Democràcia?

Sovint ens escudem en la frase "a mi no m'agrada la política" per dir que passem de la política. I la veritat és que cada cop hi ha menys gent que va a votar, menys gent que surt a manifestar-se pels carrers i que reivindica allò que és seu. Ens hem tornat conformistes o, més ben dit, ens han tornat conformistes. Sí, perquè després de molts anys de dictadura, quan va arribar la democràcia la gent es va relaxar. De nou, es retornava el dret del poble d'escollir els seus representants polítics i va semblar que ja estava bé. Fa ja gairebé un any, un grup de ciutadans, joves i no tant joves, van reivindicar que un altre món era possible, que no ens havíem de conformar amb una democràcia que ho és tot menys real, que no protegeix els més dèbils sinó els més forts. A poc a poc, però, la bombolla d'ideals del moviment del 15-M es va anar desinflant i ara podem dir que tornem a estar més o menys com abans. És trist, perquè tot plegat beneficia el sistema contra el que hauríem de lluitar.

Que ens apugen els impostos? Què hi farem... Que ens tanquen el CAP del barri? Haurem de vigilar de no posar-nos malalts... Que ens faran pagar per receptar-nos medicaments? És que hi ha molt deute públic... Que a Barcelona les noves escoles bressol seran concertades (és a dir, un negoci privat que rebrà subvenció de tots els barcelonins i que, a més, ens cobrarà una milionada pels serveis)? És que tantes coses no es poden cobrir... Que ja no hi haurà sisena hora als centres públics? Doncs haurem de pagar un professor particular. Qualsevol d'aquestes notícies ens haurien d'haver fet sortir al carrer als milions de catalans, però després a les manifestacions continuem sent quatre gats. I, de fet, jo quan hi vaig, ho faig per consciència política i personal, més que no pas pensant que servirà d'alguna cosa. Perquè aquesta batalla, com moltes d'altres, l'han guanyada els polítics. Aquest sentiment de derrota generalitzat, aquest pensament de "faci el que faci, les coses no canviaran", ens l'han procurat els qui haurien de vetllar pel nostre benestar i que, en canvi, miren pel seu benefici. I, en el fons, cada cop que hi ha eleccions, arribo a la conclusió que tenim el que volem o ens mereixem. Després de les moltes retallades del govern català, CiU va aconseguir la majoria de vots a les municipals i a les generals. Després del que van significar els vuit anys d'Aznar, el PP va guanyar per majoria absoluta les eleccions generals.

En el fons, crec que més enllà d'assignatures que es posen o es treuen del currículum escolar, el que haurien de fer és ensenyar a pensar, a ser crítics i reflexius. Cal que les noves generacions no passin de la política, sinó que la refacin. No pot ser que ens facin fàstic casos com el dels vestits del senyor Camps, que resulta que no és culpable de rebre suborns tot i que hi ha escoltes que demostren que va rebre regals i documents que demostren que va adjudicar projectes a aquests homes tan generosos, però que no hi fem res per canviar-ho, ja que aquest senyor va guanyar amb majoria absoluta a la Comunitat Valenciana. És inconcebible des del punt de vista lògic que un treballador voti un partit de dretes, que beneficia els interessos dels rics i poderosos, però ho fan. Dubto jo que a Espanya hi hagi tanta gent de classe alta perquè el PP obtingui una majoria absoluta a les urnes, com va passar, així que...

En el fons, el gran problema -o, si més no, un dels més importants- que tenim és que la gent més que votar, el que fa és anar com una baldufa d'un lloc a un altre, entre els dos partits majoritaris. I als polítics ja els va bé. "Apa, ara et tocarà a tu manar. D'aquí a vuit anys, m'hi posaré jo" deuen pensar.

Com volem que les coses canviïn si no fem res per canviar-les? Una flor no fa estiu, és cert, però moltes flors acaben fent la primavera. La imatge de la plaça de Catalunya o la plaça del Sol plena a vessar de gent que reclamava que un altre món era possible és la mostra que estem indignats i fins als nassos d'aquesta mentida que ens han venut que es diu democràcia, però que tan sols és el dret a votar (això sí, perquè acabin guanyant els dos partits principals). Ens han fet que arreli dins nostre la idea que fem el que fem, res no canviarà, però en el fons no és veritat. El problema és que no ens ho creiem. I el repte és saber si algun dia direm "PROU" tots junts. Perquè aleshores sí que serem invencibles.