La mare es va llevar com cada dia per anar a la feina, sense saber que no era un dia com qualsevol altre, que aquella seria una data que tothom recordaria durant anys. Va preparar-se l'esmorzar i va preparar la llet per a l'Òscar, que encara estava en mans de Morfeu, aliè al que succeïa fora.- Desperta Òscar, que hem d'anar a la guarderia- li va dir dolçamant.
El nen encara estav mig endormiscat quan va sortir del llit i, com un autòmat, es va beure la llet, mentre pel cap encara li rondaven les aventures viscudes la nit passada. Tot semblava normal. Barcelona despertava com cada dia.
La rutina va seguir. La mare va anar a treballar, com sempre. Va fer tot allò que feia normalment, però aquell no era un dia qualsevol. De sobte, una trucada la va alterar.
- Carinyo, hi ha hagut un cop d'Estat. El General Tejero ha entrat al Congrés i té segrestats a tots els diputats. Em sembla que se'n prepara una de grossa. Diuen que a València els tancs estan preparats. tot torna a començar- va dir-li, alterat, el marit.
En efecte, aquell 23 de febrer de 1981, el General Tejero, juntament amb altres alts càrrecs de l'exèrcit van decidir que ja n'hi havia prou de democràcia, que el país havia de tornar a l'estat de por que havia viscut durant gairebé quaranta anys. Com si es tractés de Déu, aquells militars van decidir que tenien el poder per tornar a inculcar la por al poble, per retornar-lo al llarg hivern del qual havien sortit tan sols uns anys abans.
Per la ment de la dona, van tornar a passar aquells records. Va tornar a veure la por, la misèria, la gana, la traïció. Va reviure la seva infància de nou i es va tocar la panxa. "No, un altre cop, no" va murmurar. Va agafar les seves coses i va anar a recollir l'Òscar a la guarderia, sense dir-li res al nen, per no espantar-lo. Si tot tornava a començar, ells no ho veurien. Si tot tornava a ser com abans, ells no ho viurien. No, si la cosa empitjorava, ells agafarien el cotxe i marxarien cap a Perpinyà. Un altre cop, no.
Per sort, el cop va acabar sent una anècdota i tot va tornar a una normalitat estranya en uns dies. Però a les cares de la gent s'hi reflectia aquella por que semblava oblidada, aqull fantasma que apareixia de nou: la Dictadura.
Jo no havia nascut encara, era tan sols una ocupa en cos aliè. Estava encara dins la mare i no recordo res del que va passar, però amb els anys em van explicar tota aquella por viscuda aquells dies, i la por viscuda al llarg dels anys de la Dictadura. Per sort, avui tan sols és un record més entre la gent, un record difús, llunyà, però que aquell 23-F va tornar a recordar tot el que aquells quaranta anys van significar en la vida de moltes persones.
Per sort, ara només recordem aquella data perquè els mitjans de comunicació en parlen, i ningú no vol ni tan sols imaginar què hagués passat si el General Tejero ("al suelo, joder!") s'hagués sortit amb la seva. No hem d'oblidar, perquè aquesta és la millor manera de no tornar a viure allò que els nostres pares, els nostres avis, allò que Espanya va viure durant quaranta anys.
5 comentaris:
jo tenia 16 anys i el meu avi estava malaltó. Ho vam viure amb angoixa, però jo vaig anar a l'institut i poca classe vam fer, però esperant el pitjor que després no va ser res més que una fallida, gràcias a qui?
El que realment va ser una festa va ser la mort de Franco, jo tenia 9 anys i quan vam anar a l'escola la directora amb un apit a la mà es pegava (ella era franquista) dient que no hi havia escola i tots cap a casa, una setmana de festa que bé!!!!! i a casa alegria i por a la vegada.
per cert la teva mare deu ser del 52-58 oi?, doncs poca miseria va viure, els avis si i força, la teva mare va viure temps bons per unes coses i pitjors per altres, com ara la censura i la prohibició del català. pero per altres bandes no hi havia robatoris, hi havia feina i sense la temuda hisenda. de totes maneres em quedo com ara estem, jo vull parlar la meva llengua i poder expressar-me.
Tinc una germana de 1956 i una neboda del 1981. un peto
Ma mare és del 58 i mon pare és del 49. Ell va tenir una mica més de sort, perquè estava al poble, tot i que sempre explica que els primers anys van ser molt durs, perquè quan van entrar les tropes franquistes, anaven pels pobles demanant suport i el seu avi, que era l'Alcalde, s'hi va negar. Ma mare va viure a Barcelona tota la postguerra i diu que no em podré fer mai una idea de com va ser. I té raó, perquè per molts llibres d'història que hi hagi, cap recollirà el patiment de tota la gent. Per això és important que no ho oblidem mai
Però la teva mare no va viure la potsguerra ella va viure una dictadura, igual que jo que soc del 65.la potsguerra la van viure els meus pares que son del 30 i del 32. que es reflectia amb la fam i aixecar una ciutat bomberdajada.
Hola Lore!.
Jo era petita i poca cosa sabia de política. Però recordo que ens van venir a buscar al cole, als meus germans i a mí, i la gent estava espantada, jo li vaig preguntar a la meva mare que passaba i ella em va dir, "un cop d'estat". Jo em vaig quedar mes o menys igual ... l'únic que sabía i que si era conscient era que tenía festa al cole!
M'agradat molt!
Publica un comentari a l'entrada