Un sopar de luxe

Ahir estava inspirada. Volia tastar l'halibut, un peix del qual m'havien parlat molt bé, perquè és tendre i es pot comprar a filets sense espines congelat (molt important si li vols fer menjar a algú que putineja amb el peix quan li treu les espines, fins a deixar-ne menys de la meitat) i feia molt de temps que llegia receptes de crema d'espàrrecs de marge o silvestres, molt bons en aquesta època de l'any. Així, doncs, vaig buscar una recepta de cada i m'hi vaig posar. Pel que fa a l'halibut, vaig optar per fer-lo amb salsa de taronja i va ser un encert. He de dir que, com sempre, vaig adaptar les receptes al que tenia: en lloc de vi fino de xerès hi vaig posar vi blanc Riesling 2010 que ens encanta i en lloc de formatge d'untar hi vaig posar formatge fresc tipus Burgos. El resultat, aquí el teniu:

Pel que fa a la crema d'espàrrecs, com que porta patata i ceba, no hi predomina en excés el gust dels espàrrecs. A més, el formatge i la llet hi donen un punt més amorosit. Les puntetes, les vaig fer a la planxa a banda i les vaig deixar al dente, cosa que hi donava contrast. I quant al peix, potser no és dels més gustosos del món, més aviat és suau, però és cert que és molt tendre; a més, la salsa de taronja hi fa un contrast força bo. Potser per a qui no li agradi l'acidesa de la taronja, hi pot posar una mica de sucre, però sense passar-se, que és un segon plat.

Passió per la xocolata

Fa uns mesos que m'he aficionat a consultar blogs de cuina. A vegades, hi cerco idees per a cuinar algun producte, sobretot carn o peix. D'altres, tan sols repasso els blogs que tinc recopilats per si hi ha alguna novetat. I els caps de setmana dedico part del meu temps a buscar alguna recepta de magdalenes, muffins o cupcakes per fer i portar els dilluns a la feina, on esperen amb candeletes les meves creacions, tot i que m'han dit que comenci a "afluixar", ja que amb l'arribada del bon temps també comença l'operació biquini...

D'entre les receptes que he anat fent, n'hi ha algunes que ja formen part del meu Top ten particular. Per exemple, els volcans de xocolata o el pastís amb cervesa Guinness. Crec que el que més m'agrada d'aquestes receptes és el gust de xocolata tan intens que tenen... Ara bé, són unes bombes calòriques. No sé per què, però hi ha moments en què l'únic que ve de gust és menjar xocolata. Per fer-vos entrar salivera, us deixo les fotos perquè aneu fent boca... I si en voleu les receptes, amb molt de gust us les donaré. Qui ho sap, potser algun dia abandonaré les lletres, els diccionaris i la normativa i em dedicaré a cuinar pastissos, galetes i magdalenes...

"Debo tener el síndrome de Candice Bergen. Que todo el mundo cree que todo el mundo te va a llamar y cuando llega el fin de semana, nadie te llama. Y te sientes más sola que la una".

(Sobreviviré)

El monument de la polèmica

Diumenge, dia de Santa Eulàlia, es va inaugurar el Monument als Castellers. Sincerament, un munt de ferralla, això sí, treballada per algú de renom, que li ha costat a la ciutat -ens ha costat a tots- 630.000 euros. No diré que els castellers no es mereixen un monument, perquè no sóc ningú per decidir qui ha de tenir un reconeixement públic d'aquestes característiques i és cert que els castells han estat declarats patrimoni de la humanitat, però potser no era el moment per fer una despesa tan gran. En un context de crisi com el que tenim, amb tants barcelonins que estan a l'atur i amb les retallades en serveis socials que s'estan fent a tot Catalunya i a Barcelona en concret, ens hem de gastar tants diners en una escultura? És lícit que l'Ajuntament inverteixi els nostres diners en això? Ja diuen que l'art és subjectiu, perquè, amb tots els meus respectes per al senyor Llena, per mi és una construcció feta d'acer retorçat, com si fos un tap de ferro dels que posen al cava perquè el tap de suro no s'escapi.

No és just que la culpa del dispendi s'atribueixi al govern del senyor Trias, perquè l'encàrrec ja es va fer quan l'alcalde de Barcelona era el senyor Clos, mireu si ha plogut des d'aleshores! Però el que sí que se li pot recriminar al senyor Trias és que hagi donat llum verda al monument, que hagi donat carta blanca al senyor Llena per fer el que vulgui i el seu govern estigui retallant els drets dels barcelonins a una escola bressol pública, per exemple.

Hi ha més de 600.000 euros per al senyor Llena i, en canvi, no es poden fer més escoles bressol a Barcelona, tot i que la manca de places d'aquest servei és evident. Això sí, el govern municipal té una doble solució per al problema: retallades i externalització del servei. Quina paraula més maca que han trobat per amagar el terme privatització, que és el que vol dir. Externalitzar un servei vol dir que ja no el cobriran funcionaris o interins, sinó persones contractades amb unes condicions molt pitjors i el pas següent és externalitzar-ne la gestió, que no és altra cosa que concertar alguna llar d'infants privada que, amb personal i directrius propis, gestionarà els centres públics que, això sí, ja no tindran ni el tarannà ni el cost d'una escola bressol municipal. Tampoc no hi ha diners per pagar el que deuen als treballadors de TMB, per exemple.

Sigui com sigui, a la plaça de Sant Miquel, els crits van ofegar els parlaments dels oradors il·lustres que s'havien reunit per inaugurar l'escultura. Sobre això tan sols dos comentaris. En primer lloc, el cinisme del senyor Trias en demanar perdó als castellers per "l'espectacle". Senyor Trias, "l'espectacle" que vostè diu, l'han propiciat vostè i els membres del govern, no la gent que cridava que, a més, no només eren treballadors de TMB, sinó també ciutadans anònims, farts que se'ls riguin a la cara. I, en segon lloc, pel que fa al comentari del senyor Llena, que va dir als qui van criticar el cost de l'obra que si l'Ajuntament es plantegés vendre-la "en trauria quatre vegades més" i que, per tant, la ciutat "ha fet un gran negoci", m'agradaria dir-li -amb la ignorància artística que ja he reconegut i el meu respecte- que no sé jo si trobaria algun altre passerell que es deixés entabanar i comprar aquella ferralla.

Finalment, tan sols puc dir que aquella cridòria -a la qual em vaig sumar- em va fer tornar a creure que no ens hem rendit, que per molt que la política sigui un cau de corrupteles i els polítics no s'escoltin els ciutadans i mirin pel seu benefici propi, els ciutadans no ens hem rendit i el dret de picar de peus i rebel·lar-nos no els l'han pogut treure. Gràcies!

Com mantega pomada

mantega pomada: mantega amb una textura tan tova com si fos una pomada.

Ahir va ser un dia d'anar de bòlit a la feina. Cada vegada que passa un fet excepcional, la redacció es col·lapsa. Gent amunt i avall, presses, textos que arriben a últim temps, imatges que no es poden muntar a temps... A més, cal sumar-hi la responsabilitat que tinc com a coordinadora. Un dia com el d'ahir, amb tants interrogants pel que fa al temps, exigia estar per tot, inclòs el fet que les meves companyes són totes de fora de Barcelona i, per tant, calia pensar un pla B per si no podien arribar a la feina.

Avui, tot i que amb menys estrés, també ha estat un dia de presses fins a últim minut. I, és clar, amb presses no es poden fer bé les coses, sobretot quan ens carreguem amb massa feina. Els errors són humans, tot i que alguns pensin el contrari... El pitjor no és que algú et faci veure els errors, el pitjor és quan aquest algú es creu Déu i és un mindundi, com diria en Ferran Adrià de TV3. Però, és clar, és més fàcil veure la palla a l'ull de l'altre...

I per si no en tenia prou, una mala notícia: la meva parella ha de marxar fora com a mínim una setmana i mitja.

Per tot plegat, avui em sento com si fos mantega pomada...

Democràcia?

Sovint ens escudem en la frase "a mi no m'agrada la política" per dir que passem de la política. I la veritat és que cada cop hi ha menys gent que va a votar, menys gent que surt a manifestar-se pels carrers i que reivindica allò que és seu. Ens hem tornat conformistes o, més ben dit, ens han tornat conformistes. Sí, perquè després de molts anys de dictadura, quan va arribar la democràcia la gent es va relaxar. De nou, es retornava el dret del poble d'escollir els seus representants polítics i va semblar que ja estava bé. Fa ja gairebé un any, un grup de ciutadans, joves i no tant joves, van reivindicar que un altre món era possible, que no ens havíem de conformar amb una democràcia que ho és tot menys real, que no protegeix els més dèbils sinó els més forts. A poc a poc, però, la bombolla d'ideals del moviment del 15-M es va anar desinflant i ara podem dir que tornem a estar més o menys com abans. És trist, perquè tot plegat beneficia el sistema contra el que hauríem de lluitar.

Que ens apugen els impostos? Què hi farem... Que ens tanquen el CAP del barri? Haurem de vigilar de no posar-nos malalts... Que ens faran pagar per receptar-nos medicaments? És que hi ha molt deute públic... Que a Barcelona les noves escoles bressol seran concertades (és a dir, un negoci privat que rebrà subvenció de tots els barcelonins i que, a més, ens cobrarà una milionada pels serveis)? És que tantes coses no es poden cobrir... Que ja no hi haurà sisena hora als centres públics? Doncs haurem de pagar un professor particular. Qualsevol d'aquestes notícies ens haurien d'haver fet sortir al carrer als milions de catalans, però després a les manifestacions continuem sent quatre gats. I, de fet, jo quan hi vaig, ho faig per consciència política i personal, més que no pas pensant que servirà d'alguna cosa. Perquè aquesta batalla, com moltes d'altres, l'han guanyada els polítics. Aquest sentiment de derrota generalitzat, aquest pensament de "faci el que faci, les coses no canviaran", ens l'han procurat els qui haurien de vetllar pel nostre benestar i que, en canvi, miren pel seu benefici. I, en el fons, cada cop que hi ha eleccions, arribo a la conclusió que tenim el que volem o ens mereixem. Després de les moltes retallades del govern català, CiU va aconseguir la majoria de vots a les municipals i a les generals. Després del que van significar els vuit anys d'Aznar, el PP va guanyar per majoria absoluta les eleccions generals.

En el fons, crec que més enllà d'assignatures que es posen o es treuen del currículum escolar, el que haurien de fer és ensenyar a pensar, a ser crítics i reflexius. Cal que les noves generacions no passin de la política, sinó que la refacin. No pot ser que ens facin fàstic casos com el dels vestits del senyor Camps, que resulta que no és culpable de rebre suborns tot i que hi ha escoltes que demostren que va rebre regals i documents que demostren que va adjudicar projectes a aquests homes tan generosos, però que no hi fem res per canviar-ho, ja que aquest senyor va guanyar amb majoria absoluta a la Comunitat Valenciana. És inconcebible des del punt de vista lògic que un treballador voti un partit de dretes, que beneficia els interessos dels rics i poderosos, però ho fan. Dubto jo que a Espanya hi hagi tanta gent de classe alta perquè el PP obtingui una majoria absoluta a les urnes, com va passar, així que...

En el fons, el gran problema -o, si més no, un dels més importants- que tenim és que la gent més que votar, el que fa és anar com una baldufa d'un lloc a un altre, entre els dos partits majoritaris. I als polítics ja els va bé. "Apa, ara et tocarà a tu manar. D'aquí a vuit anys, m'hi posaré jo" deuen pensar.

Com volem que les coses canviïn si no fem res per canviar-les? Una flor no fa estiu, és cert, però moltes flors acaben fent la primavera. La imatge de la plaça de Catalunya o la plaça del Sol plena a vessar de gent que reclamava que un altre món era possible és la mostra que estem indignats i fins als nassos d'aquesta mentida que ens han venut que es diu democràcia, però que tan sols és el dret a votar (això sí, perquè acabin guanyant els dos partits principals). Ens han fet que arreli dins nostre la idea que fem el que fem, res no canviarà, però en el fons no és veritat. El problema és que no ens ho creiem. I el repte és saber si algun dia direm "PROU" tots junts. Perquè aleshores sí que serem invencibles.

Les orelles del llop

Avui hem començat a veure-li el llautó al Govern espanyol. En un sol dia, dues notícies que esgarrifen: el ministre d'Educació ha suprimit l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania i el ministre de Justícia ha anunciat que modificarà la llei de l'avortament.

D'una banda, el senyor Wert, ministre d'Educació, ha justificat la supressió de l'assignatura perquè era "adoctrinant" i per això la canviarà per Educació Cívica i Constitucional, amb l'objectiu que es conegui la Constitució i sota la premissa que no es caigui en l'adoctrinament ideològic. És clar, no hi haurà les "qüestions controvertides" de les quals no volen parlar els populars, com el matrimoni entre parelles del mateix sexe o els tipus de famílies diferents que hi ha... Ara bé, no es pot justificar la decisió amb mentides, com els exemples posats d'adoctrinament, que en realitat són extrets d'un assaig crític precisament amb l'assignatura, que no era un manual de text, però que va ser usat com si ho fos per les files populars per criticar la matèria (http://www.escolar.net/MT/archives/2012/02/requiem-por-la-ciudadania.html).

I, de l'altra, el ministre Ruiz-Gallardón ha anunciat canvis en la llei de l'avortament. Primer va dir que se'n retiraria el paràgraf que fa referència al dret de les menors de 16 i 17 anys a realitzar la interrupció de l'embaràs sense haver-ho de comunicar als pares o tutors. Fins aquí, la cosa anava bé, perquè és cert que aquest apartat havia generat polèmica fins i tot entre els més progressistes. Però avui ha anat més enllà: la llei tornarà a la de 1985, que establia tres supòsits per avortar: malformació del fetus, violació i risc per a la mare. El pitjor de tot plegat és la justificació que ha fet servir. Diu que el més progressista que ha fet mai és defensar el dret a la vida. Vaja, ara resultarà que els proavortistes som, a més de males persones que anirem a l'infern, retrògrades i els catòlics i conservadors són progressistes.

Després de tenir les dues notícies al meu cap com en una coctelera, em venia una vegada i una altra una reflexió que sempre em faig: per què els sectors catòlics no s'acontenten de tenir parroquians -a qui atemoreixen amb idees sobre el cel i l'infern, sobre pecats i altres bajanades-, sinó que, a més, volen que la resta combreguem amb les seves idees, que ens les empassem com qui s'empassa un verí? Si l'assignatura que hi havia era adoctrinant, que no ho serà aquesta, que imposarà idees de la Constitució, un text inamovible i caducat que ningú no s'atreveix a tocar? Per no parlar del que hi afegiran de la seva collita. És evident, però en aquest cas seran les seves idees, les que promourà i això és diferent. Ja ho diuen, que la Història, l'escriu qui guanya, i en tenim molts exemples al llarg dels segles, i en especial en els darrers cinquanta anys.

I, sobre el senyor Gallardón i les seves paraules, en primer lloc caldria que llegís la definició de progressista del diccionari, que crec que no ho té clar. I, en segon lloc, em pregunto per què feia nosa una llei que donava llibertat a les dones per escollir què fer en cas d'un embaràs no desitjat, però no les obligava en cap cas a avortar i per què és bona aquesta llei que obligarà les joves a marxar fora del país, a anar a clíniques privades i justificar un risc psicològic greu per avortar o bé a tenir una criatura que no volen o que els espatllarà la vida per sempre. Jo, per començar, hi veig una intromissió en l'àmbit privat de les idees religioses. Entre una cosa i l'altra, l'únic que tinc clar és que l'Església s'ha tornat a colar en la política. El PP ja ha obert la caixa dels trons. Ja podem tremolar...