El tiempo todas las batallas vence

El temps és cruel, molt cruel, perquè ens fa veure com allò que ens semblava idíl·lic un dia no ho és realment. Ens fa adonar que les coses són reals, que les persones són reals, i que sovint no són pas com la idea que nosaltres en tenim, d'elles. Sí, el temps és cruel, perquè no ens deixa viure en aquest món que hem creat, on tot és com nosaltres volem.

Vivim, doncs en aquest món fictici, on els amics ho són per sempre, on res ni ningú no ens en podrà separar, on després d'una relació que no ha funcionat pots ser amic d'aquella persona... Però realment, els amics es podem comptar amb la mà, els col·legues véneni se'n van, i els ex no poden ser amics en la majoria d'ocasions, sinó és passat un temps.

"El tiempo todas las batallas vence" és una part d'una cançó que parla de la història de dos amics que surten una nit i prometen tornar-se a trobar, deu anys més tard, al mateix local. i, evidentment, un dels dos no hi va. Aquesta frase és tan crua com real, al meu entendre,i em fa tocar de peus a terra en moltes ocasions, perquè si ja ho saps, que de vegades les coses s'acaben, les amistats es refreden i les relacions no sempre es poden mantenir, si no hi ha voluntat per les dues bandes, no és tan gran el sentiment de decepció. Com a mínim, en la teoria, perquè a la pràctica, quan algú que ens estimem ens decepciona, ens crea un buit -com un forat negre, que diria la protagonista de Sobreviviré - que és molt difícil que s'ompli de nou.

Però "malgrat la boira, cal caminar".

ATREVIR-SE

Atrevir-se a fer alguna cosa... Atrevir-se a canviar de vida, encara que el futur ens faci por, encara que no sabem què ens passarà demà, encara que trobar feina de nou sigui molt complicat, encara que el seny ens digui que hem de continuar, immòbils mentre la nostra vida passa i no ens omple.

Atrevir-se. Donar el pas. Agafar aire ben fort i deixar anar el que pensem, amb tanta convicció que l'altre no pugui ni tan sols respondre, perquè si diu alguna cosa, l'atreviment s'esvairà, com la boira, com un sospir.

Atrevir-se és una cosa d'allò més complicada quan la teva vida està muntada sobre coses sòlides, quan tens la mania de tenir-ho tot sota control, quan no deixes que ni una coma es bellugui dels teus plans.

Atrevir-se. Llançar-nos al buit, perquè ens espera una vida millor o, si més no, sense tant d'estrés.

Atrevir-se és ara més necessari que mai, perquè si no ho fem avui, demà potser serà massa tard, demà potser ens penedirem de no haver-nos atrevit.

Atrevir-se a canviar la nostra vida és de les coses que requereixen més valor, perquè exigeixen molt d'esforç, perquè ens hem de desacostumar de la rutina, i acostumar-nos al que ens arribarà de nou.

Puc dir, des d'aquestes línies, que jo encara no m'atreveixo... Però m'atreviré. Perquè val lapena. Perquè he de lluitar pel meu somni.

LA POR DE LA POR (II)

Cada vespre sentia un neguit inexplicable quan la mare l’acompanyava al llit i l’acotxava i, després d’explicar-li un conte, la deixava sola a la seva habitació. Acte seguit, la Lendi ficava tot el seu cos, inclòs el cap, dins els llençols per tal de no veure ni sentir a la Por.

Un vespre, quan la Lendi creia que ja havia esquivat a la Por, va sentir el nyec-nyec de la porta que s’obria i unes passes que s’acostaven al llit. “És el pare, que ja ha arribat” va pensar i va treure el cap de dins els llençols i va veure que no era pas el pare qui estava allà, ni tampoc era la mare. I va saber que la Por l’havia trobada.
- No et tornis a tapar, si us plau- va dir-li el fantasma, amb una veu dolça i jove- no et faré cap mal.
- És mentida! Tu ets la Por i ets dolenta i lletja- va replicar-li.
- No sóc pas així, mira’m. Jo no sóc dolenta, el que passa és que, quan m’acosto als nens, tots fugen i s’espanten.

La Lendi, que a mesura que escoltava aquella veueta començava a tenir menys por, es va anar destapant a poc a poc per tal de veure-la millor. Era, de fet, una nena més o menys de la seva edat, rossa i amb una careta d’àngel que res tenia a veure amb la història de l’Enric.
- Però...- va començar a dir la nena- tu no ets la Por. La Por és una dona vella i lletja que espanta els nens i no pas una nena!
- No, i ara!- va contestar, tot rient, la Por- i aquest és el problema. La gent em té por perquè algú va començar a explicar aquestes històries sobre mi i per això vaig visitant els nens, per què vegin que no sóc pas dolenta. Però mai em deixen ni tan sols parlar, tots es tapen com ho has fet tu.

La Lendi, que ja tenia tot el cap fora dels llençols, ja no li tenia gens de por a aquella nena, sinó mes aviat al contrari, li feia pena que no tingués amics per culpa de les històries que d’ella s’explicaven. Tot i així, com a nena responsable i llesta que era, encara li quedaven alguns dubtes per resoldre.
- Però si tu ets bona, per què et dius Por?- va preguntar.
- Entre els fantasmes de la meva família, tenen la creença que els nens han de tenir un nom de tres lletres, perquè això els protegeix dels fantasmes dolents. El meu pare es diu Per, la mare Mer i els meus germans es diuen Par i Mur. Ja ho veus, és només una coincidència que jo em digui Por. Bé, no és ben bé una casualitat. Si jo tingués un nom, com el teu, però de tres lletres, això no passaria, però com que em dic com la por... O creus que podria fer por algú que es digués Lendi? No, i ara!

A la Lendi li va fer gràcia pensar per uns moments si el seu nom podria ser el del fantasma de la por, però després va adonar-se com n’era d’injust que els nens rebutgessin un fantasma tan sols perquè es digués com la por. No era just que aquella nena, a qui ja veia com una amiga, tingués aquell nom o, dit d’altra manera, no era just que el sentiment de por tingués el nom de la seva amiga. Va estar-se una quants minuts reflexionant sobre tot allò, per mirar de trobar una solució i finalment va exclamar:
- Ja ho tinc: Només cal que et canviïs el nom! Potser aquesta seria la solució al teu problema.
- Potser tens raó però... com em diré?- va preguntar la Por- Pensa que ha de ser un nom de tres lletres que agradi als nens.

La Por va explicar-li que ella no era res més que un producte de la imaginació dels nens, perquè els fantasmes de debò no existien, tot i que alguns d’aquests nens conservaven la seva amistat quan es feien grans. De fet, la Por podia tenir molts amics perquè els nens sempre la cridaven inconscientment, i això li agradava, però el problema era que la cridaven perquè no la volien ni veure, i per això la rebutjaven quan ella apareixia. Ella volia ser amiga dels nens, però els nens no la volien, i per això estava tan trista. Potser, si tingués un altre nom, els nens serien amics seus, perquè la cridarien a ella, i no pas a la por. Sí, va reflexionar, amb un altre nom, tindria amics. Dit això, les dues nenes es van posar a pensar altres noms: Nan, Tan, Map, Mat...
- Mar!- va dir de sobte la Lendi- Mar és un nom perfecte: és bonic i als nens els agrada el mar i, a més, té tres lletres.
- Mar?- va preguntar la Por. I després d’uns moments per a la reflexió- Mar, sí!
- Però si ja no ets la Por, vol dir que ja no tindré por?- va preguntar la Lendi.
- Si ja no em tens por a mi, que era la Por, a què hauries de tenir por ara?- va contestar la Mar. La por és un sentiment inconscient que tenim tots, però no deixa de ser un impediment que ens posem a l’hora de fer les coses. Tu no tenies por abans, oi? De fet eres una nena molt decidida. I vas començar a creure en la por perquè tothom en tenia, oi? Doncs la por és això. Tothom pot tenir por de les coses desconegudes, però el més important és adonar-se que no hi ha motius per a tenir-ne, com t’ha passat a tu, que quan m’has conegut, has deixat de tenir-me por.

La Lendi va entendre el que la Mar volia dir-li i va veure que tenia raó i que no era pas dolent tenir por, sempre i quan se superés. I, des d’aquell dia, la Lendi, no només va tenir una nova amiga imaginària, la Mar, sinó que va deixar de tenir por.

LA POR DE LA POR (I)

Hi havia una vegada, una nena que es deia Lendi i que tenia nou anys. La Lendi era una nena molt riallera i li agradava molt jugar amb els seus amics. A més, com que el seu nom era important- això li havia dit la mare quan ella li ho va preguntar- perquè era el nom de la protagonista aventurera d’un conte d’un escriptor famós, tots l’admiraven, per la seva decisió i seguretat. De fet, no hi havia recerca del tresor que no capitanegés ella.

La Lendi però, canviava radicalment quan era a casa. Amb els pares, exercia de bona nena i tenia cura de la seva germaneta, la Lluna. Com que la petita només tenia tres anys, era per la Lendi una joguina alhora que una feina, ja que no parava mai quieta. A la Lendi li agradava molt aquell poder que tenia sobre la Lluna, que la veia com la seva protectora. Ara bé, tota la fermesa de la nena s’esfondrava quan el pare li deia que havia d’anar a dormir.

Cada vespre era una tragèdia quan el rellotge donava les vuit i la Lendi s’inventava milers d’excuses que tan sols endarrerien el moment en què es quedava sola a l’habitació. I és que la Lendi, la gran aventurera de la classe, la gran protectora de la Lluna... la Lendi tenia por. No tenia por de la foscor, tot i que el pare havia de deixar el llum del passadís encès, no tenia por dels bitxos, que la fascinaven, no li feia por l’home del sac o la bruixa que s’endú els nens i nenes dolents o a qualsevol dels fantasmes creats pels adults. No, la Lendi tenia por de la por.

Tot va començar quan la Lendi tenia set anys. Un dia, mentre jugaven al pati de l’escola amb els seus amics i imaginaven una nova aventura, la Mireia, la seva millor amiga va decidir no jugar-hi. Quan la Lendi va anar a parlar amb ella, la nena li va confessar que tenia por.
- Por?- va preguntar amb estranyesa la Lendi- però por de què?
- Tinc por i prou, i per això no vull jugar amb vosaltres- va contestar la Mireia.

Un altre dia, l’Enric, el seu cosí gran, va voler espantar-la, però no va tenir gens d’èxit, sinó mes aviat al contrari, la Lendi va acabar rient-se del nen i aquest, enfadat, li va dir:
- Ja ho veuràs, algun dia tindràs por.
- Què vols dir?- va preguntar la nena.
- Que algun dia coneixeràs la Por...
- La Por, què és una dona?

Aleshores, l’Enric va veure l’oportunitat de fer por a la seva cosineta tan atrevida i li explicà la història. La Por era una dona vella i molt lletja, amb la pell arrugada i els cabells blancs que es dedicava a espantar als nens quan es quedaven sols a l’habitació. No tenia cap pietat i, si els nens eren molt porucs, els acompanyava al llarg de tota la vida. També li va explicar que no era ben bé una dona, sinó un fantasma i que per això ningú no la veia, excepte els nens als qui acompanyava. I des d’aquell dia, la nena sense por de res, la començar a tenir por de la Por.

(...)

Estrès i mobbing

Hi ha temporades en què tot ens sembla una muntanya, quan en realitat és un no-res. En canvi, n'hi ha d'altres en què ens vestim amb la super capa de super heroi i ens pensem que tot el que hem de fer, és poc. I, és clar, el cos acaba demanant un descans.

Avui dia vivim en l'era de la pila de coses per fer, del poc temps per a dedicar als qui estimem i l'excés de temps a dedicar als altres, com els caps de la feina, els professors, els superiors, etc. Ens carreguem de feina i d'obligacions, sense pensar que, en el fons seriem més feliços amb menys, però qualsevol deixa la feina avui en dia, o abandona els estudis... Tenim tan interioritzat el fet que ens poden fotre al carrer, que suportem coses que mai a la vida hauríem fet: crits, insults, amenaces encobertes...

Hi ha un especimen que corre actualment pel món que sap tot això, i se n'aprofita. És aquella persona que generalment està per sobre nostre, a qui no hem acabat de fer el pes mai i que ara no sap com donar-nos la patacada al cul. La tècnica del mobbing, un mot tan posat de moda darrerament, es basa precisament en l'estrès del qui la pateix. Dit d'altra manera, qui fa mobbing sap que aguantarem perquè necessitem la feina i, si no, la deixarem davant la pressió. Fet i fet, tu et quedes sense feina i tampoc t'arriscaràs a denunciar el fet, perquè com ho explicaràs a la propera entrevista de feina? Així doncs, tot pot començar amb sobrecàrrega de feina, excés d'objectius a assolir, correus on se't reclama la feina que, evidentment no has cabat perquè tens deu mil coses més a fer, correus on et posen de manifest que no arribes als objectius, reunions i, finalment, crits i desqualificacions davant la resta de l'equip en el pitjor dels casos.

Però el pitjor no és perdre la feina, el pitjor és que la teva autoestima caba per terra i t'acabes creient que tu ets l'inútil, qui no sap fer res.

Aniversari

Avui és un dia especial. El meu xicot fa 23 anys, i ningú no ho diria, perquè sembla que en tingui, com a mínim, un parell o tres anys més, i no ho dic perquè no es conservi bé, sinó perquè és estrany trobar una persona que, amb la seva edat, visqui amb parella, tingui una feina fixa i un cap molt ben moblat. No sembla, doncs, que jo sigui gairebé tres anys més gran que ell.

Si algú coneix un noi que, a la seva edat, no surti fugint davant la paraula "compromís", que m'ho digui. La meva experiència, és cert, no és gaire extensa en el tema de les relacions, però he sortit amb nois que, a la seva edat, han deixat la relació perquè volien ser pilots i recórrer el món, o anar-se'n sols a la muntanya així que, com podeu imaginar, anava una mica malfiada pel que fa als nois. En canvi, quan el vaig conèixer em va deixar molt clar que volia una relació estable, no pas un rotllet de tant en tant, tot i que tenia vint anys. Tant, que la que em vaig espantar una mica vaig ser jo, però precisament la seva decisió va ser el que em va fer donar un vot de confiança a la relació.

Com és natural, el primer que vaig pensar va ser en la diferència d'edat, cosa que ara veig com una enorme bestiesa. No és que digui sense excepcions que totes les relacions poden funcionar malgrat la diferència d'edat, però el que he après és que l'important és tenir un projecte de futur i uns objectius comuns a la vida, i no pas l'edat. L'edat pot importar o no, però és determinant en una relació. Crec que tots ens posem unes barreres pel que fa a la tria de parella, i la meva era l'edat. Amb el temps, he anat descobrint que tinc una relació molt més madura de la que he pogut tenir mai amb una parella més gran que jo.

Avui m'he llevat enyorada i filosòfica. Enyorada perquè algú m'ha fet arribar els escrits que he anat fent aquests anys i filosòfica, perquè pensava fa uns dies com ens costa començar una nova relació, quan ens han fet mal, però com agraïm després haver-ho superat i llençar-nos de nou a la piscina quan trobem la persona que ens correspon. I és per això que penjo aquestes línies, que van ser una petita reflexió que vaig escriure quan tenia 15 anys, perquè allò que ens preocupa, no canvia tant amb el pas del temps. Espero que us agradi i que, sobretot, tingueu en compte l'edat que tenia(...)

EL AMOR


Dentro de poca verás a un chico genial. Será simpático, agradable y cariñoso. Primero sólo amigos seréis. Mas tarde, él será tu mejor amigo. Se lo cantarás todo: lo que te pasa, lo que sientes, lo que deseas y lo que tienes. Él abrirá, poco a poco, un hueco en tu corazón que se hará más y más grande hasta llegar a ser inmenso. Empezará a ser tu mundo, tu vida, tus sueños. Te ocupará los pensamientos más personales, más íntimos.

Un día, después de mucho tiempo, te dirá que le gustas. Tú, le dirás que también le quieres desde hace tiempo. A partir de ahí, te mirará a menudo, quizás te cogerá de la mano y te acompañará a casa. Te vestirás cada día para él. Cuando te acompañe a casa, te repetirá que le gustas, te pasará los brazos por la cintura y te besará en los labios. Te robará el primer beso.

Tú te harás más y más ilusiones y él, cuando más enamorada estés, te dirá aquello de “yo no te prometí nada”. A partir de ahí, pasará de tí. Pasarán los días; tú le pedirás explicaciones y él nunca te las dará. Te pasarás noches y noches llorando, días y días pensando. Por las tardes té iras con tus amigas para tratar de olvidarle.

Pasarán días, semanas y meses, y poco a poco, la herida se curará. Tu corazón volverá a vivir, a querer, y a amar a otro chico que te volverá a hacer sufrir. Pero de él solo recordarás los besos, las caricias, los TE QUIERO, y no recordarás las lagrimas que de tus ojos salieron.

Las olvidarás porque solo recordarás ratos de FELICIDAD.



(escrit l'estiu de 1996)