Hi havia una vegada, una nena que es deia Lendi i que tenia nou anys. La Lendi era una nena molt riallera i li agradava molt jugar amb els seus amics. A més, com que el seu nom era important- això li havia dit la mare quan ella li ho va preguntar- perquè era el nom de la protagonista aventurera d’un conte d’un escriptor famós, tots l’admiraven, per la seva decisió i seguretat. De fet, no hi havia recerca del tresor que no capitanegés ella.
La Lendi però, canviava radicalment quan era a casa. Amb els pares, exercia de bona nena i tenia cura de la seva germaneta, la Lluna. Com que la petita només tenia tres anys, era per la Lendi una joguina alhora que una feina, ja que no parava mai quieta. A la Lendi li agradava molt aquell poder que tenia sobre la Lluna, que la veia com la seva protectora. Ara bé, tota la fermesa de la nena s’esfondrava quan el pare li deia que havia d’anar a dormir.
Cada vespre era una tragèdia quan el rellotge donava les vuit i la Lendi s’inventava milers d’excuses que tan sols endarrerien el moment en què es quedava sola a l’habitació. I és que la Lendi, la gran aventurera de la classe, la gran protectora de la Lluna... la Lendi tenia por. No tenia por de la foscor, tot i que el pare havia de deixar el llum del passadís encès, no tenia por dels bitxos, que la fascinaven, no li feia por l’home del sac o la bruixa que s’endú els nens i nenes dolents o a qualsevol dels fantasmes creats pels adults. No, la Lendi tenia por de la por.
Tot va començar quan la Lendi tenia set anys. Un dia, mentre jugaven al pati de l’escola amb els seus amics i imaginaven una nova aventura, la Mireia, la seva millor amiga va decidir no jugar-hi. Quan la Lendi va anar a parlar amb ella, la nena li va confessar que tenia por.
- Por?- va preguntar amb estranyesa la Lendi- però por de què?
- Tinc por i prou, i per això no vull jugar amb vosaltres- va contestar la Mireia.
Un altre dia, l’Enric, el seu cosí gran, va voler espantar-la, però no va tenir gens d’èxit, sinó mes aviat al contrari, la Lendi va acabar rient-se del nen i aquest, enfadat, li va dir:
- Ja ho veuràs, algun dia tindràs por.
- Què vols dir?- va preguntar la nena.
- Que algun dia coneixeràs la Por...
- La Por, què és una dona?
Aleshores, l’Enric va veure l’oportunitat de fer por a la seva cosineta tan atrevida i li explicà la història. La Por era una dona vella i molt lletja, amb la pell arrugada i els cabells blancs que es dedicava a espantar als nens quan es quedaven sols a l’habitació. No tenia cap pietat i, si els nens eren molt porucs, els acompanyava al llarg de tota la vida. També li va explicar que no era ben bé una dona, sinó un fantasma i que per això ningú no la veia, excepte els nens als qui acompanyava. I des d’aquell dia, la nena sense por de res, la començar a tenir por de la Por.
Cada vespre era una tragèdia quan el rellotge donava les vuit i la Lendi s’inventava milers d’excuses que tan sols endarrerien el moment en què es quedava sola a l’habitació. I és que la Lendi, la gran aventurera de la classe, la gran protectora de la Lluna... la Lendi tenia por. No tenia por de la foscor, tot i que el pare havia de deixar el llum del passadís encès, no tenia por dels bitxos, que la fascinaven, no li feia por l’home del sac o la bruixa que s’endú els nens i nenes dolents o a qualsevol dels fantasmes creats pels adults. No, la Lendi tenia por de la por.
Tot va començar quan la Lendi tenia set anys. Un dia, mentre jugaven al pati de l’escola amb els seus amics i imaginaven una nova aventura, la Mireia, la seva millor amiga va decidir no jugar-hi. Quan la Lendi va anar a parlar amb ella, la nena li va confessar que tenia por.
- Por?- va preguntar amb estranyesa la Lendi- però por de què?
- Tinc por i prou, i per això no vull jugar amb vosaltres- va contestar la Mireia.
Un altre dia, l’Enric, el seu cosí gran, va voler espantar-la, però no va tenir gens d’èxit, sinó mes aviat al contrari, la Lendi va acabar rient-se del nen i aquest, enfadat, li va dir:
- Ja ho veuràs, algun dia tindràs por.
- Què vols dir?- va preguntar la nena.
- Que algun dia coneixeràs la Por...
- La Por, què és una dona?
Aleshores, l’Enric va veure l’oportunitat de fer por a la seva cosineta tan atrevida i li explicà la història. La Por era una dona vella i molt lletja, amb la pell arrugada i els cabells blancs que es dedicava a espantar als nens quan es quedaven sols a l’habitació. No tenia cap pietat i, si els nens eren molt porucs, els acompanyava al llarg de tota la vida. També li va explicar que no era ben bé una dona, sinó un fantasma i que per això ningú no la veia, excepte els nens als qui acompanyava. I des d’aquell dia, la nena sense por de res, la començar a tenir por de la Por.
(...)
1 comentari:
Fascineròs,culpidor,magnifiquic,brollador,lluminós,enterdridor...
Publica un comentari a l'entrada