Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.
Que un núvol no ens faci creure que no surt el sol.
Que una llàgrima no ens faci pensar que no riurem mai.
Que la tristor no ens faci oblidar que podem ser feliços.
Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.
Que un got mig buit estigui també mig ple.
Que un gra de sorra no sigui mai una muntanya.
Que un fracàs no sigui mai una derrota.
Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.
Que les vanalitats no tapin allò que és important.
Que una baralla no sigui un motiu de rencúnia.
Que la tristor no sigui mai per sempre, sinó per ara.
Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.
dijous, 30 d’agost del 2007
Les coses importants
dimecres, 1 d’agost del 2007
El llenguatge sexista
Aquesta recerca de la igualtat de sexes, que es va iniciar fa molt de temps i que s’ha convertit en norma gairebé en tots els àmbits de la nostra vida, és la que m’ha dut a escriure aquesta petita reflexió, que no pretén ser doctrina, sinó tan sols expressar el punt de vista filològic de l’assumpte.
Però és que aquesta persecució del políticament correcte es queda sense arguments davant els casos com mosca o papallona. Aquests mots, usats en genèric, coincideixen amb la forma femenina. Què passa amb el col·lectiu de mosques o papallones masculines, és que ningú no els defensa davant d’aquest “feminisme” lingüístic? Un altre cop, l’explicació és que agafem la forma més senzilla (que en aquest cas és la femenina) per a parlar del conjunt.
Deixant de banda si és correcte lingüísticament o no aquesta duplicació de gèneres, si hem dit que la llengua ha de ser un mitjà comunicatiu, l’ús d’ambdues formes entorpeix el nostre objectiu. Proveu, si no, a llegir aquest petit text: “Estimats i estimades socis i sòcies de l’Associació de Veïns i Veïnes, us anunciem que farem excursions de dos dies amb aquells nens i nenes i pares i mares que ho vulgueu. No cal que estigueu massa preparats i preparades físicament, tan sols heu d’estar motivats i motivades. Pel que fa als nens i nenes, és una bona idea que ells mateixos i elles mateixes es facin la motxilla, perquè així començaran a ser una mica més autònoms i autònomes. Esperem que us engresqui la idea i que us hi apunteu.”
A tall de resum, doncs, és incorrecte des del punt de vista lingüístic pensar que hi ha un ús masclista de la llengua, ja que hem vist que els mots genèrics poden coincidir amb la forma masculina o bé amb la femenina, perquè agafen la més senzilla. L’ús de les dues formes, lluny de ser una mostra d’igualtat, mostra la superioritat del femení, que es repeteix. I, per sobre de les consideracions lingüístiques, entorpeix la comunicació.
Aquesta percepció del sexisme de la llengua, no té una raó estrictament filològica, sinó que hi té molt a veure la percepció de ser o no una societat masclista. La llengua és neutra, ara bé, la intenció i les actuacions de la gent poden ser masclistes o no. Això és el que s’ha de combatre, però no pas a força d’incorreccions lingüístiques o de ninotets que volen simbolitzar les dones -i que, a més, es basen en un model estereotipat -, sinó amb polítiques de debò, que no discriminin les dones, per exemple, a la feina, on encara preval que és menys apta que un home, que hi faltarà més perquè és mare, on cobren en molts casos menys que els homes per fer la mateixa tasca. Una bona política d’igualtat no és que canviïn els senyals de trànsit o que s’afegeixin els mots femenins. Una bona política d’igualtat és que homes i dones tinguin els mateixos drets i deures, que s’eradiqui la idea de la inferioritat de la dona. I per a això, encara ens queda molt de camí per recórrer.
diumenge, 29 de juliol del 2007
dilluns, 18 de juny del 2007
Art?
dissabte, 16 de juny del 2007
Amics
divendres, 15 de juny del 2007
La sort
divendres, 1 de juny del 2007
El got mig ple
dimarts, 8 de maig del 2007
El punt de vista
dissabte, 5 de maig del 2007
dimecres, 2 de maig del 2007
Una mà de cartes
dilluns, 23 d’abril del 2007
Un dia d'abril
dimecres, 18 d’abril del 2007
Un record
Li van donar la notícia de sobte, sense que tingués temps de pair-ho. Així, ja està. Tot d'una, resulta que la mare havia mort.
dijous, 12 d’abril del 2007
La felicitat
dimecres, 4 d’abril del 2007
dissabte, 31 de març del 2007
Definició
divendres, 30 de març del 2007
Avui desconnectaria del món
dijous, 15 de març del 2007
Prou mentides!
Reivindico la sinceritat
divendres, 9 de març del 2007
dissabte, 24 de febrer del 2007
23-F
divendres, 23 de febrer del 2007
Te'n recordes?
Tenir molts diners només significava poder comprar-te un gelat,o una bossa de xuxes quan sorties de l'escola. Fer una muntanya de sorra podia mantenir-nos feliçment ocupats durant tota una tarda. Per salvar els nostres companys només calia un crit de "salvats". Quan enfadar-se era dir "no t'estic".
Sempre descobries les teves més ocultes habilitats a causa d'un "A que no fas això?", no hi havia res més prohibit que jugar amb foc. "Tonto l'últim" era el crit que ens feia córrer com bojos, fins que sentíem com el cor ens bategava amb força dins el pit...
El "polis y cacos" era només un joc per al pati, i, per suposat, sempre era molt més divertit ser lladre que policia. Els globos d'aigua eren la més moderna, poderosa i eficient arma que mai s'havia inventat. La major desil·lusió era haver sigut elegit l'últim en l'equip de fútbol. I els germans grans eren el pitjor dels torments, però, també els més gelosos, fidels protectors.
Mai faltaven els caramels que tiraven els Reis Mags a Nadal, ni la sorpresa que ens deixaven "els angelets" o el "Ratoncito Pérez". GUERRA només significava tirar-se boles de paper o trossets de gomes Milán de colors durant les hores liures o no a classe. Els gelats constituïen el grup dels aliments bàsics i essencials.
Totes aquestes coses ens feien feliços, no nessitàvem res més...una pilota, una corda, i dos amics o amigues amb qui fer el gandul durant tot el dia.
dimecres, 21 de febrer del 2007
Esperança
dilluns, 19 de febrer del 2007
Cartes d'amor
diumenge, 18 de febrer del 2007
Carnaval
dimarts, 13 de febrer del 2007
L'Atreyu, el poruc de la casa
L'únic problema que tenim és que et perden les finestres, tant, que més d'una vegada t'hem trobat prenent el sol a la repissa de la finestra que dóna al carrer, amb la por que això ens dóna; o t'ha trobat el veí al menjador de casa seva, mentre feies una excursió pels balcons.
De petit, et van dir King Kong, perquè eres tan negre i grandot. Ara, en canvi, el nom d'Atreyu et queda gran, perquè no ets pas un noiet valent i decidit. Però ens fas riure tant quan jugues tu sol, o amb la Morla, o quan t'amagues i véns a poc a poc perquè la curiositat et mata. A més, els quatre pèls blancs que tenies no t'han marxat, ben al contrari, tens com un borrissol blanc a la panxeta (per amagar les vergonyes) i al coll, a manera de corbatí. Pobret meu, no ets gens fotogènic, perquè t'espanta el flash i, amb aquest pèl tan lluent, sembla que siguis marró.
diumenge, 11 de febrer del 2007
La Morla, la reina de la casa
divendres, 9 de febrer del 2007
dijous, 8 de febrer del 2007
Instint maternal
diumenge, 4 de febrer del 2007
La decepció
divendres, 2 de febrer del 2007
Sexe i parella
dijous, 1 de febrer del 2007
La religió
dimecres, 31 de gener del 2007
Esas pequeñas cosas
Creo que no me aclaro. Creo que no tengo nada claro. Nada. A veces, me gustarías cerrarme en un caparazón, que nada ni nadie me hiciese daño.
¿Porqué no puedo tener un poco de felicidad? ¿Por qué se desvanece al poco de alcanzarla?
En poco tiempo han pasado muchas cosas. He conocido el amor y lo he perdido para siempre, he estado a punto de ser madre -por lo menos en mi imaginación- he comprendido muchas de las cosas que pasaban en mi casa.
Y sigo viva. Y me pregunto por qué. Porque alguien dijo que no son grandes cosas las que te hacen seguir viviendo, seguir soportando todo lo que viene, sino pequeñeces, esos detalles que te dan aliento para caminar de nuevo por la cuerda floja. Esas pequeñas ilusiones son las que nos mantienen vivos. Y cuando se pierde la ilusión... ¿Para qué vivir cuando ya no hay deseos que cumplir y ya no merece la pena seguir...?
El truco no está en mantenerse activo, esperar la felicidad, sino en buscar esas pequeñas cosas, los pequeños detalles: las excursiones del esplai, el premio Sant Jordi, ver "Sobreviviré" con las amigas y llorar a moco tendido, una tableta de chocolate blanco, una sesión Chili-gold, las wooper después de ir al Lobo a bailar, escuchar tumbada en la cama "Pequeña criatura" de Ismael Serrano, despertar con una sonrisa en los labios sin saber qué has soñado, un buen vaso de vodka con limón o de Martini, el carnaval, las clases de catalán, estar acurrucada en el sofá con mi padre, las cartas de mis amigas, cocinar espaguettis y revoltillo, hacer un pastel, escribir una historia, los bombones, el sexo con amor, la natación...
Esos pequeños detalles forman el mosaico de tu memoria. Esas minúsculas cosas hacen que sea difícil tirar la toalla aunque no tengas más fuerza, aunque creas que nada vale ya la pena, porque son esas pequeñas cosas -y no grandes discursos-las que mueven el mundo y las que dan sentido a nuestras vidas.