Li van donar la notícia de sobte, sense que tingués temps de pair-ho. Així, ja està. Tot d'una, resulta que la mare havia mort.Mentre anava de camí a casa del pare, pensava i mirava de recordar algun indici, algun símptoma que els pogués haver previst de la malaltia de la mare. Res! Ningú no hagués imaginat que moriria tan de sobte. El pare estava al sofà mirant un programa, mentre la mare feia estona que dormia. "Abans d'anar-me'n al llit, et portaré la pastilla perquè te la prenguis".
La mare s'havia queixat que li feia mal el pit i van anar al metge de capçalera, que els va dir que tenia una mica de bronquitis que milloraria si feia repòs. Així, la mare feia tres dies que s'estava al llit, curant-se d'una lleugera bronquitis sense complicació.
" Ha mort d'una parada cardiorespiratòria" va dir el forense. El pare s'estava al sofà quan ella va arribar. Donava la sensació que, tot d'una, el temps s'havia parat. Ja no recordava per què havia anat a aquelles hores de la matinada, no recordava res del que el pare li havia dit quan li havia telefonat. "La mare, la mare, la mare, vine... la mare...morta..." li havia sentit dir, entretalladament. No sabia què havia passat, però la darrera paraula l'havia perseguit tot el viatge. Morta.
Ella era una persona racional que necessitava saber el perquè de tot el que passava. Tota acció tenia la seva reacció, tot acte la seva conseqüència... Però allò no tenia sentit. No feia ni dotze hores que havien parlat i ara... Ara era morta.
Aquells tres dies els va passar com si estigués drogada, com si no tingués sentiments ni llàgrimes. De casa del pare al tanatori, del tanatori a casa del pare, d'allà al cementiri i, finalment, a casa. Volien ser una pinya tota la família, de manera que van estar tots plegats durant tot el tràngol i això els havia fet aturar el cop. No va deixar anar ni una llàgrima, malgrat la pena que tenia.
Quan va posar un peu al seu pis, va ser com si tot d'una tornés de nou a la realitat. El contestador tenia el llumet vermell encès i va prémer el botó per escoltar els missatges. Una a una, tota una llista de veus conegudes van anar dient com els sabia de greu el que havia passat, com n'era de bona la mare, que trucarien en uns dies, que... No els escoltava. Les seves passes l'havien dut fins a la cuina.
va agafar un got i hi va ficar una mica de llet. "Té, pren-te-la que t'anirà bé per relaxar-te i dormir aquesta nit, que demà és el gran dia!" li havia dit la mare la nit del seu darrer examen de la universitat. Va deixar el got al microones i el va tancar, alhora que va veure una llauna de sardines sobre el marbre. "Ja sé que no t'agraden, però te les has de menjar..." li deia sovint la mare, quan era petita i no volia tastar les sardines. El microones es va aturar, però la llet estava bullint. Va agafar un altre got de l'armari i va anar cap a la pica. Va començar a abocar-hi la llet d'un got a l'altre, mentre els anava remullant quan eren buits, per refrescar-los. De sobte, les mans es van tornar de mantega i els gots van caure a la pica.
A terra, en posició fetal, ella plorava. Plorava com no ho havia fet en els darrers dies, com no ho havia fet mai. Plorava perquè la mare li refredava així la llet i, repetint-t'ho ella, havia estat plenament conscient de totes les coses que ja no podria compartir amb la mare. Aquell record insignificant, era alhora metàfora de tot el que havia perdut i tota aquella pena que abans no havia aconseguit fer sortir, ara rebrotava i no podia contenir-la, no podia deixar de plorar. Poc a poc, la mort de la mare li faria menys mal, perquè el pas del temps apaivaga el dolor i amoroseix els records.
Tot a la vida depèn del punt de vista de qui ho mira, de qui ho escolta, de qui ho llegeix... Tot depèn del prisma subjectiu de qui fa o rep l'acció i, per tant, sovint no podem dir si una cosa és bona o no, si una acció és correcta o no o si la nostra vida és una merda o no. Tot depèn de la subjectivitat que impregna els nostres actes.
