La religió

Jo vaig créixer amb una idea vaga de la religió. Els meus pares són catòlics no practicants, com la immensa majoria del món, perquè no s'han parat a pensar si hi creuen o no, en Déu. La meva veïna, que ha estat la que m'ha criat des de petita, és atea convençuda i d'ella vaig aprendre que no es pot creure en allò que no veiem. Ella sempre diu que creu en la Natura, perquè veu com neix un nen i com creix, com creixen i moren les plantes, com donen fruits els cultius...

Malgrat això, tots necessitem en algun moment adreçar-nos a alguna cosa més gran, perquè en el fons ens fa por saber la realitat: la nostra vida és la que tenim aquí, més enllà només hi ha un taüt i, si tenim sort, algun ram de flors per Tot Sants. És trist, però jo prefereixo veure-ho així, sense un Déu que em vigili i totes aquestes coses. I,com vaig llegir fa poc, "Les persones vuien més enllà de mortes, sempre que algú les recordi". Jo em conformo amb això, perquè no m'agrada la idea de viure en un cel perfecte, ple de pau, d'amor (sense sexe, és clar) i de totes aquells sentiments tan meravellosos. Si realment hi ha cel i hi ha Déu, el món no és just.

La fe és un acte de por davant la certesa que no som res més que el que serem en aquesta vida. Tots necessitem pensar que el que som estarà per sempre, aquí o allà, i el fet de saber que a fora no ens hi espera res, ens fa sentir insignificants. Per tot això, creiem en Déu, tenim fills, comprem cases, cotxes, etc. Perquè, en el fons, volem sobreviure a la nostra pròpia mort. Volem deixar alguna cosa nostra en aquest món, per no ser un més dels qui hi passa sense deixar petjada.

"La religió és l'opi del poble" va dir algú amb una mica de seny. Sí, la religió és en bona part la causa d'aquesta ceguesa que hi ha actualment al món. Però jo diria, per ser més exactes, que l'opi del poble és l'Església, no la religió. En el fons, la religió, com ja he comentat, és un invent creat per l'home per tenir un motiu per viure. No ens sembla suficient el fet de viure pel que coneixerem, pel que aprendrem, pel que ens endurem a la tomba. No, necessitem ser superiors als animals, a les plantes, a tot. I per això algú va idear l'Església, perquè els pobrets homes havien d'agrupar-se i algú els havia de dir el que calia fer. La paraula de Déu, doncs, només la sap interpretar l'Església i, com qui explica una faula, ens ofereix una recompensa als nostres esforços i bons actes: si ets bo, aniràs al cel. Però, qui és qui determina si algú és bo o no? Déu, que permet que el món estigui ple de guerres? Els capellans, el Papa, els cardenals, etc. que viuen del poble, en alguns casos com a reis, i que no fan res per canviar el món?

La discussió sobre Religió i Església donaria per molt. La gran majoria dels catòlics de sentiment, que no de missa diària, creuen Déu, però no en l'Església i és comprensible. Comes pot justificar un estament que viu emmurallat al Vaticà, rodejat de riquesa,d'or i de poder, mentre al carrer del costat la gent mor de gana i de fred? Com es pot confiar en una gent que nega l'ús del preservatiu, fins i tot quan aquest podria evitar la mort de milers de dones i nens a l'Àfrica? Com es pot confiar en algú que promou el celibat quan és sabut que al llarg de la història, sempre hi ha hagut fills il·legítims del capellà del poble? No vull ficar tots els capellans al mateix sac, perquè realment hi ha gent que dedica la seva vida a ajudar els altres. Hi ha capellans que no s'han deixat seduir pel poder, ni ho faran mai, i estan fent realment allò que Jesús va predicar: ajudar el poble. Però, de cada un d'aquests, n'hi ha 50 dels cobdiciosos, dels entabanadors, dels mentiders i corruptes. De tota manera, dir que creus en Déu però no en l'Església, és com dir que creus en la teoria de l'evolució, però que Darwin estava equivocat. No pots dir que creus en una cosa i, alhora, rebutjar aquell qui l'ha construït i sobre la quan se sustenta. Però, és natural que faci vergonya en alguns casos admetre que creus en l'Església, amb els milers d'exemples negatius que ens dóna cada dia.

Jo continuaré creien en allò que veig i continuaré dient que, si no atea, sóc agnòstica convençuda. I, si el dia que mori vaig al cel, no us preocupeu que us enviaré un senyal perquè torneu al camí de la salvació. Fins llavors, feu i actueu com us dicti la vostra consciència, perquè aquesta sí que té un gran poder sobre nosaltres: si no fem bé les coses, ens provoca un insomni i un mal rotllo...