La meva àvia sempre em deia que no em fiés de les persones que no diuen el que pensen, que no fan el que diuen i que no semblen "perilloses". Pobra dona, la vida no li havia donat massa oportunitats, però l'havia ensenyada a veure més enllà del que els altres veiem, a analitzar els actes de la gent al llarg del temps.Qui s'amaga darrere de la vergonya, qui tot ho excusa amb la timidesa, sovint ho fa com un posat. Al final, tots ens acostumem a ser com els altres creuen que som, i no com som realment, i ens aprofitem d'aquesta imatge per excusar-nos de les coses més cruels.
Reivindico la sinceritat. Reivindico que em diguin les coses. Perquè jo sóc així, perquè jo vaig de cara. Perquè odio les excuses. Perquè la meva sinceritat em porta mil problemes, però no deixaré de dir el que penso mai. Una cosa és suavitzar, i una altra, callar!
2 comentaris:
Ara et veia amb el braç en alç i el puny tancat!
Si, visca la sinceritat!
Doncs jo reivindico la sinceritat amb bones paraules
Publica un comentari a l'entrada