Vas prometre que aquest cop seria diferent. Vas prometre que ja n'hi havia prou. S'havia acabat el temps de la por, de la ràbia, de la impotència. Aquest cop, no.
Però, de sobte, tot va canviar. I aquell ésser poderós que et sotmetia, de cop s'havia tornat indefens als teus ulls. La força s'havia esvaït i allò que sempre havies sabut però mai havies vist es va fer evident als ulls del món. Allà, arraulit, aquell ésser que tant havies estimat i odiat alhora, demanava ajuda. I, per molt que la ràbia i la impotència encara es mantenien latents al fons del teu cor, vas allargar la mà i vas ajudar-lo a que s'aixequés. I vas prometre que vigilaries tots els seus passos, que sempre et trobaria al seu costat.
Per sobre de la ràbia, de la impotència i de la por hi havia l'estimació, els temps viscuts i tot el que t'havia donat. Perquè el got, al cap i a la fi, sempre es pot veure mig ple.
2 comentaris:
Per sobre de la rabia i etc etc, el que hi ha es amor. Cris Molt maco aquest fragment, Lore, molt maco.
quan la ràbia s'apodera d'un mateix, MAI, hi pot haver amor,solament queda la compassió i potser amb el temps, només amb el temps pots arribar a alvirar el temps feliços viscuts.I això no és amor.
Publica un comentari a l'entrada