Els mitjans de comunicació es van fer ressò de la decisió de l’ Ajuntament de Fuenlabrada (Madrid) de “feminitzar” les senyals de trànsit. Així doncs, el políticament correcte ha fet que a la meitat dels passos de vianants i dels semàfors de la ciutat es vegi la imatge d’un ninotet amb cuetes i faldilla. Aquest és només un dels nombrosos exemples que promouen, sobretot els polítics, per mostrar i corregir el masclisme que hi ha en la societat.
Aquesta recerca de la igualtat de sexes, que es va iniciar fa molt de temps i que s’ha convertit en norma gairebé en tots els àmbits de la nostra vida, és la que m’ha dut a escriure aquesta petita reflexió, que no pretén ser doctrina, sinó tan sols expressar el punt de vista filològic de l’assumpte.
Per començar, hauríem de partir de dues premisses inicials: la primera, que la llengua és un mitjà de comunicació entre les persones; i la segona, que cal entendre el cervell com una calaixera immensa, plena de calaixets que contenen tota la informació dels sons, la grafia, el significat i l’estructura de la llengua. I aquests calaixets, interaccionen a partir d’unes regles de combinatòria que aprenem.
Pel que fa al gènere, la seva formació és similar, però parteix d’una premissa diferent. Al contrari del que sempre ens han dit, els mots no són masculins i femenins, sinó que el seu gènere és inherent, de manera que són masculins o femenins, però hem establert una relació de significat entre ells i al nostre cervell, per a referir-nos al conjunt, hem agafat la forma més senzilla (el masculí acostuma a tenir marca zero de gènere, mentre que el femení es caracteritzar per tenir la marca -A). D’aquesta manera, tenim dues formes diferents, per exemple, per al mot gat: una, que significa animal felí masculí, i l’altra que significa conjunt d’animals felins masculins i femenins (tant en singular com en plural). La tendència a fer servir la forma masculina i femenina, lluny de mostrar una igualtat entre els gèneres, és redundant perquè [gats]i[gates] significa [gats i gates] i [gates].
Però és que aquesta persecució del políticament correcte es queda sense arguments davant els casos com mosca o papallona. Aquests mots usats en genèric, coincideixen amb la forma femenina. Què passa amb el col·lectiu de mosques o papallones masculines, és que ningú no els defensa davant d’aquest “feminisme” lingüístic? Un altre cop, l’explicació és que agafem la forma més senzilla ( que en aquest cas és la femenina) per a parlar del conjunt.
Deixant de banda si és correcte lingüísticament o no aquesta duplicació de gèneres, si hem dit que la llengua ha de ser un mitjà comunicatiu, l’ús d’ambdues formes entorpeix el nostre objectiu. Proveu, si no, a llegir aquest petit text: “Estimats i estimades socis i sòcies de l’ Associació de Veïns i Veïnes, us anunciem que farem excursions de dos dies amb aquells nens i nenes i pares i mares que ho vulgueu. No cal que estigueu massa preparats i preparades físicament, tan sols heu d’estar motivats i motivades. Pel que fa als nens i nenes, és una bona idea que ells mateixos i elles mateixes es facin la motxilla, perquè així començaran a ser una mica més autònoms i autònomes. Esperem que us engresqui la idea i que us hi apunteu.”
A tall de resum doncs, és incorrecte des del punt de vista lingüístic pensar que hi ha un ús masclista de la llengua, ja que hem vist que els mots genèrics poden coincidir amb la forma masculina o bé amb la femenina, perquè agafen la més senzilla. L’ús de les dues formes, lluny de ser una mostra d’igualtat, mostra la superioritat del femení, que es repeteix. I, per sobre de les consideracions lingüístiques, entorpeix la comunicació.
Aquesta percepció del sexisme de la llengua, no té una raó estrictament filològica, sinó que hi té molt a veure la percepció de ser o no una societat masclista. La llengua és neutra, ara bé, la intenció i les actuacions de la gent poden ser masclistes o no. Això és el que s’ha de combatre, però no pas a força d’incorreccions lingüístiques o de ninotets que volen simbolitzar a les dones -i que, a més, es basen en un model estereotipat -, sinó amb polítiques de debò, que no discriminin les dones, per exemple, a la feina, on encara preval que és menys apta que un home, que hi faltarà més perquè és mare, on cobren en molts casos menys que els homes per fer la mateixa tasca. Una bona política d’igualtat no és que canviïn les senyals de trànsit o que s’afegeixin els mots femenins. Una bona política d’igualtat és que homes i dones tinguin els mateixos drets i deures, que s’eradiqui la idea de la inferioritat de la dona. I per a això, encara ens queda molt de camí per recórrer.
