Definició

Forat negre:

buit que podem sentir al pit

per on s'escola un fred infinit

que no es pot treure.

(Como agua para chocolate)

Avui desconnectaria del món

Què passa quan no ve de gust traspassar la finestra?

Avui, em quedaria rere el vidre, aliena

a tota la realitat que m'envolta.

Avui voldria fer desaparèixer tota la pila d'obligacions

que m'esperen.

Perquè no podem fer una pausa a la nostra vida

com fem amb les pel·lícules?

Prou mentides!

Qualsevol dia diran que el Franquisme tan sols va ser una etapa de la història d'Espanya com qualsevol altra. Qualsevol dia diran que la llibertat d'expressió mai es va censurar. Qualsevol dia diran una mentida més. I el poble s'ho creurà.

Qualsevol dia, ens diran que Espanya s'enfonsa, que els radicals volen fer-la a miques i que s'ha de defensar a capa i espasa, perquè és la Pàtria. I el poble s'ho creurà.

Qualsevol dia es dirà que a Catalunya s'obliga a parlar català i, si no, t'expulsen. Qualsevol dia diran que els catalans no som solidaris, que només volem ofegar Espanya i que som uns egoistes i desagraits. I el poble s'ho creurà.

Qualsevol dia, mig Espanya s'aixecarà en armes, els tancs entraran a les ciutats i arrassaran amb el que trobin al seu pas. Qualsevol dia ens trobarem al veí que ens apunta amb una arma. I sabrem que la història es repeteix.

I el pitjor és que aquest "qualsevol dia" està una mica més a prop cada cop que alguns s'entesten a manipular la realitat, a mentir, a difamar, a fer terrorisme d'ones, que no mata com l' ETA, però que es va ficant al cor de la gent i crea un odi profund. Prou mentides, si us plau! ja n'hi ha prou de dir barbaritats i que ningú no els faci callar. Ja n'hi ha prou que, amparant-se amb la llibertat d'expressió, hi hagi gent que fomenti l'odi i que cobri un sou que paguem entre tots (que l'Església encara rep diners de l'Estat) i que cap jutge no surti en defensa d'això.

Què serà el següent? No ho sé, però ho penso i em fa por. La democràcia, la llibertat que tenim en teoria, ens hauria de protegir de la por. Llàstima que la llibertat d'expressió només serveixi per a uns; llàstima que en aquest país, si ets de la COPE, tot t'està permès; llàstima que en aquest país, el PP té carta blanca per dir el que vulgui i molta gent no tingui més informació que la que ells donen. Llàstima...

Reivindico la sinceritat

La meva àvia sempre em deia que no em fiés de les persones que no diuen el que pensen, que no fan el que diuen i que no semblen "perilloses". Pobra dona, la vida no li havia donat massa oportunitats, però l'havia ensenyada a veure més enllà del que els altres veiem, a analitzar els actes de la gent al llarg del temps.

Qui s'amaga darrere de la vergonya, qui tot ho excusa amb la timidesa, sovint ho fa com un posat. Al final, tots ens acostumem a ser com els altres creuen que som, i no com som realment, i ens aprofitem d'aquesta imatge per excusar-nos de les coses més cruels.

Reivindico la sinceritat. Reivindico que em diguin les coses. Perquè jo sóc així, perquè jo vaig de cara. Perquè odio les excuses. Perquè la meva sinceritat em porta mil problemes, però no deixaré de dir el que penso mai. Una cosa és suavitzar, i una altra, callar!

A veces llega un momento en que te haces viejo de repente

Sin arrugas en la frente pero con ganas de morir.

Paseando por las calles todo tiene igual color

Siento que algo echo en falta, no sé si será el amor.

Celtas Cortos "La senda del tiempo"

23-F

La mare es va llevar com cada dia per anar a la feina, sense saber que no era un dia com qualsevol altre, que aquella seria una data que tothom recordaria durant anys. Va preparar-se l'esmorzar i va preparar la llet per a l'Òscar, que encara estava en mans de Morfeu, aliè al que succeïa fora.

- Desperta Òscar, que hem d'anar a la guarderia- li va dir dolçamant.

El nen encara estav mig endormiscat quan va sortir del llit i, com un autòmat, es va beure la llet, mentre pel cap encara li rondaven les aventures viscudes la nit passada. Tot semblava normal. Barcelona despertava com cada dia.

La rutina va seguir. La mare va anar a treballar, com sempre. Va fer tot allò que feia normalment, però aquell no era un dia qualsevol. De sobte, una trucada la va alterar.

- Carinyo, hi ha hagut un cop d'Estat. El General Tejero ha entrat al Congrés i té segrestats a tots els diputats. Em sembla que se'n prepara una de grossa. Diuen que a València els tancs estan preparats. tot torna a començar- va dir-li, alterat, el marit.

En efecte, aquell 23 de febrer de 1981, el General Tejero, juntament amb altres alts càrrecs de l'exèrcit van decidir que ja n'hi havia prou de democràcia, que el país havia de tornar a l'estat de por que havia viscut durant gairebé quaranta anys. Com si es tractés de Déu, aquells militars van decidir que tenien el poder per tornar a inculcar la por al poble, per retornar-lo al llarg hivern del qual havien sortit tan sols uns anys abans.

Per la ment de la dona, van tornar a passar aquells records. Va tornar a veure la por, la misèria, la gana, la traïció. Va reviure la seva infància de nou i es va tocar la panxa. "No, un altre cop, no" va murmurar. Va agafar les seves coses i va anar a recollir l'Òscar a la guarderia, sense dir-li res al nen, per no espantar-lo. Si tot tornava a començar, ells no ho veurien. Si tot tornava a ser com abans, ells no ho viurien. No, si la cosa empitjorava, ells agafarien el cotxe i marxarien cap a Perpinyà. Un altre cop, no.

Per sort, el cop va acabar sent una anècdota i tot va tornar a una normalitat estranya en uns dies. Però a les cares de la gent s'hi reflectia aquella por que semblava oblidada, aqull fantasma que apareixia de nou: la Dictadura.

Jo no havia nascut encara, era tan sols una ocupa en cos aliè. Estava encara dins la mare i no recordo res del que va passar, però amb els anys em van explicar tota aquella por viscuda aquells dies, i la por viscuda al llarg dels anys de la Dictadura. Per sort, avui tan sols és un record més entre la gent, un record difús, llunyà, però que aquell 23-F va tornar a recordar tot el que aquells quaranta anys van significar en la vida de moltes persones.

Per sort, ara només recordem aquella data perquè els mitjans de comunicació en parlen, i ningú no vol ni tan sols imaginar què hagués passat si el General Tejero ("al suelo, joder!") s'hagués sortit amb la seva. No hem d'oblidar, perquè aquesta és la millor manera de no tornar a viure allò que els nostres pares, els nostres avis, allò que Espanya va viure durant quaranta anys.

Te'n recordes?

Te'n recordes d'aquell temps...quan les decisions importants es prenien mitjançant un pràctic "Pito, pito colorito.....dónde vas tu tan bonito?....a la era verdadera....pim pom fuera"? Es podien arreglar les coses amb un simple "No ha valgut!!!" Els errors s'arreglaven dient simplement "Tornem a començar". El pitjor càstig era escriure 100 vegades "No tornaré a... "

Tenir molts diners només significava poder comprar-te un gelat,o una bossa de xuxes quan sorties de l'escola. Fer una muntanya de sorra podia mantenir-nos feliçment ocupats durant tota una tarda. Per salvar els nostres companys només calia un crit de "salvats". Quan enfadar-se era dir "no t'estic".

Sempre descobries les teves més ocultes habilitats a causa d'un "A que no fas això?", no hi havia res més prohibit que jugar amb foc. "Tonto l'últim" era el crit que ens feia córrer com bojos, fins que sentíem com el cor ens bategava amb força dins el pit...

El "polis y cacos" era només un joc per al pati, i, per suposat, sempre era molt més divertit ser lladre que policia. Els globos d'aigua eren la més moderna, poderosa i eficient arma que mai s'havia inventat. La major desil·lusió era haver sigut elegit l'últim en l'equip de fútbol. I els germans grans eren el pitjor dels torments, però, també els més gelosos, fidels protectors.

Mai faltaven els caramels que tiraven els Reis Mags a Nadal, ni la sorpresa que ens deixaven "els angelets" o el "Ratoncito Pérez". GUERRA només significava tirar-se boles de paper o trossets de gomes Milán de colors durant les hores liures o no a classe. Els gelats constituïen el grup dels aliments bàsics i essencials.

Quan treure-li les rodetes a la bici significava un gran pas a la teva vida... El negoci del segle era aconseguir canviar els deu cromos repetits pels que feia tant de temps que buscaves.Tots s'admiraven si aconseguies creuar la corda mentre botaves, quan el major tresor era trobar tossos de guix pel terra per poder dibuixar a les parets i comentar l'últim capítol de BOLA DE DRAC...

Totes aquestes coses ens feien feliços, no nessitàvem res més...una pilota, una corda, i dos amics o amigues amb qui fer el gandul durant tot el dia.

Si podeu recordar la majoria d'aquestes coses i se us ha dibuixat un somriure a la cara, significa que vau tenir una infància feliç i que encara us queda a dins alguna cosa d'aquells nens que vàreu ser no fa pas gaire temps.

Quan creieu que la vida no us somriu, penseu en aquestes coses. Quan creieu que no hi ha res de bo, recordeu com ho vèieu tot abans, quan allò més insignificant era ja un gran pas.