LA POR DE LA POR (II)

Cada vespre sentia un neguit inexplicable quan la mare l’acompanyava al llit i l’acotxava i, després d’explicar-li un conte, la deixava sola a la seva habitació. Acte seguit, la Lendi ficava tot el seu cos, inclòs el cap, dins els llençols per tal de no veure ni sentir a la Por.

Un vespre, quan la Lendi creia que ja havia esquivat a la Por, va sentir el nyec-nyec de la porta que s’obria i unes passes que s’acostaven al llit. “És el pare, que ja ha arribat” va pensar i va treure el cap de dins els llençols i va veure que no era pas el pare qui estava allà, ni tampoc era la mare. I va saber que la Por l’havia trobada.
- No et tornis a tapar, si us plau- va dir-li el fantasma, amb una veu dolça i jove- no et faré cap mal.
- És mentida! Tu ets la Por i ets dolenta i lletja- va replicar-li.
- No sóc pas així, mira’m. Jo no sóc dolenta, el que passa és que, quan m’acosto als nens, tots fugen i s’espanten.

La Lendi, que a mesura que escoltava aquella veueta començava a tenir menys por, es va anar destapant a poc a poc per tal de veure-la millor. Era, de fet, una nena més o menys de la seva edat, rossa i amb una careta d’àngel que res tenia a veure amb la història de l’Enric.
- Però...- va començar a dir la nena- tu no ets la Por. La Por és una dona vella i lletja que espanta els nens i no pas una nena!
- No, i ara!- va contestar, tot rient, la Por- i aquest és el problema. La gent em té por perquè algú va començar a explicar aquestes històries sobre mi i per això vaig visitant els nens, per què vegin que no sóc pas dolenta. Però mai em deixen ni tan sols parlar, tots es tapen com ho has fet tu.

La Lendi, que ja tenia tot el cap fora dels llençols, ja no li tenia gens de por a aquella nena, sinó mes aviat al contrari, li feia pena que no tingués amics per culpa de les històries que d’ella s’explicaven. Tot i així, com a nena responsable i llesta que era, encara li quedaven alguns dubtes per resoldre.
- Però si tu ets bona, per què et dius Por?- va preguntar.
- Entre els fantasmes de la meva família, tenen la creença que els nens han de tenir un nom de tres lletres, perquè això els protegeix dels fantasmes dolents. El meu pare es diu Per, la mare Mer i els meus germans es diuen Par i Mur. Ja ho veus, és només una coincidència que jo em digui Por. Bé, no és ben bé una casualitat. Si jo tingués un nom, com el teu, però de tres lletres, això no passaria, però com que em dic com la por... O creus que podria fer por algú que es digués Lendi? No, i ara!

A la Lendi li va fer gràcia pensar per uns moments si el seu nom podria ser el del fantasma de la por, però després va adonar-se com n’era d’injust que els nens rebutgessin un fantasma tan sols perquè es digués com la por. No era just que aquella nena, a qui ja veia com una amiga, tingués aquell nom o, dit d’altra manera, no era just que el sentiment de por tingués el nom de la seva amiga. Va estar-se una quants minuts reflexionant sobre tot allò, per mirar de trobar una solució i finalment va exclamar:
- Ja ho tinc: Només cal que et canviïs el nom! Potser aquesta seria la solució al teu problema.
- Potser tens raó però... com em diré?- va preguntar la Por- Pensa que ha de ser un nom de tres lletres que agradi als nens.

La Por va explicar-li que ella no era res més que un producte de la imaginació dels nens, perquè els fantasmes de debò no existien, tot i que alguns d’aquests nens conservaven la seva amistat quan es feien grans. De fet, la Por podia tenir molts amics perquè els nens sempre la cridaven inconscientment, i això li agradava, però el problema era que la cridaven perquè no la volien ni veure, i per això la rebutjaven quan ella apareixia. Ella volia ser amiga dels nens, però els nens no la volien, i per això estava tan trista. Potser, si tingués un altre nom, els nens serien amics seus, perquè la cridarien a ella, i no pas a la por. Sí, va reflexionar, amb un altre nom, tindria amics. Dit això, les dues nenes es van posar a pensar altres noms: Nan, Tan, Map, Mat...
- Mar!- va dir de sobte la Lendi- Mar és un nom perfecte: és bonic i als nens els agrada el mar i, a més, té tres lletres.
- Mar?- va preguntar la Por. I després d’uns moments per a la reflexió- Mar, sí!
- Però si ja no ets la Por, vol dir que ja no tindré por?- va preguntar la Lendi.
- Si ja no em tens por a mi, que era la Por, a què hauries de tenir por ara?- va contestar la Mar. La por és un sentiment inconscient que tenim tots, però no deixa de ser un impediment que ens posem a l’hora de fer les coses. Tu no tenies por abans, oi? De fet eres una nena molt decidida. I vas començar a creure en la por perquè tothom en tenia, oi? Doncs la por és això. Tothom pot tenir por de les coses desconegudes, però el més important és adonar-se que no hi ha motius per a tenir-ne, com t’ha passat a tu, que quan m’has conegut, has deixat de tenir-me por.

La Lendi va entendre el que la Mar volia dir-li i va veure que tenia raó i que no era pas dolent tenir por, sempre i quan se superés. I, des d’aquell dia, la Lendi, no només va tenir una nova amiga imaginària, la Mar, sinó que va deixar de tenir por.