Instint maternal

Tota la vida havia pensat que l'instint matern era una invenció social perquè les dones tinguessin fills, fins que vaig fer els 23. Des d'aleshores, el desig de ser mare m'ha acompanyat i no em deixa. I, gràcies en part a això, ara tinc corrent per la casa dues bestioletes, dos gatets. Si no fos perquè no tinc una feina fixa, no he trobat encara res de la meva carrera, perquè vull fer moltes coses abans de ser mare i, sobretot, perquè sóc una persona racional (massa, fins i tot en alguns casos). Si no fos per tot això, ara hi hauria un petitó a la meva falda. Malgrat tot, sé que algun dia arribarà aquest moment. Fins que arribi, l'instint maternal que aflora haurà d'estar lligat i controlat.

La decepció

Era de nit quan va sortir de casa. Havia quedat per sopar amb la colla de la universitat, amb qui quedava ja només per celebrar els aniversaris. L'estreta relació que havia mantingut tot el grup durant els anys que va durar la carrera, s'havia reduït a això: quedar quatre cops l'any, i sovint per compromís. Però ella sempre es deia que era molt millor això, que no pas perdre el contacte, ni que fos pels vells temps.

Mentre caminava pels carrers, tan sols amb la companyia de la seva ombra, recordava els milions d'anècdotes que havia compartit amb aquelles tres persones. Recordava les tardes que havien passat estudiant plegats, fins ben entrada la nit, les campanes al bar de la facultat, passant les hores xerrant sobre qualsevol cosa important aleshores i que ara ja no aconseguia recordar; encara recordava les confidències amb ell, els cops que havien quedat tots dos sols, per xerrar, per passejar el Tro, el seu gos, o tan sols per dinar i fer la migdiada abraçats. Entre ells sempre hi havia hagut una complicitat més forta que l'amistat i sovint havia pensat si realment volia anar més enllà, si valia la pena arriscar tot allò per tenir alguna cosa, una gran història. Poc a poc, les trobades eren més freqüents, i quan sortien de sopar dels restaurants, ell l'agafava de la mà, i passejaven com una parella més pels carrers de Barcelona. Ella sentia que allò era més que una amistat, però no estava segura si ell veia el mateix, si ell volia anar més enllà, si voldria donar un pas més, amb el risc de posar en perill, no només la seva amistat especial, sinó tota la relació del grup.

La seva amiga i confident, que els observava d'amagat quan quedaven tots plegats i que va ser qui la va fer adonar-se que allò que hi havia entre ells eren guspires de passió i desig contingut, li havia dit sovint que es llancés a la piscina, que ho provés. " Si no t'arrisques, mai ho sabràs" li deia. Però ella no ho veia gens clar. De fet, eren tan diferents que tenia dubtes. Ella era conscient que eren totalment iguals en pensaments en moltes coses, però que en qüestió de parella, seria molt difícil que funcionés.

Finalment, va passar allò que tots dos desitjaven i tots dos temien alhora: l'oportunitat de donar un pas més. Era un dia com qualsevol altra i ell havia anat a dinar a casa seva. Havent acabat, ell es va aixecar mecànicament, diposat a fer el que sempre feia: preparar un cafè per tots dos. Quan va tornar de la cuina, ella estava mig adormida al sofà. Va notar com la mirava, com l'observava amb aquells ulls, com decidint si feia alguna cosa, o bé ho deixava estar. Ella va començar a posar-se nerviosa perquè ell seguia allà, mirant-la sense dir res, i no tenia el valor d'obrir els ulls. No volia ser ella la qui decidís què fer en aquella situació, i la son li havia proporcionat l'excusa perfecta. Van anar passant els segons, que per a ella van ser gairebé hores, sense que ell s'hi llancés i, quan ja creia que tot estava perdut, va notar que els seus llavis rebien una visita. Un petó fugaç.

Va passar un segon, dos, tres, i així fins gairebé un minut, sense que passés res més que la tensió creada pel moment. "Potser hauria d'obrir els ulls i..." va dir-se, però no tenia valor. Poc a poc, Morfeu la va atrapar i va quedar-se adormida. Quan va tornar a obrir els ulls, ell estava al seu costat, abraçant-la com sempre. El va poder observar amb calma, va seguir la seva respiració tranquil·la i va pensar en aquell petó fugaç. De sobte, sense que el seu cap donés cap ordre, el seu cos es va apropar al d'ell i va notar de nou la suavitat dels seus llavis. Un altre petó fugaç. Un petó robat.

Quan es van despertar, tots dos tenien el pes d'haver fet allò prohibit en la mirada i no van saber si dir alguna cosa o no. Van callar i ell va marxar, acomiadant-se com sempre feia, amb un "Fins demà, i no t'adormis, eh?". Però la seva veu ja no sonava igual. El fantasma de la vergonya els havia atrapat i ja no els deixaria mai més.

Van anar passant els dies i els mesos, fins que es van llicenciar, i mai ningú no va dir res d'aquells dos petons, però alguna cosa s'havia trencat i mai més no van tornar a ser els mateixos. Les seves trobades sols van anar allargant-se en el temps, fins el punt d'arribar a ser gairebé inexistents. Eren amics, sí, però ja no hi havia aquella complicitat secreta que els unia i els separava de la resta.

Quan va arribar al lloc on havien quedat, encara seguia pensant en aquell petó. Havien passat ja cinc anys d'allò i tots dos havien trobat una parella i eren feliços. Malgrat això, cada cop que quedaven tots, la primera mirada que rebien ells dos era la de l'altra. Els primers dos petons eren els seus.

Va arribar l'altra noia de la colla, confident secreta d'aquella relació i van estar xerrant animadament del que els havia passat des de la darrera vegada que s'havien vist -la setmana anterior, perquè elles quedaven amb les seves parelles cada cap de setmana- mentre el pensament de la noia viatjava per altres móns. Es preguntava com era que ll no havia arribat, ja que sempre era el més puntual i el qui renyava els altres per arribar tard. L'altre noi de la colla va fer acte de presència, animat com sempre per les aventures viscudes aquella tarda, que més tard comentaria amb elles. Abans, però, els va fer saber que aquell dia serien tres a sopar. "Li ha sorgit un imprevist i no pot venir", va ser tot el que va dir.

El sopar va anar com sempre, si fa o no fa. Anècdotes de la carrera, anècdotes de la feina de cadascú, anècdotes regades amb Lambrusco, anècdotes entre palt i plat, fins que va ser l'hora de marxar cadascú per on havia vingut. Es van acomiadar i van marxar.

Era negra nit quan ella tornava a casa de celebrar el seu aniversari amb la colla de la universitat, tan sols amb la companyia de la seva ombra pels carrers deserts de Barcelona i només donava voltes i voltes a una idea: ell no havia vingut al seu aniversari i ni tan sols li havia telefonat, havia sortit del pas amb un missatge al seu amic. Va posar la clau al pany de la porta i, com qui es veu empès sense motiu cap a una melodia, va recordar una vella cançó d' Els Pets, que va entonar sense ser-ne conscient:

"Potser vam ser afortunats de mai no haver parlat. A mi, les salsitxes, mai m'han agradat".

Poser sí, potser van ser afortunats de no haver parlat mai d'aquell petó, perquè el que ell li havia demostrat -que no li importava un rave ella- no anat al sopar, la va fer veure un noi diferent al que ella tenia al seu record. I aquell qui havia vist i que ara se li suposava com a real, s'havia tret la màscara i ella l'havia vist amb uns ulls objectius, sense rastre del sentiment que hi havia temps enllà. I aquella visió no li havia agradat gens.

Sexe i parella

Al començament, et passes els caps de setmana gairebé al llit. Que si ara el misionero, que si la carretilla, que si amunt, que si avall... Després, de 5 claus plens de luxúria vas reduint el ritme, poc a poc. Ja no són sempre rampells, ara de tant en tant fas l'amor tranquil·lament. Ja no és la fúria d'entrar i sortir, ara són la màgia de les carícies. Ja no és arribar a l'orgasme, ara és arribar-hi plegats.

En el sexe, com en qualsevol altre aspecte de la vida en parella, l'energia no es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. La febre dels primers mesos va passant i, el que n'acabes valorant no és la quantitat, sinó la qualitat de cada polvo. Cada carícia està ja estudiada, perquè has arribat a conèixer tant a l'altre, que saps com fer-lo morir de plaer només amb les puntes dels dits. Ara ja no hi ha pressa, per tant pots dedicar-hi més temps als preliminars.

També és cert que, en el sexe, com en la majoria de temes que afecten la parella, hi ha coses que s'han de pactar. No ens agrada a tots el mateix al llit, ni en el mateix moment ni amb la mateixa freqüència, de manera que si no ho parles, acabes fent-ho per rutina, o bé ell acaba buscant fora el que no troba a casa. Diàleg i pacte són elements imprescindibles.

Però, quan arribes a la serenor de la relació, quan assaboreixes la calidesa dels anys que porteu junts, cada vegada que fas l'amor és perquè vols, quan vols, com vols i, per fi, sempre amb orgasme per part de tots dos. I aleshores tries si fas l'amor, si fots un clau o si jugues durant hores...

La religió

Jo vaig créixer amb una idea vaga de la religió. Els meus pares són catòlics no practicants, com la immensa majoria del món, perquè no s'han parat a pensar si hi creuen o no, en Déu. La meva veïna, que ha estat la que m'ha criat des de petita, és atea convençuda i d'ella vaig aprendre que no es pot creure en allò que no veiem. Ella sempre diu que creu en la Natura, perquè veu com neix un nen i com creix, com creixen i moren les plantes, com donen fruits els cultius...

Malgrat això, tots necessitem en algun moment adreçar-nos a alguna cosa més gran, perquè en el fons ens fa por saber la realitat: la nostra vida és la que tenim aquí, més enllà només hi ha un taüt i, si tenim sort, algun ram de flors per Tot Sants. És trist, però jo prefereixo veure-ho així, sense un Déu que em vigili i totes aquestes coses. I,com vaig llegir fa poc, "Les persones vuien més enllà de mortes, sempre que algú les recordi". Jo em conformo amb això, perquè no m'agrada la idea de viure en un cel perfecte, ple de pau, d'amor (sense sexe, és clar) i de totes aquells sentiments tan meravellosos. Si realment hi ha cel i hi ha Déu, el món no és just.

La fe és un acte de por davant la certesa que no som res més que el que serem en aquesta vida. Tots necessitem pensar que el que som estarà per sempre, aquí o allà, i el fet de saber que a fora no ens hi espera res, ens fa sentir insignificants. Per tot això, creiem en Déu, tenim fills, comprem cases, cotxes, etc. Perquè, en el fons, volem sobreviure a la nostra pròpia mort. Volem deixar alguna cosa nostra en aquest món, per no ser un més dels qui hi passa sense deixar petjada.

"La religió és l'opi del poble" va dir algú amb una mica de seny. Sí, la religió és en bona part la causa d'aquesta ceguesa que hi ha actualment al món. Però jo diria, per ser més exactes, que l'opi del poble és l'Església, no la religió. En el fons, la religió, com ja he comentat, és un invent creat per l'home per tenir un motiu per viure. No ens sembla suficient el fet de viure pel que coneixerem, pel que aprendrem, pel que ens endurem a la tomba. No, necessitem ser superiors als animals, a les plantes, a tot. I per això algú va idear l'Església, perquè els pobrets homes havien d'agrupar-se i algú els havia de dir el que calia fer. La paraula de Déu, doncs, només la sap interpretar l'Església i, com qui explica una faula, ens ofereix una recompensa als nostres esforços i bons actes: si ets bo, aniràs al cel. Però, qui és qui determina si algú és bo o no? Déu, que permet que el món estigui ple de guerres? Els capellans, el Papa, els cardenals, etc. que viuen del poble, en alguns casos com a reis, i que no fan res per canviar el món?

La discussió sobre Religió i Església donaria per molt. La gran majoria dels catòlics de sentiment, que no de missa diària, creuen Déu, però no en l'Església i és comprensible. Comes pot justificar un estament que viu emmurallat al Vaticà, rodejat de riquesa,d'or i de poder, mentre al carrer del costat la gent mor de gana i de fred? Com es pot confiar en una gent que nega l'ús del preservatiu, fins i tot quan aquest podria evitar la mort de milers de dones i nens a l'Àfrica? Com es pot confiar en algú que promou el celibat quan és sabut que al llarg de la història, sempre hi ha hagut fills il·legítims del capellà del poble? No vull ficar tots els capellans al mateix sac, perquè realment hi ha gent que dedica la seva vida a ajudar els altres. Hi ha capellans que no s'han deixat seduir pel poder, ni ho faran mai, i estan fent realment allò que Jesús va predicar: ajudar el poble. Però, de cada un d'aquests, n'hi ha 50 dels cobdiciosos, dels entabanadors, dels mentiders i corruptes. De tota manera, dir que creus en Déu però no en l'Església, és com dir que creus en la teoria de l'evolució, però que Darwin estava equivocat. No pots dir que creus en una cosa i, alhora, rebutjar aquell qui l'ha construït i sobre la quan se sustenta. Però, és natural que faci vergonya en alguns casos admetre que creus en l'Església, amb els milers d'exemples negatius que ens dóna cada dia.

Jo continuaré creien en allò que veig i continuaré dient que, si no atea, sóc agnòstica convençuda. I, si el dia que mori vaig al cel, no us preocupeu que us enviaré un senyal perquè torneu al camí de la salvació. Fins llavors, feu i actueu com us dicti la vostra consciència, perquè aquesta sí que té un gran poder sobre nosaltres: si no fem bé les coses, ens provoca un insomni i un mal rotllo...

Esas pequeñas cosas

Huir de la ciudad. Desaparecer aunque sea unos días. Dejarlo todo por nada. Por mí.

Y pensar. Y sentirme tranquila. Y llorar. Y querer. Sólo ser yo. Sólo ser algo feliz.

Cambiar. Quiero cambiar. Cambiar mi vida. Cambiarla por otra. Que otro sufra en mi lugar.

Creo que no me aclaro. Creo que no tengo nada claro. Nada. A veces, me gustarías cerrarme en un caparazón, que nada ni nadie me hiciese daño.

¿Porqué no puedo tener un poco de felicidad? ¿Por qué se desvanece al poco de alcanzarla?

En poco tiempo han pasado muchas cosas. He conocido el amor y lo he perdido para siempre, he estado a punto de ser madre -por lo menos en mi imaginación- he comprendido muchas de las cosas que pasaban en mi casa.

Y sigo viva. Y me pregunto por qué. Porque alguien dijo que no son grandes cosas las que te hacen seguir viviendo, seguir soportando todo lo que viene, sino pequeñeces, esos detalles que te dan aliento para caminar de nuevo por la cuerda floja. Esas pequeñas ilusiones son las que nos mantienen vivos. Y cuando se pierde la ilusión... ¿Para qué vivir cuando ya no hay deseos que cumplir y ya no merece la pena seguir...?

El truco no está en mantenerse activo, esperar la felicidad, sino en buscar esas pequeñas cosas, los pequeños detalles: las excursiones del esplai, el premio Sant Jordi, ver "Sobreviviré" con las amigas y llorar a moco tendido, una tableta de chocolate blanco, una sesión Chili-gold, las wooper después de ir al Lobo a bailar, escuchar tumbada en la cama "Pequeña criatura" de Ismael Serrano, despertar con una sonrisa en los labios sin saber qué has soñado, un buen vaso de vodka con limón o de Martini, el carnaval, las clases de catalán, estar acurrucada en el sofá con mi padre, las cartas de mis amigas, cocinar espaguettis y revoltillo, hacer un pastel, escribir una historia, los bombones, el sexo con amor, la natación...

Esos pequeños detalles forman el mosaico de tu memoria. Esas minúsculas cosas hacen que sea difícil tirar la toalla aunque no tengas más fuerza, aunque creas que nada vale ya la pena, porque son esas pequeñas cosas -y no grandes discursos-las que mueven el mundo y las que dan sentido a nuestras vidas.

La gran hipocresia

Ara que ja semblen llunyans els dies de Nadal, en què segurament ens hem passat una mica amb tot plegat, ens inunda la televisió amb menjars i productes per aprimar-se. Ara, que s'acaba de clausurar la darrera passarel·la de moda, ens arriben opinions de tot tipus sobre l'extrema delgadesa de les models. I la història es repeteix. Ara, però, sembla que la nova solució que han trobat aquells qui només pensen a dir allò que queda bé a les pantalles, és que cal unificar talles i eradicar aquelles que siguin inferiors a la 36. Perfecte, senyors!!

Per qui no em conegui, us diré que medeixo un metre i mig i peso uns 40 quilos (ara una mica més, gràcies al Nadal). M'he passatmés de tres anys visitant la consulta del metge cada tres mesos, només per pesar-me davant d'ell, i el resultat és que no he arribat mai a pesar més de 44kg. Les meves anàlisis han sortit sempre perfecte, fins i tot he estat alta de ferro. No hi ha, doncs, cap prova objectiva perquè ningú no m'obligui a engreixar, perquè sóc allò que ara està tan de moda: una noia saludable.

Doncs bé, si aquesta proposta tira endavant, seré una noia saludable "en pilotes", perquè no podré anar a comprar roba enlloc, cosa que ara també em comença a passar. Resulta que tinc la desgràcia de tenir la mateixa talla de pantalons que moltes de les models "poc saludables" que treballen en passarel·lai, és clar, perquè les pobretes no caiguin en l'anorèxia, cal eradicar les talles inferiors a la 36. I jo dic: no seria més lògic fer les talles com fins ara, però reduir-ne la llargada? De cada pantalons queem compro, n'he de tallar uns 20cm de camal. Això és el que és una aberració, que hi hagi noies que facin servir la mateixa talla que jo, però que tinguin 20cm més d'alçada!I, fins i tot enaquests casos, hi ha vegades que la complexió d'una persona és prima, i punt.

El problema, és clar, és que ningú no pot admetre que s'ha estat pressionant milers de noies perquè aprimin fins al fàstic més absolut, que perdin les seves corbes femenines per esdevenir esquelets mòbils, i que ara això ja no és el que ven. Ningú no pot admetre que la realitat que tenim ara, amb milers de noies excessivament primes, és conseqüència del que hem creat entre tots. Perquè, jo em pregunto: els dissenyadors, posats a fer vestits que encara no sé si algú es posa mai, no podrien estirar una mica més la tela? No, és clar.

No anem bé... No anem bé quan jo m'he de comprar els pantalons a la secció infantil de moltes botigues, quan només hi ha una botiga que venguin pantalons de dona de la meva talla, quan si tens la talla 44 ja has d'anar a botigues de talles grans i vestir coim una iaia encara que només tinguis 20 anys, quan si demanes una talla G en certes botigues et diuen que hauries d'anar a botigues com aquesta o l'altre perquè, és clar, tens una talla massa gran ja. Com pot ser que la moda quedi vetada a aquells qui no tenim una talla universal? Com pot ser, si la majoria de dones no tenim una 36?

Fins que això no canviï, ja poden anar fent, ja

L'amor etern dura tres anys

Em desperto i l'únic que em queda de tu, és la teva olor al coixí. Fa escassament una hora que t'has llevat, però la teva banda del llit conserva la teva escalfor. Mandrejo una mica, m'estiro i m'arronso al llit, com si volgués capturar la teva essència que ja no hi és.

Quan, finalment surto del llit, una ràfega de fred em retorna a la rutina diària. He d'esmorzar, posar el menjar als gats, dutxar-me, vestir-me i marxar a treballar, com cada dia...

Però avui m'he llevat sabent que no és un dia qualsevol, avui és divendres, per fi. I demà fem dos anys i deu mesos. Ja ens queda ben poc per als tres anys, per trencar la maledicció. "L'amor etern dura tres anys", vaig llegir en un llibre fa ja uns anys. Aleshores,no podia saber si era cert o no, perquè les meves relacions no havien passat de l'any i mig, i amb alts i baixos. I ara, ara penso en aquella frase i alguna cosa se'm gira a l'estòmac. No sé ben bé què és, però m'imagino que és la por que arribi un dia que tot això s'acabi, tot i que racionalment no hi veig cap problema.

La por, aquella veueta que sovint ens frena els impulsos, aquell punt de vista sovint "massa" racional, que pot acabar sent irracional. Si la seguretat al 100% en la vida no és la millor opció, la por a viure allò que volem tampoc. Tan sols amb l'equilibri d'aquestes dues veuetes podem viure una vida plena.

... I, ara encara camino com si d'un somni es tractés. Encara conservo el somriure amb què m'he llevat, pensant en tu, recordant la teva olor i desitjant que arribi demà, perquè no te'n vagis del llit i pugui abraçar-te quan obri els ulls.