Era de nit quan va sortir de casa. Havia quedat per sopar amb la colla de la universitat, amb qui quedava ja només per celebrar els aniversaris. L'estreta relació que havia mantingut tot el grup durant els anys que va durar la carrera, s'havia reduït a això: quedar quatre cops l'any, i sovint per compromís. Però ella sempre es deia que era molt millor això, que no pas perdre el contacte, ni que fos pels vells temps.
Mentre caminava pels carrers, tan sols amb la companyia de la seva ombra, recordava els milions d'anècdotes que havia compartit amb aquelles tres persones. Recordava les tardes que havien passat estudiant plegats, fins ben entrada la nit, les campanes al bar de la facultat, passant les hores xerrant sobre qualsevol cosa important aleshores i que ara ja no aconseguia recordar; encara recordava les confidències amb ell, els cops que havien quedat tots dos sols, per xerrar, per passejar el Tro, el seu gos, o tan sols per dinar i fer la migdiada abraçats. Entre ells sempre hi havia hagut una complicitat més forta que l'amistat i sovint havia pensat si realment volia anar més enllà, si valia la pena arriscar tot allò per tenir alguna cosa, una gran història. Poc a poc, les trobades eren més freqüents, i quan sortien de sopar dels restaurants, ell l'agafava de la mà, i passejaven com una parella més pels carrers de Barcelona. Ella sentia que allò era més que una amistat, però no estava segura si ell veia el mateix, si ell volia anar més enllà, si voldria donar un pas més, amb el risc de posar en perill, no només la seva amistat especial, sinó tota la relació del grup.
La seva amiga i confident, que els observava d'amagat quan quedaven tots plegats i que va ser qui la va fer adonar-se que allò que hi havia entre ells eren guspires de passió i desig contingut, li havia dit sovint que es llancés a la piscina, que ho provés. " Si no t'arrisques, mai ho sabràs" li deia. Però ella no ho veia gens clar. De fet, eren tan diferents que tenia dubtes. Ella era conscient que eren totalment iguals en pensaments en moltes coses, però que en qüestió de parella, seria molt difícil que funcionés.
Finalment, va passar allò que tots dos desitjaven i tots dos temien alhora: l'oportunitat de donar un pas més. Era un dia com qualsevol altra i ell havia anat a dinar a casa seva. Havent acabat, ell es va aixecar mecànicament, diposat a fer el que sempre feia: preparar un cafè per tots dos. Quan va tornar de la cuina, ella estava mig adormida al sofà. Va notar com la mirava, com l'observava amb aquells ulls, com decidint si feia alguna cosa, o bé ho deixava estar. Ella va començar a posar-se nerviosa perquè ell seguia allà, mirant-la sense dir res, i no tenia el valor d'obrir els ulls. No volia ser ella la qui decidís què fer en aquella situació, i la son li havia proporcionat l'excusa perfecta. Van anar passant els segons, que per a ella van ser gairebé hores, sense que ell s'hi llancés i, quan ja creia que tot estava perdut, va notar que els seus llavis rebien una visita. Un petó fugaç.
Va passar un segon, dos, tres, i així fins gairebé un minut, sense que passés res més que la tensió creada pel moment. "Potser hauria d'obrir els ulls i..." va dir-se, però no tenia valor. Poc a poc, Morfeu la va atrapar i va quedar-se adormida. Quan va tornar a obrir els ulls, ell estava al seu costat, abraçant-la com sempre. El va poder observar amb calma, va seguir la seva respiració tranquil·la i va pensar en aquell petó fugaç. De sobte, sense que el seu cap donés cap ordre, el seu cos es va apropar al d'ell i va notar de nou la suavitat dels seus llavis. Un altre petó fugaç. Un petó robat.
Quan es van despertar, tots dos tenien el pes d'haver fet allò prohibit en la mirada i no van saber si dir alguna cosa o no. Van callar i ell va marxar, acomiadant-se com sempre feia, amb un "Fins demà, i no t'adormis, eh?". Però la seva veu ja no sonava igual. El fantasma de la vergonya els havia atrapat i ja no els deixaria mai més.
Van anar passant els dies i els mesos, fins que es van llicenciar, i mai ningú no va dir res d'aquells dos petons, però alguna cosa s'havia trencat i mai més no van tornar a ser els mateixos. Les seves trobades sols van anar allargant-se en el temps, fins el punt d'arribar a ser gairebé inexistents. Eren amics, sí, però ja no hi havia aquella complicitat secreta que els unia i els separava de la resta.
Quan va arribar al lloc on havien quedat, encara seguia pensant en aquell petó. Havien passat ja cinc anys d'allò i tots dos havien trobat una parella i eren feliços. Malgrat això, cada cop que quedaven tots, la primera mirada que rebien ells dos era la de l'altra. Els primers dos petons eren els seus.
Va arribar l'altra noia de la colla, confident secreta d'aquella relació i van estar xerrant animadament del que els havia passat des de la darrera vegada que s'havien vist -la setmana anterior, perquè elles quedaven amb les seves parelles cada cap de setmana- mentre el pensament de la noia viatjava per altres móns. Es preguntava com era que ll no havia arribat, ja que sempre era el més puntual i el qui renyava els altres per arribar tard. L'altre noi de la colla va fer acte de presència, animat com sempre per les aventures viscudes aquella tarda, que més tard comentaria amb elles. Abans, però, els va fer saber que aquell dia serien tres a sopar. "Li ha sorgit un imprevist i no pot venir", va ser tot el que va dir.
El sopar va anar com sempre, si fa o no fa. Anècdotes de la carrera, anècdotes de la feina de cadascú, anècdotes regades amb Lambrusco, anècdotes entre palt i plat, fins que va ser l'hora de marxar cadascú per on havia vingut. Es van acomiadar i van marxar.
Era negra nit quan ella tornava a casa de celebrar el seu aniversari amb la colla de la universitat, tan sols amb la companyia de la seva ombra pels carrers deserts de Barcelona i només donava voltes i voltes a una idea: ell no havia vingut al seu aniversari i ni tan sols li havia telefonat, havia sortit del pas amb un missatge al seu amic. Va posar la clau al pany de la porta i, com qui es veu empès sense motiu cap a una melodia, va recordar una vella cançó d' Els Pets, que va entonar sense ser-ne conscient:
"Potser vam ser afortunats de mai no haver parlat. A mi, les salsitxes, mai m'han agradat".
Poser sí, potser van ser afortunats de no haver parlat mai d'aquell petó, perquè el que ell li havia demostrat -que no li importava un rave ella- no anat al sopar, la va fer veure un noi diferent al que ella tenia al seu record. I aquell qui havia vist i que ara se li suposava com a real, s'havia tret la màscara i ella l'havia vist amb uns ulls objectius, sense rastre del sentiment que hi havia temps enllà. I aquella visió no li havia agradat gens.
3 comentaris:
M'encanta com escrius, com relates, què puc dir?
Només que els protagonistes o són molt joves o els hi falta comunicació. També he arribat a pensar en una manca de desig que té el noi cap el sexe femení.potser estava en un indret que encara no sabia cap on tirar la seva sexualitat.
Tot i que és una història i, per tant, és ficció, hi ha una base real. Els protagonistes, més que joves, eren dues persones que buscaven coses diferents en una relació. S'atreien sexualment, potser precisament perquè sabien que era una relació sense futur en què hi tenien molt a perdre. Ell, a més, era molt reservat i alhora anava per la vida amb el posat d'anar de voltes de tot i sense seguir les masses (amb mentalitat "punki", com es denominava). El final de la història la van viure aquest mateix cap de setmana i, d'alguna manera, ella va tancar aquells records i es va decepcionar. Sovint esperem més dels qui ens envolten del que n'obtenim, perquè cadascú té un concepte de l'amistat i de l'amor diferents.
Es dificil entendre si et pares a pensar que tots poguem sentir diferent, però es així, i uns donem l'ànima i altres només fantasies.
Lo millor es no esperar mai res, i així es l'única manera d'estimar sense condicionants!.
Publica un comentari a l'entrada