EL SOPAR DE LA NIT DE NADAL

Comença a ser un clàssic celebrar el sopar de la nit de Nadal a casa. Per segon any, dues dones van descansar una mica ahir i van gaudir del que nosaltres tenim cada festa nadalenca: que pensin un menú, el facin, te'l serveixin i després ho netegin tot. Potser sembla poc, però en els temps de crisi que corren, no tots els regals són materials, i preparar un sopar per als qui estimes pot ser un regal molt bonic. O això espero.

Entrant en matèria, ahir vam preparar un assortiment de tapetes tèbies, un plat principal i unes postres, tot per gentilesa de la xarxa, on actualment podem trobar tota mena de receptes. El problema, com em va passar a mi, és decidir què no faràs.

En primer lloc, vam fer un xarrup de llenties vermelles amb puré de ceba i oli de xoriç. El gust era com el de menjar unes llenties estofadetes amb verdures.

Després, uns xampinyons farcits de pernil ibèric i formatge Eddam. 

També vam fer unes crestes de gambes, porro i ceba i uns farcellets de bull negre amb ceba i xoriço. 

I, per acabar, un milfulls de poma àcida amb foie, formatge de cabra i ceba caramel·litzada. 

Pel que fa al plat principal, vam fer un Strudel de carn amb poma acompanyat de pastís de pollastre rostit amb fruits secs.

I, per postres, una opció molt nadalenca, flam de torró de xixona.

El cert és que, com l'any passat, ens van felicitar perquè el menjar era molt bo. El que no sabem és què ens haurem d'empescar l'any que ve per superar el llistó d'aquest any!

Natura a tocar de Barcelona

És curiós com a vegades marxem lluny quan tenim ben a la vora un espai per caminar i gaudir de la natura. Els barcelonins tendim a agafar el cotxe o qualsevol altre transport i marxar fora de la ciutat amb l'esperança de trobar relax, esport o ambdues coses allà on anem. I, en canvi, poques vegades ens fixem en la natura que ens envolta. És cert que no abunden els parcs a Barcelona, però n'hi ha de grans i molt macos. I si el que volem és estirar més les cames, tenim a tocar Collserola, amb tot un seguit de rutes fàcils per fer. 

Ahir vam decidir deixar el cotxe i fer una excursioneta per Collserola. Vam agafar el metro fins a Catalunya, on vam agafar els FGC fins a Baixador de Vallvidrera. A partir d'allà, des del Centre d'Informació del Parc de Collserola, vam anar caminant fins a la font de la Budellera i vam tornar al punt inicial. Tot plegat, una hora i mitja a pas normal i, alhora, noranta minuts envoltats de natura -seca, tot s'ha de dir- al costat de la nostra ciutat. 

No dubto que repetirem l'experiència. 

La brúixola

A vegades és necessari tornar a trobar el nord i començar de nou.

De vacances a Viena

Del 19 al 23 de març vam marxar a Viena de viatge. Era una ciutat que tenia pendent de visitar des que vaig "empassar-me" la saga de Sissí quan era petita. Des de llavors, m'havia fascinat aquesta ciutat de contes, tan majestuosa.

Com sempre, la nostra intenció era veure el màxim de coses en els tres dies que teníem, ja que vam perdre'n dos en l'anada i tornada, que vam fer en avió amb escala a Roma. I això volia dir anar de bòlit tot el dia, sobretot al principi. En resum, podríem dir que el primer dia de visites, vam fer una marató (molt de temps a ritme constant); el segon dia, una cursa (menys temps però més ràpid); i el tercer dia, un passeig (ritme lent).

Pel que fa a la ciutat, he de dir que em va agradar força el que vam poder veure, que bàsicament va ser el centre. Els edificis són espectacularment grans, sobretot Stephansdom (la catedral de Sant Esteve), el Rathaus (l'ajuntament) o el Parlament, però també el Burgtheater (el teatre nacional d'Àustria) i l'Òpera; els palaus són descomunals, com el de Belvedere, el de Schönbrunn o el Holfburg; els museus són impressionants, com el d'Història de l'Art i el d'Història Natural, l'Albertina; i els parcs són grans extensions verdes per passejar, descansar, dinar... En fi, allà tot és immens.

També és una ciutat que destaca per la quantitat d'esglésies de diferents confessions que hi ha. En vam veure de cristianes, de gregues, de jueves, etc.

Potser l'única nota negativa va ser, precisament, la Sissí, o més ben dit, el mite de Sissí. Com a recomanació per a algú fan d'aquest personatge diria que no vagi als palaus imperials, que no faci la Ruta Sissí o que no escolti el que li diuen sobre aquesta emperadriu, perquè li desmuntaran el mite. Vaja, en resum: entre la realitat i les pel·lícules hi ha un abisme. Jo ja hi vaig anar amb el mite una mica desmuntat, però un cop allà em van fer veure que tot plegat era mentida: de dona incompresa, a nena mimada; d'independent, a egoista; i d'amor per sobre de tot, a ficció.

Pel que fa al menjar, la veritat és que no ens vam atrevir gaire a tastar coses estranyes. Per exemple, fan molts tipus de gulash (estofats), però no els vam tastar. Vam optar per una escalopa a la milanesa (wiener schnitzel) i un tall de carn com si fos de frankfurt però fet pastís, amb pebrot i pebre, que era molt bo. Això sí, ens vam meravellar de la quantitat de pans diferents que tenen (boníssims). Vam tastar-ne amb anís, amb llavors i amb verduretes (pèsols i pastanaga). També ens vam inclinar per tastar cerveses autòctones, amb diferents fruites (aranja o fruits vermells) o simplement rosses. I, evidentment, vam tastar els frankfurts i les bratswurts. I, finalment, ens vam permetre el caprici de tastar la Sacher, l'apfelstrudel (full amb poma i panses) i el pastís de Mozart (amb xocolata i glassa de festucs).

En fi, és una ciutat que recomano visitar si és té temps per gaudir dels seus palaus i museus, però també de les esglésies i parcs que hi ha. Això sí, per veure a fons tot el centre, amb tres dies no n'hi ha prou si es vol entrar en alguns museus. I com a recomanació, tot i que quedi un pèl lleig, no cal passar pel Museu de Mozart, que és un frau. En canvi, el Museu de la Música és entretingut i didàctic.

Un sopar de luxe

Ahir estava inspirada. Volia tastar l'halibut, un peix del qual m'havien parlat molt bé, perquè és tendre i es pot comprar a filets sense espines congelat (molt important si li vols fer menjar a algú que putineja amb el peix quan li treu les espines, fins a deixar-ne menys de la meitat) i feia molt de temps que llegia receptes de crema d'espàrrecs de marge o silvestres, molt bons en aquesta època de l'any. Així, doncs, vaig buscar una recepta de cada i m'hi vaig posar. Pel que fa a l'halibut, vaig optar per fer-lo amb salsa de taronja i va ser un encert. He de dir que, com sempre, vaig adaptar les receptes al que tenia: en lloc de vi fino de xerès hi vaig posar vi blanc Riesling 2010 que ens encanta i en lloc de formatge d'untar hi vaig posar formatge fresc tipus Burgos. El resultat, aquí el teniu:

Pel que fa a la crema d'espàrrecs, com que porta patata i ceba, no hi predomina en excés el gust dels espàrrecs. A més, el formatge i la llet hi donen un punt més amorosit. Les puntetes, les vaig fer a la planxa a banda i les vaig deixar al dente, cosa que hi donava contrast. I quant al peix, potser no és dels més gustosos del món, més aviat és suau, però és cert que és molt tendre; a més, la salsa de taronja hi fa un contrast força bo. Potser per a qui no li agradi l'acidesa de la taronja, hi pot posar una mica de sucre, però sense passar-se, que és un segon plat.

Passió per la xocolata

Fa uns mesos que m'he aficionat a consultar blogs de cuina. A vegades, hi cerco idees per a cuinar algun producte, sobretot carn o peix. D'altres, tan sols repasso els blogs que tinc recopilats per si hi ha alguna novetat. I els caps de setmana dedico part del meu temps a buscar alguna recepta de magdalenes, muffins o cupcakes per fer i portar els dilluns a la feina, on esperen amb candeletes les meves creacions, tot i que m'han dit que comenci a "afluixar", ja que amb l'arribada del bon temps també comença l'operació biquini...

D'entre les receptes que he anat fent, n'hi ha algunes que ja formen part del meu Top ten particular. Per exemple, els volcans de xocolata o el pastís amb cervesa Guinness. Crec que el que més m'agrada d'aquestes receptes és el gust de xocolata tan intens que tenen... Ara bé, són unes bombes calòriques. No sé per què, però hi ha moments en què l'únic que ve de gust és menjar xocolata. Per fer-vos entrar salivera, us deixo les fotos perquè aneu fent boca... I si en voleu les receptes, amb molt de gust us les donaré. Qui ho sap, potser algun dia abandonaré les lletres, els diccionaris i la normativa i em dedicaré a cuinar pastissos, galetes i magdalenes...

"Debo tener el síndrome de Candice Bergen. Que todo el mundo cree que todo el mundo te va a llamar y cuando llega el fin de semana, nadie te llama. Y te sientes más sola que la una".

(Sobreviviré)