sense que passés res més que la tensió creada pel moment. "Potser hauria d'obrir els ulls i..." va dir-se, però no tenia valor. Poc a poc, Morfeu la va atrapar i va quedar-se adormida. Quan va tornar a obrir els ulls, ell estava al seu costat, abraçant-la com sempre. El va poder observar amb calma, va seguir la seva respiració tranquil·la i va pensar en aquell petó fugaç. De sobte, sense que el seu cap donés cap ordre, el seu cos es va apropar al d'ell i va notar de nou la suavitat dels seus llavis. Un altre petó fugaç. Un petó robat.

Quan es van despertar, tots dos tenien el pes d'haver fet allò prohibit en la mirada i no van saber si dir alguna cosa o no. Van callar i ell va marxar, acomiadant-se com sempre feia, amb un "Fins demà, i no t'adormis, eh?". Però la seva veu ja no sonava igual. El fantasma de la vergonya els havia atrapat i ja no els deixaria mai més.

Van anar passant els dies i els mesos, fins que es van llicenciar, i mai ningú no va dir res d'aquells dos petons, però alguna cosa s'havia trencat i mai més no van tornar a ser els mateixos. Les seves trobades sols van anar allargant-se en el temps, fins el punt d'arribar a ser gairebé inexistents. Eren amics, sí, però ja no hi havia aquella complicitat secreta que els unia i els separava de la resta.

Quan va arribar al lloc on havien quedat, encara seguia pensant en aquell petó. Havien passat ja cinc anys d'allò i tots dos havien trobat una parella i eren feliços. Malgrat això, cada cop que quedaven tots, la primera mirada que rebien ells dos era la de l'altra. Els primers dos petons eren els seus.

Va arribar l'altra noia de la colla, confident secreta d'aquella relació i van estar xerrant animadament del que els havia passat des de la darrera vegada que s'havien vist -la setmana anterior, perquè elles quedaven amb les seves parelles cada cap de setmana- mentre el pensament de la noia viatjava per altres móns. Es preguntava com era que ll no havia arribat, ja que sempre era el més puntual i el qui renyava els altres per arribar tard. L'altre noi de la colla va fer acte de presència, animat com sempre per les aventures viscudes aquella tarda, que més tard comentaria amb elles. Abans, però, els va fer saber que aquell dia serien tres a sopar. "Li ha sorgit un imprevist i no pot venir", va ser tot el que va dir.

El sopar va anar com sempre, si fa o no fa. Anècdotes de la carrera, anècdotes de la feina de cadascú, anècdotes regades amb Lambrusco, anècdotes entre palt i plat, fins que va ser l'hora de marxar cadascú per on havia vingut. Es van acomiadar i van marxar.

Era negra nit quan ella tornava a casa de celebrar el seu aniversari amb la colla de la universitat, tan sols amb la companyia de la seva ombra pels carrers deserts de Barcelona i només donava voltes i voltes a una idea: ell no havia vingut al seu aniversari i ni tan sols li havia telefonat, havia sortit del pas amb un missatge al seu amic. Va posar la clau al pany de la porta i, com qui es veu empès sense motiu cap a una melodia, va recordar una vella cançó d' Els Pets, que va entonar sense ser-ne conscient:

"Potser vam ser afortunats de mai no haver parlat. A mi, les salsitxes, mai m'han agradat".

Poser sí, potser van ser afortunats de no haver parlat mai d'aquell petó, perquè el que ell li havia demostrat -que no li importava un rave ella- no anat al sopar, la va fer veure un noi diferent al que ella tenia al seu record. I aquell qui havia vist i que ara se li suposava com a real, s'havia tret la màscara i ella l'havia vist amb uns ulls objectius, sense rastre del sentiment que hi havia temps enllà. I aquella visió no li havia agradat gens.

Sexe i parella

2007-02-02T10:45:00.000+01:00

Al començament, et passes els caps de setmana gairebé al llit. Que si ara el misionero, que si la carretilla, que si amunt, que si avall... Després, de 5 claus plens de luxúria vas reduint el ritme, poc a poc. Ja no són sempre rampells, ara de tant en tant fas l'amor tranquil·lament. Ja no és la fúria d'entrar i sortir, ara són la màgia de les carícies. Ja no és arribar a l'orgasme, ara és arribar-hi plegats.

En el sexe, com en qualsevol altre aspecte de la vida en parella, l'energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. La febre dels primers mesos va passant i, el que n'acabes valorant no és la quantitat, sinó la qualitat de cada polvo. Cada carícia està ja estudiada, perquè has arribat a conèixer tant a l'altre, que saps com fer-lo morir de plaer només amb les puntes dels dits. Ara ja no hi ha pressa, per tant pots dedicar-hi més temps als preliminars.

També és cert que, en el sexe, com en la majoria de temes que afecten la parella, hi ha coses que s'han de pactar. No ens agrada a tots el mateix al llit, ni en el mateix moment ni amb la mateixa freqüència, de manera que si no ho parles, acabes fent-ho per rutina, o bé ell acaba buscant fora el que no troba a casa. Diàleg i pacte són elements imprescindibles.

Però, quan arribes a la serenor de la relació, quan assaboreixes la calidesa dels anys que porteu junts, cada vegada que fas l'amor és perquè vols, quan vols, com vols i, per fi, sempre amb orgasme per part de tots dos. I aleshores tries si fas l'amor, si fots un clau o si jugues durant hores...

La religió

2007-02-01T10:22:00.000+01:00

Jo vaig créixer amb una idea vaga de la religió. Els meus pares són catòlics no practicants, com la immensa majoria del món, perquè no s'han parat a pensar si hi creuen o no, en Déu. La meva veïna, que ha estat la que m'ha criat des de petita, és atea convençuda i d'ella vaig aprendre que no es pot creure en allò que no veiem. Ella sempre diu que creu en la Natura, perquè veu com neix un nen i com creix, com creixen i moren les plantes, com donen fruits els cultius...

Malgrat això, tots necessitem en algun moment adreçar-nos a alguna cosa més gran, perquè en el fons ens fa por saber la realitat: la nostra vida és la que tenim aquí, més enllà només hi ha un taüt i, si tenim sort, algun ram de flors per Tot Sants. És trist, però jo prefereixo veure-ho així, sense un Déu que em vigili i totes aquestes coses. I,com vaig llegir fa poc, "Les persones vuien més enllà de mortes, sempre que algú les recordi". Jo em conformo amb això, perquè no m'agrada la idea de viure en un cel perfecte, ple de pau, d'amor (sense sexe, és clar) i de totes aquells sentiments tan meravellosos. Si realment hi ha cel i hi ha Déu, el món no és just.

La fe és un acte de por davant la certesa que no som res més que el que serem en aquesta vida. Tots necessitem pensar que el que som estarà per sempre, aquí o allà, i el fet de saber que a fora no ens hi espera res, ens fa sentir insignificants. Per tot això, creiem en Déu, tenim fills, comprem cases, cotxes, etc. Perquè, en el fons, volem sobreviure a la nostra pròpia mort. Volem deixar alguna cosa nostra en aquest món, per no ser un més dels qui hi passa sense deixar petjada.

"La religió és l'opi del poble" va dir algú amb una mica de seny. Sí, la religió és en bona part la causa d'aquesta ceguesa que hi ha actualment al món. Però jo diria, per ser més exactes, que l'opi del poble és l'Església, no la religió. En el fons, la religió, com ja he comentat, és un invent creat per l'home per tenir un motiu per viure. No ens sembla suficient el fet de viure pel que coneixerem, pel que aprendrem, pel que ens endurem a la tomba. No, necessitem ser superiors als animals, a les plantes, a tot. I per això algú va idear l'Església, perquè els pobrets homes havien d'agrupar-se i algú els havia de dir el que calia fer. La paraula de Déu, doncs, només la sap interpretar l'Església i, com qui explica una faula, ens ofereix una recompensa als nostres esforços i bons actes: si ets bo, aniràs al cel. Però, qui és qui determina si algú és bo o no? Déu, que permet que el món estigui ple de guerres? Els capellans, el Papa, els cardenals, etc. que viuen del poble, en alguns casos com a reis, i que no fan res per canviar el món?

La discussió sobre Religió i Església donaria per molt. La gran majoria dels catòlics de sentiment, que no de missa diària, creuen Déu, però no en l'Església i és comprensible. Comes pot justificar un estament que viu emmurallat al Vaticà, rodejat de riquesa,d'or i de poder, mentre al carrer del costat la gent mor de gana i de fred? Com es pot confiar en una gent que nega l'ús del preservatiu, fins i tot quan aquest podria evitar la mort de milers de dones i nens a l'Àfrica? Com es pot confiar en algú que promou el celibat quan és sabut que al llarg de la història, sempre hi ha hagut fills il·legítims del capellà del poble? No vull ficar tots els capellans al mateix sac, perquè realment hi ha gent que dedica la seva vida a ajudar els altres. Hi ha capellans que no s'han deixat seduir pel poder, ni ho faran mai, i estan fent realment allò que Jesús va predicar: ajudar el poble. Però, de cada un d'aquests, n'hi ha 50 dels cobdiciosos, dels entabanadors, dels mentiders i corruptes. De tota manera, dir que creus en Déu però no en l'Església, és com dir que creus en la teoria de l'evolució, però que Darwin estava equivocat. No pots dir que creus en una cosa i, alhora, rebutjar aquell qui l'ha construït i sobre la quan se sustenta. Però, és natural que faci vergonya en alguns casos admetre que creus en l'Església, amb els milers d'exemples negatius que ens dóna cada dia.

Jo continuaré creien en allò que veig i continuaré dient que, si no atea, sóc agnòstica convençuda. I, si el dia que mori vaig al cel, no us preocupeu que us enviaré un senyal perquè torneu al camí de la salvació. Fins llavors, feu i actueu com us dicti la vostra consciència, perquè aquesta sí que té un gran poder sobre nosaltres: si no fem bé les coses, ens provoca un insomni i un mal rotllo...

Esas pequeñas cosas

2007-01-31T10:24:00.000+01:00

Huir de la ciudad. Desaparecer aunque sea unos días. Dejarlo todo por nada. Por mí.

Y pensar. Y sentirme tranquila. Y llorar. Y querer. Sólo ser yo. Sólo ser algo feliz.

Cambiar. Quiero cambiar. Cambiar mi vida. Cambiarla por otra. Que otro sufra en mi lugar.

Creo que no me aclaro. Creo que no tengo nada claro. Nada. A veces, me gustarías cerrarme en un caparazón, que nada ni nadie me hiciese daño.

¿Porqué no puedo tener un poco de felicidad? ¿Por qué se desvanece al poco de alcanzarla?

En poco tiempo han pasado muchas cosas. He conocido el amor y lo he perdido para siempre, he estado a punto de ser madre -por lo menos en mi imaginación- he comprendido muchas de las cosas que pasaban en mi casa.

Y sigo viva. Y me pregunto por qué. Porque alguien dijo que no son grandes cosas las que te hacen seguir viviendo, seguir soportando todo lo que viene, sino pequeñeces, esos detalles que te dan aliento para caminar de nuevo por la cuerda floja. Esas pequeñas ilusiones son las que nos mantienen vivos. Y cuando se pierde la ilusión... ¿Para qué vivir cuando ya no hay deseos que cumplir y ya no merece la pena seguir...?

El truco no está en mantenerse activo, esperar la felicidad, sino en buscar esas pequeñas cosas, los pequeños detalles: las excursiones del esplai, el premio Sant Jordi, ver "Sobreviviré" con las amigas y llorar a moco tendido, una tableta de chocolate blanco, una sesión Chili-gold, las wooper después de ir al Lobo a bailar, escuchar tumbada en la cama "Pequeña criatura" de Ismael Serrano, despertar con una sonrisa en los labios sin saber qué has soñado, un buen vaso de vodka con limón o de Martini, el carnaval, las clases de catalán, estar acurrucada en el sofá con mi padre, las cartas de mis amigas, cocinar espaguettis y revoltillo, hacer un pastel, escribir una historia, los bombones, el sexo con amor, la natación...

Esos pequeños detalles forman el mosaico de tu memoria. Esas minúsculas cosas hacen que sea difícil tirar la toalla aunque no tengas más fuerza, aunque creas que nada vale ya la pena, porque son esas pequeñas cosas -y no grandes discursos-las que mueven el mundo y las que dan sentido a nuestras vidas.

La gran hipocresia

2007-01-29T10:16:00.000+01:00

Ara que ja semblen llunyans els dies de Nadal, en què segurament ens hem passat una mica amb tot plegat, ens inunda la televisió amb menjars i productes per aprimar-se. Ara, que s'acaba de clausurar la darrera passarel·la de moda, ens arriben opinions de tot tipus sobre l'extrema delgadesa de les models. I la història es repeteix. Ara, però, sembla que la nova solució que han trobat aquells qui només pensen a dir allò que queda bé a les pantalles, és que cal unificar talles i eradicar aquelles que siguin inferiors a la 36. Perfecte, senyors!!

Per qui no em conegui, us diré que medeixo un metre i mig i peso uns 40 quilos (ara una mica més, gràcies al Nadal). M'he passatmés de tres anys visitant la consulta del metge cada tres mesos, només per pesar-me davant d'ell, i el resultat és que no he arribat mai a pesar més de 44kg. Les meves anàlisis han sortit sempre perfecte, fins i tot he estat alta de ferro. No hi ha, doncs, cap prova objectiva perquè ningú no m'obligui a engreixar, perquè sóc allò que ara està tan de moda: una noia saludable.

Doncs bé, si aquesta proposta tira endavant, seré una noia saludable "en pilotes", perquè no podré anar a comprar roba enlloc, cosa que ara també em comença a passar. Resulta que tinc la desgràcia de tenir la mateixa talla de pantalons que moltes de les models "poc saludables" que treballen en passarel·lai, és clar, perquè les pobretes no caiguin en l'anorèxia, cal eradicar les talles inferiors a la 36. I jo dic: no seria més lògic fer les talles com fins ara, però reduir-ne la llargada? De cada pantalons queem compro, n'he de tallar uns 20cm de camal. Això és el que és una aberració, que hi hagi noies que facin servir la mateixa talla que jo, però que tinguin 20cm més d'alçada!I, fins i tot enaquests casos, hi ha vegades que la complexió d'una persona és prima, i punt.

El problema, és clar, és que ningú no pot admetre que s'ha estat pressionant milers de noies perquè aprimin fins al fàstic més absolut, que perdin les seves corbes femenines per esdevenir esquelets mòbils, i que ara això ja no és el que ven. Ningú no pot admetre que la realitat que tenim ara, amb milers de noies excessivament primes, és conseqüència del que hem creat entre tots. Perquè, jo em pregunto: els dissenyadors, posats a fer vestits que encara no sé si algú es posa mai, no podrien estirar una mica més la tela? No, és clar.

No anem bé... No anem bé quan jo m'he de comprar els pantalons a la secció infantil de moltes botigues, quan només hi ha una botiga que venguin pantalons de dona de la meva talla, quan si tens la talla 44 ja has d'anar a botigues de talles grans i vestir coim una iaia encara que només tinguis 20 anys, quan si demanes una talla G en certes botigues et diuen que hauries d'anar a botigues com aquesta o l'altre perquè, és clar, tens una talla massa gran ja. Com pot ser que la moda quedi vetada a aquells qui no tenim una talla universal? Com pot ser, si la majoria de dones no tenim una 36?

Fins que això no canviï, ja poden anar fent, ja

L'amor etern dura tres anys

2007-01-26T10:13:00.000+01:00

Em desperto i l'únic que em queda de tu, és la teva olor al coixí. Fa escassament una hora que t'has llevat, però la teva banda del llit conserva la teva escalfor. Mandrejo una mica, m'estiro i m'arronso al llit, com si volgués capturar la teva essència que ja no hi és.

Quan, finalment surto del llit, una ràfega de fred em retorna a la rutina diària. He d'esmorzar, posar el menjar als gats, dutxar-me, vestir-me i marxar a treballar, com cada dia...

Però avui m'he llevat sabent que no és un dia qualsevol, avui és divendres, per fi. I demà fem dos anys i deu mesos. Ja ens queda ben poc per als tres anys, per trencar la maledicció. "L'amor etern dura tres anys", vaig llegir en un llibre fa ja uns anys. Aleshores,no podia saber si era cert o no, perquè les meves relacions no havien passat de l'any i mig, i amb alts i baixos. I ara, ara penso en aquella frase i alguna cosa se'm gira a l'estòmac. No sé ben bé què és, però m'imagino que és la por que arribi un dia que tot això s'acabi, tot i que racionalment no hi veig cap problema.

La por, aquella veueta que sovint ens frena els impulsos, aquell punt de vista sovint "massa" racional, que pot acabar sent irracional. Si la seguretat al 100% en la vida no és la millor opció, la por a viure allò que volem tampoc. Tan sols amb l'equilibri d'aquestes dues veuetes podem viure una vida plena.

... I, ara encara camino com si d'un somni es tractés. Encara conservo el somriure amb què m'he llevat, pensant en tu, recordant la teva olor i desitjant que arribi demà, perquè no te'n vagis del llit i pugui abraçar-te quan obri els ulls.

El tiempo todas las batallas vence

2007-01-23T10:09:00.000+01:00

El temps és cruel, molt cruel, perquè ens fa veure com allò que ens semblava idíl·lic un dia no ho és realment. Ens fa adonar que les coses són reals, que les persones són reals, i que sovint no són pas com la idea que nosaltres en tenim, d'elles. Sí, el temps és cruel, perquè no ens deixa viure en aquest món que hem creat, on tot és com nosaltres volem.

Vivim, doncs en aquest món fictici, on els amics ho són per sempre, on res ni ningú no ens en podrà separar, on després d'una relació que no ha funcionat pots ser amic d'aquella persona... Però realment, els amics es podem comptar amb la mà, els col·legues véneni se'n van, i els ex no poden ser amics en la majoria d'ocasions, sinó és passat un temps.

"El tiempo todas las batallas vence" és una part d'una cançó que parla de la història de dos amics que surten una nit i prometen tornar-se a trobar, deu anys més tard, al mateix local. i, evidentment, un dels dos no hi va. Aquesta frase és tan crua com real, al meu entendre,i em fa tocar de peus a terra en moltes ocasions, perquè si ja ho saps, que de vegades les coses s'acaben, les amistats es refreden i les relacions no sempre es poden mantenir, si no hi ha voluntat per les dues bandes, no és tan gran el sentiment de decepció. Com a mínim, en la teoria, perquè a la pràctica, quan algú que ens estimem ens decepciona, ens crea un buit -com un forat negre, que diria la protagonista de Sobreviviré - que és molt difícil que s'ompli de nou.

Però "malgrat la boira, cal caminar".

ATREVIR-SE

2007-01-19T10:28:00.000+01:00

Atrevir-se a fer alguna cosa... Atrevir-se a canviar de vida, encara que el futur ens faci por, encara que no sabem què ens passarà demà, encara que trobar feina de nou sigui molt complicat, encara que el seny ens digui que hem de continuar, immòbils mentre la nostra vida passa i no ens omple.

Atrevir-se. Donar el pas. Agafar aire ben fort i deixar anar el que pensem, amb tanta convicció que l'altre no pugui ni tan sols respondre, perquè si diu alguna cosa, l'atreviment s'esvairà, com la boira, com un sospir.

Atrevir-se és una cosa d'allò més complicada quan la teva vida està muntada sobre coses sòlides, quan tens la mania de tenir-ho tot sota control, quan no deixes que ni una coma es bellugui dels teus plans.

Atrevir-se. Llançar-nos al buit, perquè ens espera una vida millor o, si més no, sense tant d'estrés.

Atrevir-se és ara més necessari que mai, perquè si no ho fem avui, demà potser serà massa tard, demà potser ens penedirem de no haver-nos atrevit.

Atrevir-se a canviar la nostra vida és de les coses que requereixen més valor, perquè exigeixen molt d'esforç, perquè ens hem de desacostumar de la rutina, i acostumar-nos al que ens arribarà de nou.

Puc dir, des d'aquestes línies, que jo encara no m'atreveixo... Però m'atreviré. Perquè val lapena. Perquè he de lluitar pel meu somni.

LA POR DE LA POR (II)

2007-01-18T12:54:00.000+01:00

Cada vespre sentia un neguit inexplicable quan la mare l’acompanyava al llit i l’acotxava i, després d’explicar-li un conte, la deixava sola a la seva habitació. Acte seguit, la Lendi ficava tot el seu cos, inclòs el cap, dins els llençols per tal de no veure ni sentir a la Por.

Un vespre, quan la Lendi creia que ja havia esquivat a la Por, va sentir el nyec-nyec de la porta que s’obria i unes passes que s’acostaven al llit. “És el pare, que ja ha arribat” va pensar i va treure el cap de dins els llençols i va veure que no era pas el pare qui estava allà, ni tampoc era la mare. I va saber que la Por l’havia trobada.
- No et tornis a tapar, si us plau- va dir-li el fantasma, amb una veu dolça i jove- no et faré cap mal.
- És mentida! Tu ets la Por i ets dolenta i lletja- va replicar-li.
- No sóc pas així, mira’m. Jo no sóc dolenta, el que passa és que, quan m’acosto als nens, tots fugen i s’espanten.

La Lendi, que a mesura que escoltava aquella veueta començava a tenir menys por, es va anar destapant a poc a poc per tal de veure-la millor. Era, de fet, una nena més o menys de la seva edat, rossa i amb una careta d’àngel que res tenia a veure amb la història de l’Enric.
- Però...- va començar a dir la nena- tu no ets la Por. La Por és una dona vella i lletja que espanta els nens i no pas una nena!
- No, i ara!- va contestar, tot rient, la Por- i aquest és el problema. La gent em té por perquè algú va començar a explicar aquestes històries sobre mi i per això vaig visitant els nens, per què vegin que no sóc pas dolenta. Però mai em deixen ni tan sols parlar, tots es tapen com ho has fet tu.

La Lendi, que ja tenia tot el cap fora dels llençols, ja no li tenia gens de por a aquella nena, sinó mes aviat al contrari, li feia pena que no tingués amics per culpa de les històries que d’ella s’explicaven. Tot i així, com a nena responsable i llesta que era, encara li quedaven alguns dubtes per resoldre.
- Però si tu ets bona, per què et dius Por?- va preguntar.
- Entre els fantasmes de la meva família, tenen la creença que els nens han de tenir un nom de tres lletres, perquè això els protegeix dels fantasmes dolents. El meu pare es diu Per, la mare Mer i els meus germans es diuen Par i Mur. Ja ho veus, és només una coincidència que jo em digui Por. Bé, no és ben bé una casualitat. Si jo tingués un nom, com el teu, però de tres lletres, això no passaria, però com que em dic com la por... O creus que podria fer por algú que es digués Lendi? No, i ara!

A la Lendi li va fer gràcia pensar per uns moments si el seu nom podria ser el del fantasma de la por, però després va adonar-se com n’era d’injust que els nens rebutgessin un fantasma tan sols perquè es digués com la por. No era just que aquella nena, a qui ja veia com una amiga, tingués aquell nom o, dit d’altra manera, no era just que el sentiment de por tingués el nom de la seva amiga. Va estar-se una quants minuts reflexionant sobre tot allò, per mirar de trobar una solució i finalment va exclamar:
- Ja ho tinc: Només cal que et canviïs el nom! Potser aquesta seria la solució al teu problema.
- Potser tens raó però... com em diré?- va preguntar la Por- Pensa que ha de ser un nom de tres lletres que agradi als nens.

La Por va explicar-li que ella no era res més que un producte de la imaginació dels nens, perquè els fantasmes de debò no existien, tot i que alguns d’aquests nens conservaven la seva amistat quan es feien grans. De fet, la Por podia tenir molts amics perquè els nens sempre la cridaven inconscientment, i això li agradava, però el problema era que la cridaven perquè no la volien ni veure, i per això la rebutjaven quan ella apareixia. Ella volia ser amiga dels nens, però els nens no la volien, i per això estava tan trista. Potser, si tingués un altre nom, els nens serien amics seus, perquè la cridarien a ella, i no pas a la por. Sí, va reflexionar, amb un altre nom, tindria amics. Dit això, les dues nenes es van posar a pensar altres noms: Nan, Tan, Map, Mat...
- Mar!- va dir de sobte la Lendi- Mar és un nom perfecte: és bonic i als nens els agrada el mar i, a més, té tres lletres.
- Mar?- va preguntar la Por. I després d’uns moments per a la reflexió- Mar, sí!
- Però si ja no ets la Por, vol dir que ja no tindré por?- va preguntar la Lendi.
- Si ja no em tens por a mi, que era la Por, a què hauries de tenir por ara?- va contestar la Mar. La por és un sentiment inconscient que tenim tots, però no deixa de ser un impediment que ens posem a l’hora de fer les coses. Tu no tenies por abans, oi? De fet eres una nena molt decidida. I vas començar a creure en la por perquè tothom en tenia, oi? Doncs la por és això. Tothom pot tenir por de les coses desconegudes, però el més important és adonar-se que no hi ha motius per a tenir-ne, com t’ha passat a tu, que quan m’has conegut, has deixat de tenir-me por.

La Lendi va entendre el que la Mar volia dir-li i va veure que tenia raó i que no era pas dolent tenir por, sempre i quan se superés. I, des d’aquell dia, la Lendi, no només va tenir una nova amiga imaginària, la Mar, sinó que va deixar de tenir por.

LA POR DE LA POR (I)

2007-01-17T10:22:00.000+01:00

Hi havia una vegada, una nena que es deia Lendi i que tenia nou anys. La Lendi era una nena molt riallera i li agradava molt jugar amb els seus amics. A més, com que el seu nom era important- això li havia dit la mare quan ella li ho va preguntar- perquè era el nom de la protagonista aventurera d’un conte d’un escriptor famós, tots l’admiraven, per la seva decisió i seguretat. De fet, no hi havia recerca del tresor que no capitanegés ella.

La Lendi però, canviava radicalment quan era a casa. Amb els pares, exercia de bona nena i tenia cura de la seva germaneta, la Lluna. Com que la petita només tenia tres anys, era per la Lendi una joguina alhora que una feina, ja que no parava mai quieta. A la Lendi li agradava molt aquell poder que tenia sobre la Lluna, que la veia com la seva protectora. Ara bé, tota la fermesa de la nena s’esfondrava quan el pare li deia que havia d’anar a dormir.

Cada vespre era una tragèdia quan el rellotge donava les vuit i la Lendi s’inventava milers d’excuses que tan sols endarrerien el moment en què es quedava sola a l’habitació. I és que la Lendi, la gran aventurera de la classe, la gran protectora de la Lluna... la Lendi tenia por. No tenia por de la foscor, tot i que el pare havia de deixar el llum del passadís encès, no tenia por dels bitxos, que la fascinaven, no li feia por l’home del sac o la bruixa que s’endú els nens i nenes dolents o a qualsevol dels fantasmes creats pels adults. No, la Lendi tenia por de la por.

Tot va començar quan la Lendi tenia set anys. Un dia, mentre jugaven al pati de l’escola amb els seus amics i imaginaven una nova aventura, la Mireia, la seva millor amiga va decidir no jugar-hi. Quan la Lendi va anar a parlar amb ella, la nena li va confessar que tenia por.
- Por?- va preguntar amb estranyesa la Lendi- però por de què?
- Tinc por i prou, i per això no vull jugar amb vosaltres- va contestar la Mireia.

Un altre dia, l’Enric, el seu cosí gran, va voler espantar-la, però no va tenir gens d’èxit, sinó mes aviat al contrari, la Lendi va acabar rient-se del nen i aquest, enfadat, li va dir:
- Ja ho veuràs, algun dia tindràs por.
- Què vols dir?- va preguntar la nena.
- Que algun dia coneixeràs la Por...
- La Por, què és una dona?

Aleshores, l’Enric va veure l’oportunitat de fer por a la seva cosineta tan atrevida i li explicà la història. La Por era una dona vella i molt lletja, amb la pell arrugada i els cabells blancs que es dedicava a espantar als nens quan es quedaven sols a l’habitació. No tenia cap pietat i, si els nens eren molt porucs, els acompanyava al llarg de tota la vida. També li va explicar que no era ben bé una dona, sinó un fantasma i que per això ningú no la veia, excepte els nens als qui acompanyava. I des d’aquell dia, la nena sense por de res, la començar a tenir por de la Por.

(...)

Estrès i mobbing

2007-01-16T10:25:00.000+01:00

Hi ha temporades en què tot ens sembla una muntanya, quan en realitat és un no-res. En canvi, n'hi ha d'altres en què ens vestim amb la super capa de super heroi i ens pensem que tot el que hem de fer, és poc. I, és clar, el cos acaba demanant un descans.

Avui dia vivim en l'era de la pila de coses per fer, del poc temps per a dedicar als qui estimem i l'excés de temps a dedicar als altres, com els caps de la feina, els professors, els superiors, etc. Ens carreguem de feina i d'obligacions, sense pensar que, en el fons seriem més feliços amb menys, però qualsevol deixa la feina avui en dia, o abandona els estudis... Tenim tan interioritzat el fet que ens poden fotre al carrer, que suportem coses que mai a la vida hauríem fet: crits, insults, amenaces encobertes...

Hi ha un especimen que corre actualment pel món que sap tot això, i se n'aprofita. És aquella persona que generalment està per sobre nostre, a qui no hem acabat de fer el pes mai i que ara no sap com donar-nos la patacada al cul. La tècnica del mobbing, un mot tan posat de moda darrerament, es basa precisament en l'estrès del qui la pateix. Dit d'altra manera, qui fa mobbing sap que aguantarem perquè necessitem la feina i, si no, la deixarem davant la pressió. Fet i fet, tu et quedes sense feina i tampoc t'arriscaràs a denunciar el fet, perquè com ho explicaràs a la propera entrevista de feina? Així doncs, tot pot començar amb sobrecàrrega de feina, excés d'objectius a assolir, correus on se't reclama la feina que, evidentment no has cabat perquè tens deu mil coses més a fer, correus on et posen de manifest que no arribes als objectius, reunions i, finalment, crits i desqualificacions davant la resta de l'equip en el pitjor dels casos.

Però el pitjor no és perdre la feina, el pitjor és que la teva autoestima caba per terra i t'acabes creient que tu ets l'inútil, qui no sap fer res.

Aniversari

2007-01-15T10:06:00.000+01:00

Avui és un dia especial. El meu xicot fa 23 anys, i ningú no ho diria, perquè sembla que en tingui, com a mínim, un parell o tres anys més, i no ho dic perquè no es conservi bé, sinó perquè és estrany trobar una persona que, amb la seva edat, visqui amb parella, tingui una feina fixa i un cap molt ben moblat. No sembla, doncs, que jo sigui gairebé tres anys més gran que ell.

Si algú coneix un noi que, a la seva edat, no surti fugint davant la paraula "compromís", que m'ho digui. La meva experiència, és cert, no és gaire extensa en el tema de les relacions, però he sortit amb nois que, a la seva edat, han deixat la relació perquè volien ser pilots i recórrer el món, o anar-se'n sols a la muntanya així que, com podeu imaginar, anava una mica malfiada pel que fa als nois. En canvi, quan el vaig conèixer em va deixar molt clar que volia una relació estable, no pas un rotllet de tant en tant, tot i que tenia vint anys. Tant, que la que em vaig espantar una mica vaig ser jo, però precisament la seva decisió va ser el que em va fer donar un vot de confiança a la relació.

Com és natural, el primer que vaig pensar va ser en la diferència d'edat, cosa que ara veig com una enorme bestiesa. No és que digui sense excepcions que totes les relacions poden funcionar malgrat la diferència d'edat, però el que he après és que l'important és tenir un projecte de futur i uns objectius comuns a la vida, i no pas l'edat. L'edat pot importar o no, però és determinant en una relació. Crec que tots ens posem unes barreres pel que fa a la tria de parella, i la meva era l'edat. Amb el temps, he anat descobrint que tinc una relació molt més madura de la que he pogut tenir mai amb una parella més gran que jo.

2007-01-12T10:11:00.000+01:00

Avui m'he llevat enyorada i filosòfica. Enyorada perquè algú m'ha fet arribar els escrits que he anat fent aquests anys i filosòfica, perquè pensava fa uns dies com ens costa començar una nova relació, quan ens han fet mal, però com agraïm després haver-ho superat i llençar-nos de nou a la piscina quan trobem la persona que ens correspon. I és per això que penjo aquestes línies, que van ser una petita reflexió que vaig escriure quan tenia 15 anys, perquè allò que ens preocupa, no canvia tant amb el pas del temps. Espero que us agradi i que, sobretot, tingueu en compte l'edat que tenia(...)

EL AMOR

Dentro de poca verás a un chico genial. Será simpático, agradable y cariñoso. Primero sólo amigos seréis. Mas tarde, él será tu mejor amigo. Se lo cantarás todo: lo que te pasa, lo que sientes, lo que deseas y lo que tienes. Él abrirá, poco a poco, un hueco en tu corazón que se hará más y más grande hasta llegar a ser inmenso. Empezará a ser tu mundo, tu vida, tus sueños. Te ocupará los pensamientos más personales, más íntimos.

Un día, después de mucho tiempo, te dirá que le gustas. Tú, le dirás que también le quieres desde hace tiempo. A partir de ahí, te mirará a menudo, quizás te cogerá de la mano y te acompañará a casa. Te vestirás cada día para él. Cuando te acompañe a casa, te repetirá que le gustas, te pasará los brazos por la cintura y te besará en los labios. Te robará el primer beso.

Tú te harás más y más ilusiones y él, cuando más enamorada estés, te dirá aquello de “yo no te prometí nada”. A partir de ahí, pasará de tí. Pasarán los días; tú le pedirás explicaciones y él nunca te las dará. Te pasarás noches y noches llorando, días y días pensando. Por las tardes té iras con tus amigas para tratar de olvidarle.

Pasarán días, semanas y meses, y poco a poco, la herida se curará. Tu corazón volverá a vivir, a querer, y a amar a otro chico que te volverá a hacer sufrir. Pero de él solo recordarás los besos, las caricias, los TE QUIERO, y no recordarás las lagrimas que de tus ojos salieron.

Las olvidarás porque solo recordarás ratos de FELICIDAD.

(escrit l'estiu de 1996)

La nit de reis...(II)

2007-01-10T10:21:00.000+01:00

... Les hores anaven passant i, cadascun des del seu llit, pensava i pensava sobre com serien aquellstres homes que havien de repartir regals entre tots els nens.
"Han de ser molt forts!" pensava el més gran. "Deuen portar molts ajudants, perquè ells tot sols no podrien amb tot..." pensava el mitjà. " I si em porten carbó?" es preguntava el petit. És clar, i d'aquestes preguntes en van sortir d'altres i, quan ja eren prop de les quatre de la matinada, algú va entrar a l'habitació del davant, on ells jugaven habitualment. Tots tres es van tapar fins dalt del cap amb els llençols i, per no fer soroll, van aguantar la respiració tant com van poder.

En Pere, el més petitó, no va poder més després de 10 segons de quietud. El pessigolleig d'emoció barrejada amb por que el recorria per dins i, poc a poc, va deixar sortir el seu caparró: primer els cabells, després les celles i, poc a poc, tot el pit, i es va trobar amb dos parells d'ulls que, com ell, també miraven cap a la claror de l'habitació del davant.

Hi havia algú, tot i que no podia veure bé si era un rei, un patge o bé un ajudant, però sabia que això era el menys important. Uns minuts més tard ja hauria marxat i, el més important, li semblava que no havia deixat carbó!

Quan va semblar que acabava de descarregar, aquell individu va girar cua i va sortir de l'habitació. Abans que el llum dèbil de l'habitació desaparegués, en Pere es va fixar en ell: duia una corona d'or i li sortien uns rínxols daurats per sota. A més, anava tapat amb una capa vermella, com les dels prínceps o els reis. "És clar, si ha d'anar per tot el món, deu passar fred i per això s'abriga..." va raonar el menut.

Quan ja no van sentir cap soroll, tots tres es van agrupar al llit del germà gran, com feien sempre que havien de decidir alguna cosa important.

"Jo hi aniria ara!" va dir el mitjà, l'Enric. "No, la mama ens renyarà. Caldrà esperar a demà" va respondre el gran. I així, amb aquella emoció pel que havien vist i amb la seguretat de tenir els regals ja a casa, van anar cadascú al seu llit i van perdre el món de vista.

L'endemà, els pares es van despertar amb tres cares que els miraven. Volien explicar el que havien vist i, per sobre de tot, volien saber què els havien deixat els reis. De pressa, el germà gran, en Pol, va narrar als pares els fets, sense deixar-se ni un sol detall i barrejant-los amb les seves pròpies fantasies i les dels seus germans, que hi anaven afegint detalls. Ells feien cara de sorpresos i, quan els petits van marxar cap a l'habitació, el pare va comentar "Quina imaginació tenen aquests nens! Mira que inventar tots tres aquesta història!". La mare ja anava darrere els petits, vigilant que no es barallessin i no l'escoltava. L'home, empès per la situació, tot i mig adormit, va rodolar fins a l'altre cantó del llit, va posar els peus a terra però, en lloc de trobar-lo fred com una pedra, alguna tela evitava aquellcontacte. Fregant-se els ulls, va mirar què hi havia soita els seus peus... Una capa vermella, com la que els seus fills havien vist a la nit!

La dona, en veure que ell no arribava, va treure el cap per la porta."Vens?" va preguntar. I ell va saber, aleshores, el que significa la màgia dels reis mags.

La nit de reis

2007-01-05T10:25:00.000+01:00

Tot estava preparat. El balcó va quedar obert, malgrat la discrepància de la mare, per por a què s'encostipessin tots plegats. "No és normal deixar obert de bat a bat, en ple mes de gener!", va dir. Però el pare es va posar ferm en la seva decisió. Era la primera vegada que els petits participaven en la cerimònia de preparació de l'arribada dels reis, i havia de ser inoblidable. La mare, és clar, no en sabia res perquè era d'un petit poble molt i molt llunyà, per on els reis no hi havien passat mai. Els nens, en canvi, s'escoltaven les explicacions del pare com si d'un conte misteriós es tractés. Havien d'agafar tres copes de l'armari i omplir-les de cava, també calien tres bols plens d'aigua per als camells, va explicar-los el pare "Deuen estar assedegats de tant de pes". I, per últim, els havien de deixar un platetamb torrons, neules i fruits secs. Així, els tres reis d'Orient, després de menjar i de beure, els deixarien els seus regals, aquells que havien escrit a les cartes.

Quan va arribar la nit, els nens no podien aclucar els ulls, pensant en la màgia que tenia aquella nit. Per primera vegada, els reis visitarien casa seva, i ells no s'ho volien perdre...

La meva primera vegada

2007-01-04T11:44:00.000+01:00

És del tot ben estrany. Jo sóc una persona de les d'abans, partidària més de la ploma i el paper que no pas de la pantalla i el teclat, però aquí em teniu.

La vella Morla... és un títol com qualsevol altre, però sempre que ens demanen un nom o bé un títol, sempre pensem en alguna cosa que ens identifiqui. La vella Morla... aquella tortuga malcarada amb al·lèrgia als joves que parlava amb ella mateixa. En el fons, què és un blogg, sinó parlar amb tu mateix i compartir el que et passa pel cap? De moment parlo amb mi, fins que algú em respongui.

Aquesta és la primera vegada que escric i publico un blogg, un terme totalment desconegut per mi fins ahir. I no sé si ho faré bé, o si avorriré tothom, però m'agrada escriure el que em passa pel cap, sense censures més que les meves pròpies, i compartir el meu món, els meus secrets, els meus desitjos amb altra gent.

Com no pot ser d'altra manera, el més normal és que expliqui el per què del títol del meu blogg: la vella Morla. Des de petita m'han fascinat les tortugues i, de fet, en vaig tenir una però no va viure 100 anys, tan sols 6. Morla és el nom de la tortuga de La historia interminable, pel·lícula clau de la meva infància. I, finalment, Morla és el nom del meu saquet d'alegria i pèl, de qui em desperta cada nit amb les seves potetes per colar-se dins el nòrdic, la meva nena. És el nom de la meva gata. Així que,aquí teniu tot el misteri.

I ara què? Doncs esperaré a veure si fa efecte la crida i algú em deixa alguna nota. I, si no, demà escriurè una mica més...