La brúixola

A vegades és necessari tornar a trobar el nord i començar de nou.

De vacances a Viena

Del 19 al 23 de març vam marxar a Viena de viatge. Era una ciutat que tenia pendent de visitar des que vaig "empassar-me" la saga de Sissí quan era petita. Des de llavors, m'havia fascinat aquesta ciutat de contes, tan majestuosa.

Com sempre, la nostra intenció era veure el màxim de coses en els tres dies que teníem, ja que vam perdre'n dos en l'anada i tornada, que vam fer en avió amb escala a Roma. I això volia dir anar de bòlit tot el dia, sobretot al principi. En resum, podríem dir que el primer dia de visites, vam fer una marató (molt de temps a ritme constant); el segon dia, una cursa (menys temps però més ràpid); i el tercer dia, un passeig (ritme lent).

Pel que fa a la ciutat, he de dir que em va agradar força el que vam poder veure, que bàsicament va ser el centre. Els edificis són espectacularment grans, sobretot Stephansdom (la catedral de Sant Esteve), el Rathaus (l'ajuntament) o el Parlament, però també el Burgtheater (el teatre nacional d'Àustria) i l'Òpera; els palaus són descomunals, com el de Belvedere, el de Schönbrunn o el Holfburg; els museus són impressionants, com el d'Història de l'Art i el d'Història Natural, l'Albertina; i els parcs són grans extensions verdes per passejar, descansar, dinar... En fi, allà tot és immens.

També és una ciutat que destaca per la quantitat d'esglésies de diferents confessions que hi ha. En vam veure de cristianes, de gregues, de jueves, etc.

Potser l'única nota negativa va ser, precisament, la Sissí, o més ben dit, el mite de Sissí. Com a recomanació per a algú fan d'aquest personatge diria que no vagi als palaus imperials, que no faci la Ruta Sissí o que no escolti el que li diuen sobre aquesta emperadriu, perquè li desmuntaran el mite. Vaja, en resum: entre la realitat i les pel·lícules hi ha un abisme. Jo ja hi vaig anar amb el mite una mica desmuntat, però un cop allà em van fer veure que tot plegat era mentida: de dona incompresa, a nena mimada; d'independent, a egoista; i d'amor per sobre de tot, a ficció.

Pel que fa al menjar, la veritat és que no ens vam atrevir gaire a tastar coses estranyes. Per exemple, fan molts tipus de gulash (estofats), però no els vam tastar. Vam optar per una escalopa a la milanesa (wiener schnitzel) i un tall de carn com si fos de frankfurt però fet pastís, amb pebrot i pebre, que era molt bo. Això sí, ens vam meravellar de la quantitat de pans diferents que tenen (boníssims). Vam tastar-ne amb anís, amb llavors i amb verduretes (pèsols i pastanaga). També ens vam inclinar per tastar cerveses autòctones, amb diferents fruites (aranja o fruits vermells) o simplement rosses. I, evidentment, vam tastar els frankfurts i les bratswurts. I, finalment, ens vam permetre el caprici de tastar la Sacher, l'apfelstrudel (full amb poma i panses) i el pastís de Mozart (amb xocolata i glassa de festucs).

En fi, és una ciutat que recomano visitar si és té temps per gaudir dels seus palaus i museus, però també de les esglésies i parcs que hi ha. Això sí, per veure a fons tot el centre, amb tres dies no n'hi ha prou si es vol entrar en alguns museus. I com a recomanació, tot i que quedi un pèl lleig, no cal passar pel Museu de Mozart, que és un frau. En canvi, el Museu de la Música és entretingut i didàctic.

Un sopar de luxe

Ahir estava inspirada. Volia tastar l'halibut, un peix del qual m'havien parlat molt bé, perquè és tendre i es pot comprar a filets sense espines congelat (molt important si li vols fer menjar a algú que putineja amb el peix quan li treu les espines, fins a deixar-ne menys de la meitat) i feia molt de temps que llegia receptes de crema d'espàrrecs de marge o silvestres, molt bons en aquesta època de l'any. Així, doncs, vaig buscar una recepta de cada i m'hi vaig posar. Pel que fa a l'halibut, vaig optar per fer-lo amb salsa de taronja i va ser un encert. He de dir que, com sempre, vaig adaptar les receptes al que tenia: en lloc de vi fino de xerès hi vaig posar vi blanc Riesling 2010 que ens encanta i en lloc de formatge d'untar hi vaig posar formatge fresc tipus Burgos. El resultat, aquí el teniu:

Pel que fa a la crema d'espàrrecs, com que porta patata i ceba, no hi predomina en excés el gust dels espàrrecs. A més, el formatge i la llet hi donen un punt més amorosit. Les puntetes, les vaig fer a la planxa a banda i les vaig deixar al dente, cosa que hi donava contrast. I quant al peix, potser no és dels més gustosos del món, més aviat és suau, però és cert que és molt tendre; a més, la salsa de taronja hi fa un contrast força bo. Potser per a qui no li agradi l'acidesa de la taronja, hi pot posar una mica de sucre, però sense passar-se, que és un segon plat.

Passió per la xocolata

Fa uns mesos que m'he aficionat a consultar blogs de cuina. A vegades, hi cerco idees per a cuinar algun producte, sobretot carn o peix. D'altres, tan sols repasso els blogs que tinc recopilats per si hi ha alguna novetat. I els caps de setmana dedico part del meu temps a buscar alguna recepta de magdalenes, muffins o cupcakes per fer i portar els dilluns a la feina, on esperen amb candeletes les meves creacions, tot i que m'han dit que comenci a "afluixar", ja que amb l'arribada del bon temps també comença l'operació biquini...

D'entre les receptes que he anat fent, n'hi ha algunes que ja formen part del meu Top ten particular. Per exemple, els volcans de xocolata o el pastís amb cervesa Guinness. Crec que el que més m'agrada d'aquestes receptes és el gust de xocolata tan intens que tenen... Ara bé, són unes bombes calòriques. No sé per què, però hi ha moments en què l'únic que ve de gust és menjar xocolata. Per fer-vos entrar salivera, us deixo les fotos perquè aneu fent boca... I si en voleu les receptes, amb molt de gust us les donaré. Qui ho sap, potser algun dia abandonaré les lletres, els diccionaris i la normativa i em dedicaré a cuinar pastissos, galetes i magdalenes...

"Debo tener el síndrome de Candice Bergen. Que todo el mundo cree que todo el mundo te va a llamar y cuando llega el fin de semana, nadie te llama. Y te sientes más sola que la una".

(Sobreviviré)

El monument de la polèmica

Diumenge, dia de Santa Eulàlia, es va inaugurar el Monument als Castellers. Sincerament, un munt de ferralla, això sí, treballada per algú de renom, que li ha costat a la ciutat -ens ha costat a tots- 630.000 euros. No diré que els castellers no es mereixen un monument, perquè no sóc ningú per decidir qui ha de tenir un reconeixement públic d'aquestes característiques i és cert que els castells han estat declarats patrimoni de la humanitat, però potser no era el moment per fer una despesa tan gran. En un context de crisi com el que tenim, amb tants barcelonins que estan a l'atur i amb les retallades en serveis socials que s'estan fent a tot Catalunya i a Barcelona en concret, ens hem de gastar tants diners en una escultura? És lícit que l'Ajuntament inverteixi els nostres diners en això? Ja diuen que l'art és subjectiu, perquè, amb tots els meus respectes per al senyor Llena, per mi és una construcció feta d'acer retorçat, com si fos un tap de ferro dels que posen al cava perquè el tap de suro no s'escapi.

No és just que la culpa del dispendi s'atribueixi al govern del senyor Trias, perquè l'encàrrec ja es va fer quan l'alcalde de Barcelona era el senyor Clos, mireu si ha plogut des d'aleshores! Però el que sí que se li pot recriminar al senyor Trias és que hagi donat llum verda al monument, que hagi donat carta blanca al senyor Llena per fer el que vulgui i el seu govern estigui retallant els drets dels barcelonins a una escola bressol pública, per exemple.

Hi ha més de 600.000 euros per al senyor Llena i, en canvi, no es poden fer més escoles bressol a Barcelona, tot i que la manca de places d'aquest servei és evident. Això sí, el govern municipal té una doble solució per al problema: retallades i externalització del servei. Quina paraula més maca que han trobat per amagar el terme privatització, que és el que vol dir. Externalitzar un servei vol dir que ja no el cobriran funcionaris o interins, sinó persones contractades amb unes condicions molt pitjors i el pas següent és externalitzar-ne la gestió, que no és altra cosa que concertar alguna llar d'infants privada que, amb personal i directrius propis, gestionarà els centres públics que, això sí, ja no tindran ni el tarannà ni el cost d'una escola bressol municipal. Tampoc no hi ha diners per pagar el que deuen als treballadors de TMB, per exemple.

Sigui com sigui, a la plaça de Sant Miquel, els crits van ofegar els parlaments dels oradors il·lustres que s'havien reunit per inaugurar l'escultura. Sobre això tan sols dos comentaris. En primer lloc, el cinisme del senyor Trias en demanar perdó als castellers per "l'espectacle". Senyor Trias, "l'espectacle" que vostè diu, l'han propiciat vostè i els membres del govern, no la gent que cridava que, a més, no només eren treballadors de TMB, sinó també ciutadans anònims, farts que se'ls riguin a la cara. I, en segon lloc, pel que fa al comentari del senyor Llena, que va dir als qui van criticar el cost de l'obra que si l'Ajuntament es plantegés vendre-la "en trauria quatre vegades més" i que, per tant, la ciutat "ha fet un gran negoci", m'agradaria dir-li -amb la ignorància artística que ja he reconegut i el meu respecte- que no sé jo si trobaria algun altre passerell que es deixés entabanar i comprar aquella ferralla.

Finalment, tan sols puc dir que aquella cridòria -a la qual em vaig sumar- em va fer tornar a creure que no ens hem rendit, que per molt que la política sigui un cau de corrupteles i els polítics no s'escoltin els ciutadans i mirin pel seu benefici propi, els ciutadans no ens hem rendit i el dret de picar de peus i rebel·lar-nos no els l'han pogut treure. Gràcies!

Com mantega pomada

mantega pomada: mantega amb una textura tan tova com si fos una pomada.

Ahir va ser un dia d'anar de bòlit a la feina. Cada vegada que passa un fet excepcional, la redacció es col·lapsa. Gent amunt i avall, presses, textos que arriben a últim temps, imatges que no es poden muntar a temps... A més, cal sumar-hi la responsabilitat que tinc com a coordinadora. Un dia com el d'ahir, amb tants interrogants pel que fa al temps, exigia estar per tot, inclòs el fet que les meves companyes són totes de fora de Barcelona i, per tant, calia pensar un pla B per si no podien arribar a la feina.

Avui, tot i que amb menys estrés, també ha estat un dia de presses fins a últim minut. I, és clar, amb presses no es poden fer bé les coses, sobretot quan ens carreguem amb massa feina. Els errors són humans, tot i que alguns pensin el contrari... El pitjor no és que algú et faci veure els errors, el pitjor és quan aquest algú es creu Déu i és un mindundi, com diria en Ferran Adrià de TV3. Però, és clar, és més fàcil veure la palla a l'ull de l'altre...

I per si no en tenia prou, una mala notícia: la meva parella ha de marxar fora com a mínim una setmana i mitja.

Per tot plegat, avui em sento com si fos mantega pomada...