Art?

Ahir es va tornar a encendre la polèmica sobre les curses de braus. Barcelona, declarada ciutat antitaurina, va acollir una gran corrida, apadrinada per famosos i anònims i rebutjada per gent anònima.

Aquesta tradició, que s'entesten a declarar gairebé patrimoni de l'espanyolisme més pur, era present arreu d'Europa i es va anar eradicant a mesura que els països progressaven. En canvi, aquí s'ha convertit en la icona d'allò purament espanyol, com si els braus i les sevillanes fossin l'únic que ens defineix com a espanyols. Home...

Destriar allò que és art del que no ho és no pot ser mai una tasca objectiva, sinó, que li diguin al Ferran Adrià. Sempre es parteix de la subjectivitat de cadascú. Ara bé, decidir què és tortura i que no ho és, és molt més senzill. Segons el diccionari, torturar vol dir "sotmetre a un patiment físic o moral intolerable" i ningú no podrà negar que els braus pateixen, per tant, se'ls tortura. Per tant, si de veritat aquesta tradició és considerada un art, és un art macabre. Què pensaríem d'algú que promou l'art dels nus infantils? Que és gairebé pederastia. I dels qui maltracten les dones? Sí, és clar que algú dirà que una persona no és el mateix que un animal, però no s'aferma així la idea de la prepotent superioritat de l'home?

Si la tauromàquia és un art, voldria pensar que no serà més o menys art segons si el patiment animal és major o menor. Vull creure que no som tan brutals, tan primitius. Si és un art per si mateix, el fet de veure fer cabrioles al torero de torn ens hauria de fer buscar una terme mig. Per exemple, les estocades, enlloc de fer-les amb barres que punxen, es podrien fer amb barres que marquin amb color l'animal: és igual de visual, però el toro no pateix. L'estoc final, que demostra la supremacia de l'home sobre el brau, es pot fer igualment amb color. D'aquesta manera, l'espectacle és el mateix i l'animal pot tornar a caseta després.

Si tot això no ha estat possible fins ara, ens haurem de preguntar quina mena de sang corre per aquells que gaudeixen veient com el toro cau, després de múltiples punxades, i quina mena de societat avançada som, que permetem que això encara es faci. I, com a apunt final, tan sols cal remarcar que, aquesta superioritat humana és falsa, en tant que els braus són preparats per sortir a la plaça (no mengen i són provocats, perquè siguin més violents i alhora tinguin menys força) i abans que aparegui el torero, sovint el matador amb el cavall fa la feina bruta de punxar-lo prou com perquè sigui menys amenaçant.

Amics

"Els veritables amics són aquells

capaços de sorprendre't

quan creus que el món

ja no et pot oferir res que t'impressioni

i de crear-te un somriure nou"

La sort

Quan, després de molt de temps, la sort truca a la nostra porta, pensem que es tracta d'això, de sort i res més. Però si mirem més enllà del resultat final, veurem que la sort no existeix, tan sols l'esforç constant ens fa arribar allà on volíem. Potser l'atzar fa que, després de molts intents, aconseguim allò que desitjàvem, però és només un últim granet de sorra.

La sort és per a qui se la treballa, per tant, no podem parlar de sort. Si guanyes la loteria, no és sort, és l'atzar que fa que aquell dia et toqui a tu, després de tots els anys que fa que hi jugues. Quan et truquen per oferir-te una bona feina, no és sort, és l'atzar que fa que agafin el teu currículum, que diu que estàs sobradament preparat per fer aquella feina. Quan trobem allò que crèiem que havíem perdut, no és qüestió de sort, sinó fruit de la casualitat, perquè tard o d'hora ho havíem de trobar, després de regirar-ho tot.

Per això, enlloc d'agrair la sort que hem tingut, caldria anar més enllà i reconèixer que alguna cosa haurem fet bé per arribar a tenir el que volíem. Cal, doncs, més autoestima, més confiança en els altres i en el món. Perquè, si només hi veiem la mà de la sort, estem infravalorant les nostres capacitats.

El got mig ple

Vas prometre que aquest cop seria diferent. Vas prometre que ja n'hi havia prou. S'havia acabat el temps de la por, de la ràbia, de la impotència. Aquest cop, no.

Però, de sobte, tot va canviar. I aquell ésser poderós que et sotmetia, de cop s'havia tornat indefens als teus ulls. La força s'havia esvaït i allò que sempre havies sabut però mai havies vist es va fer evident als ulls del món. Allà, arraulit, aquell ésser que tant havies estimat i odiat alhora, demanava ajuda. I, per molt que la ràbia i la impotència encara es mantenien latents al fons del teu cor, vas allargar la mà i vas ajudar-lo a que s'aixequés. I vas prometre que vigilaries tots els seus passos, que sempre et trobaria al seu costat.

Per sobre de la ràbia, de la impotència i de la por hi havia l'estimació, els temps viscuts i tot el que t'havia donat. Perquè el got, al cap i a la fi, sempre es pot veure mig ple.

El punt de vista

Tot a la vida depèn del punt de vista de qui ho mira, de qui ho escolta, de qui ho llegeix... Tot depèn del prisma subjectiu de qui fa o rep l'acció i, per tant, sovint no podem dir si una cosa és bona o no, si una acció és correcta o no o si la nostra vida és una merda o no. Tot depèn de la subjectivitat que impregna els nostres actes.

Quan una persona es troba en un bon moment, sempre pensa "Ja veuràs com s'espatlla", perquè som així, perquè sabem que som éssers infeliços per naturalesa. I, és clar, el moment arriba i, malgrat estar-ne preparats, és com un huracà en una platja: després de passar-hi, tan sols hi ha destrosses, tristor i mort. Per la mateixa regla de tres, enmig d'una mala època hi ha moments en què la llum del sol ens arriba a tocar la pell i sentim que som feliços ni que sigui un instant, malgrat que sovint ens oblidem d'intentar buscar aquesta escletxa de llum qu ens ajudi a sortir del pou.

Silenci

"Som senyors d'allò que diem

i esclaus d'allò que callem".

Una mà de cartes

L'havien trucat per anar a l'empresa a parlar sobre el nou contracte. Tot havia anat molt de pressa: entrevista ràpida i al dia següent lloc de feina i sou. Se sentia feliç, com qui té la millor mà de cartes en la darrera jugada.

Va arribar a l'hora indicada, fins i tot cinc minuts abans -que sempre queda bé-. Quan el van fer passar al despatx del gerent, alguna cosa se li va posar malament a la boca de l'estòmac. "Hauré de deixar de prendre cafè" va dir-se, al temps que ja pensava en tot allò que significava el nou contracte. Ja havia anat al banc a parlar d'una hipoteca, havia parlat amb el venedor d'aquella preciositat de pis del carrer del Clot, tot exterior i amb quatre habitacions -perquè hi juguin els nens, quan arribin...-. Ja havia trucat a la dona per quedar per dinar i donar-li la bona notícia. "Vida meva, tenim una cosa a celebrar: m'han fet contracte a l'empresa...Indefinit!".

"Indefinit". Aquella paraula era la bareta màgica que obria les portes de qualsevol desig. Tal com s'havia esperat, els preus pujaven sense parar i els llocs de treball eren eventuals a la majoria d'empreses, per això "indefinit" era la clau de l'èxit.

El gerent va arribar amb expressió serena i el va fer seure al despatx. Els nervis el van trair de bon principi a l'home, i ell ho va notar. De seguida va saber que allò era una partida de pòquer, la partida de la seva vida, i ell no duia la millor jugada. En cinc minuts, el gerent va esmicolar un a un els seus somnis i li va dir, simplement: de moment no pot ser, però pensarem en vostè si necessitem algú properament.

Va sortir al carrer i aquell dia radiant li va semblar una broma cruel, com si el sol es rigués de la seva desgràcia. Tot estava perdut, els seus somnis havien quedat en aquell despatx. Capficat i encegat per la barreja d'impotència, ràbia i rajos de sol, va travessar el carrer sense mirar. En qüestió de segons, un cotxe el va atropellar, donant-se a la fuga, mentre ell respirava per darrera vegada l'aire d'aquell dia tan desastrós.