23-F

La mare es va llevar com cada dia per anar a la feina, sense saber que no era un dia com qualsevol altre, que aquella seria una data que tothom recordaria durant anys. Va preparar-se l'esmorzar i va preparar la llet per a l'Òscar, que encara estava en mans de Morfeu, aliè al que succeïa fora.

- Desperta Òscar, que hem d'anar a la guarderia- li va dir dolçamant.

El nen encara estav mig endormiscat quan va sortir del llit i, com un autòmat, es va beure la llet, mentre pel cap encara li rondaven les aventures viscudes la nit passada. Tot semblava normal. Barcelona despertava com cada dia.

La rutina va seguir. La mare va anar a treballar, com sempre. Va fer tot allò que feia normalment, però aquell no era un dia qualsevol. De sobte, una trucada la va alterar.

- Carinyo, hi ha hagut un cop d'Estat. El General Tejero ha entrat al Congrés i té segrestats a tots els diputats. Em sembla que se'n prepara una de grossa. Diuen que a València els tancs estan preparats. tot torna a començar- va dir-li, alterat, el marit.

En efecte, aquell 23 de febrer de 1981, el General Tejero, juntament amb altres alts càrrecs de l'exèrcit van decidir que ja n'hi havia prou de democràcia, que el país havia de tornar a l'estat de por que havia viscut durant gairebé quaranta anys. Com si es tractés de Déu, aquells militars van decidir que tenien el poder per tornar a inculcar la por al poble, per retornar-lo al llarg hivern del qual havien sortit tan sols uns anys abans.

Per la ment de la dona, van tornar a passar aquells records. Va tornar a veure la por, la misèria, la gana, la traïció. Va reviure la seva infància de nou i es va tocar la panxa. "No, un altre cop, no" va murmurar. Va agafar les seves coses i va anar a recollir l'Òscar a la guarderia, sense dir-li res al nen, per no espantar-lo. Si tot tornava a començar, ells no ho veurien. Si tot tornava a ser com abans, ells no ho viurien. No, si la cosa empitjorava, ells agafarien el cotxe i marxarien cap a Perpinyà. Un altre cop, no.

Per sort, el cop va acabar sent una anècdota i tot va tornar a una normalitat estranya en uns dies. Però a les cares de la gent s'hi reflectia aquella por que semblava oblidada, aqull fantasma que apareixia de nou: la Dictadura.

Jo no havia nascut encara, era tan sols una ocupa en cos aliè. Estava encara dins la mare i no recordo res del que va passar, però amb els anys em van explicar tota aquella por viscuda aquells dies, i la por viscuda al llarg dels anys de la Dictadura. Per sort, avui tan sols és un record més entre la gent, un record difús, llunyà, però que aquell 23-F va tornar a recordar tot el que aquells quaranta anys van significar en la vida de moltes persones.

Per sort, ara només recordem aquella data perquè els mitjans de comunicació en parlen, i ningú no vol ni tan sols imaginar què hagués passat si el General Tejero ("al suelo, joder!") s'hagués sortit amb la seva. No hem d'oblidar, perquè aquesta és la millor manera de no tornar a viure allò que els nostres pares, els nostres avis, allò que Espanya va viure durant quaranta anys.

Te'n recordes?

Te'n recordes d'aquell temps...quan les decisions importants es prenien mitjançant un pràctic "Pito, pito colorito.....dónde vas tu tan bonito?....a la era verdadera....pim pom fuera"? Es podien arreglar les coses amb un simple "No ha valgut!!!" Els errors s'arreglaven dient simplement "Tornem a començar". El pitjor càstig era escriure 100 vegades "No tornaré a... "

Tenir molts diners només significava poder comprar-te un gelat,o una bossa de xuxes quan sorties de l'escola. Fer una muntanya de sorra podia mantenir-nos feliçment ocupats durant tota una tarda. Per salvar els nostres companys només calia un crit de "salvats". Quan enfadar-se era dir "no t'estic".

Sempre descobries les teves més ocultes habilitats a causa d'un "A que no fas això?", no hi havia res més prohibit que jugar amb foc. "Tonto l'últim" era el crit que ens feia córrer com bojos, fins que sentíem com el cor ens bategava amb força dins el pit...

El "polis y cacos" era només un joc per al pati, i, per suposat, sempre era molt més divertit ser lladre que policia. Els globos d'aigua eren la més moderna, poderosa i eficient arma que mai s'havia inventat. La major desil·lusió era haver sigut elegit l'últim en l'equip de fútbol. I els germans grans eren el pitjor dels torments, però, també els més gelosos, fidels protectors.

Mai faltaven els caramels que tiraven els Reis Mags a Nadal, ni la sorpresa que ens deixaven "els angelets" o el "Ratoncito Pérez". GUERRA només significava tirar-se boles de paper o trossets de gomes Milán de colors durant les hores liures o no a classe. Els gelats constituïen el grup dels aliments bàsics i essencials.

Quan treure-li les rodetes a la bici significava un gran pas a la teva vida... El negoci del segle era aconseguir canviar els deu cromos repetits pels que feia tant de temps que buscaves.Tots s'admiraven si aconseguies creuar la corda mentre botaves, quan el major tresor era trobar tossos de guix pel terra per poder dibuixar a les parets i comentar l'últim capítol de BOLA DE DRAC...

Totes aquestes coses ens feien feliços, no nessitàvem res més...una pilota, una corda, i dos amics o amigues amb qui fer el gandul durant tot el dia.

Si podeu recordar la majoria d'aquestes coses i se us ha dibuixat un somriure a la cara, significa que vau tenir una infància feliç i que encara us queda a dins alguna cosa d'aquells nens que vàreu ser no fa pas gaire temps.

Quan creieu que la vida no us somriu, penseu en aquestes coses. Quan creieu que no hi ha res de bo, recordeu com ho vèieu tot abans, quan allò més insignificant era ja un gran pas.

Esperança

Avui el món em sembla una mica millor. Avui crec que el món no és ple de gent que va a la seva, ni que s'aprofita dels altres. Avui crec una mica més en la bondat de l'èsser humà. I és que ahir vaig perdre la meva agenda, plena d'anotacions personals i de dades confidencials -el meu número de compte, números de telèfon, adreces...- i avui he trucat a l'atenció al client dels Ferrocarrils de la Generalitat, més per protocol que no pas amb l'esperança de rebre bones notícies, i resulta que la tenien a Provença. L'he recollit i estava tot tal i com ho tenia.

Avui qui sigui qui m'ha tornat l'agenda, m'ha fet recobrar l'esperança en la bondat de l'èsser humà, que ja havia perdut fa temps.I, malgrat els núvols, he vist sortir de nou el sol.

Cartes d'amor

Ella va arribar cinc minuts abans a la cita, com feia sempre que quedava amb algú. Com que no el va veure, es va posar a llegir i va demanar un cafè amb llet. Ell va arribar puntual i, mentre l'esperava, va demanar-se una cervesa. Tots dos, cadascú des de la seva taula, es van mirar. Va anar passant el temps i ell va comprendre que l'havien plantat, que ella no apareixeria i va tornar a mirar aquella noia misteriosa que semblava tenir la seva mateixa sort. Ella no desenganxava els ulls del llibre que llegia, tot i que va notar la seva mirada.

Quan feia més d'una hora que esperaven, ell va fer la bogeria de la seva vida: es va acostar a la noia. Hola- li va dir- sembla que cap dels dos té sort aquesta tarda, oi? La noia el va mirar i li va somriure.Sí, això sembla- va respondre- Potser m'he equivocat de dia, o d'hora, no sé... Però mentia, i ell ho va notar de seguida.

- Mira, no acostumo a seure a taules ocupades i a assetjar noies pel món, però sento que aquesta casualitat ens ha unit- què tòpic, va pensar ell, mentre ho deia- en fi, que si vols matar el temps xerrant, jo...

I van començar a parlar, com sempre comencen aquestes converses entre estranys en què ningú no sap què dir i es recorren als tòpics. Van parlar del temps, del llibre que ella llegia -l'autor del qual era del tot desconegut per a ell-, de qui esterava cada un... I la tarda va anar passant, fins que va arribar el moment d'acomiadar-se. Potser va ser la voluntat d'anar més enllà de la casualitat, potser es van caure bé, potser eren dues ànimes solitàries. Fos com fos, ell va proposar-li quedar el diumenge següent, al mateix lloc i a la mateixa hora. Jo no et deixaré plantada, va dir-li.

I així van començar les seves cites, que aviat van convertir-se en un costum. Cad diumenge es trobaven i anaven al cine, compartien conversa mentre prenien un cafè al mateix bar on s'havien conegut, o visitaven alguna exposició de la ciutat. I, poc a poc, ell va anar sentint com tenien moltes coses en comú i com cada cop tenia més ganes que arribés el diumenge següent, per veure-la, fins el punt d'adonar-se que n'estava completament enamorat.

Un diumenge que havien quedat, ell va decidir-se a dir-li el que sentia, però ella se li va avançar.

- He de dir-te una cosa. me'n vaig a viure a Londres- va dir-li, amb tristor.

- Has de marxar? Jo que volia dir-te que no marxessis mai més del meu costat?- va respondre ell- Et semblarà una bogeria, però m'he enamorat de tu.

- Doncs serem dos ximples al món, perquè jo sento el mateix- va dir ella- Però escolta'm. Me'n vaig per qüestions de feina, però tornaré i, mentrestant, t'escriuré una carta cada quinze dies, perquè no m'oblidis.

Tot i que, evidentment, no era el mateix que tenir-la amb ell, s'hi va haver de conformar. Van passar els dies des del seu comiat i el quinzè, puntualment, va trobar una carta d'ella a la bústia. Li explicava com li anava la vida per allà, les ganes que tenia de tornar i compartir amb ell el seu dia a dia...

D'aquesta manera, la vida del noi va anar passant,entre carta i carta. I van passar setmanes, i mesos, i anys. Cada quinze dies, puntualment, rebia una mica d'aire fresc, una esperança, i això el manteina viu, mentre esperava la darrera carta, on ella li diria que tornava. Amb el pas dels anys, va arribar a acumular tantes cartes que va haver de comprar una caixa gran i, com per ell, les cartes de la seva estimada eren el més preuat que tenia, va decidir comprar una caixa forta.I la caixa s'omplia i s'omplia de cartes, i ella no tornava...

Un bon dia, després de quinze dies de la darrera carta, no va rebre res. I van passar els dies sense notícies de la noia. Primer va pensar que era un retard de correu, després, que ella tornava i, finalment, ja no pensava en cap excusa, tan sols obria cada dia la bústia amb l'esperança de trobar un sobre amb el seu nom. Passava per la vida, com qui només passa el temps, sense viure-la, sense esma de fer res.

Però com diu la tradició popular, la mala sort mai ve sola. Uns lladres van entrar a casa seva, mentre ell passejava pels carrers on anys enrere havia caminat amb ella. Evidentment, quan van veure la caixa forta, van creure que estaven de sort i se la van endur. Tan gran com l'alegria d'haver-la trobat, va ser la ràbia de veure el que hi havia dins. El cap de la banda, emprenyat, va dir que s'havien de cremar, o llançar-les al mar, o vés a saber què. però el més jove, que encara conservava la inocència d'aquell qui no ha patit per amor, va llegir les cartes i va adonar-se de com devien ser d'importants per al destinatari i se les va endur totes.

I, seguint la mateixa tònica que la noia havia seguit al llarg d'aquells anys, va enviar-li, per estricte ordre, una carta cada quinze dies, amb l'objectiu que el noi anés recuperant-les, de la mateixa manera que les havia rebut per primera vegada.

El noi, molt deprimit pel que havia passat, va veure doncs, com cada quinze dies rebia, de nou, les cartes de la seva estimada i així, va anar revivint la seva història d'amor, com feia anys havia viscut. De nou, cada dia era una espera, era una nova il·lusió, una nova esperança de rebre notícies d'aquella dona a qui estimava tant.

I les cartes van anar arribant durant anys, mentre ell conservava l'esperança de trobar-ne una de nova, una on ella li digués que, per fi, tornavca a la ciutat. Però, com sempre passa amb les millors històries d'amor, va arribar el dia que va rebre la darrera carta que la noia havia escrit feia anys. I no en va rebre cap mai més.

(idea original: Ismael Serrano)

Carnaval

Quan era petita, l'època del Carnaval era una de les millors de l'any, després de Nadal. Un bon dia apareixia un individu estrafalari que ens deia que, durant una setmana, els nens érem gairebé els reis del mambo. Ens prometia mil i una coses que, per desgràcia, mai s'acabaven de complir i, finalment acabava a la foguera.

Recordo la il·lusió que ens feia sentir que els professors serien els nostres criats, que sortiria coca-cola de les aixetes dels lavabos o que les cuineres farien uns àpats meravellosos. Recordo que, a canvi, per mostrar la nostra adhesió al nou rei, cada dia havíem de fer allò que ens havia demanat: dilluns anar amb una corbata de colors, dimarts dur les sabates del revés, dimecres pintar-nos un sol a la cara... I així fins a completar la setmana. I, amb pena, recordo també com acabava el dimecres de cendra. Però, com que els temps canvien, els darrers anys d'escola, el nostre amic Carnestoltes en lloc de ser cremat, marxava en globus, cosa que evitava els plors dels més petits.

Ara, de tot allò, només en conservo la tradició de disfressar-me un dia (generalment divendres o dissabte), tot i que em fa una vergonya espantosa. Ai, què ens fem grans! Si miro enrere en el temps i recordo les vegades que m'he disfressat i de què, em pugen els colors: he estat l'Eva del Paradís perdut, una dona de la neteja, un malalt de guerra, un angelet endimoniat, una hippie, una iaia, una ballarina de charleston, una magdalena, una troglodita... I és que, tants anys d'esplai donen per a molts records.

Només enyoro aquella alegria de quan era petita, aquella absència de vergonya i de sentiment de ridícul que ara m'envaeix quan m'he de posar una disfressa, tot i que només em dura uns minuts, fins que veig algú altre que, com jo, ha decidit tornar a ser nen per un dia. Aleshores, m'oblido que tinc vint-i-cinc anys i retorno a la meva infantesa i, quan veig un nen disfressat pel carrer, em venen ganes de cridar-li que gaudeixi d'aquesta festa ara que encara no està lligat a convencions i la vergonya no l'ha atrapat, perquè, en el fons, ser nen és una de les millors etapes de la vida. Per això, mai hauríem de deixar marxar al nen que tots portem a dins ni la capacitat d'il·lusionar-nos, perquè la vida ja és prou monòtona i avorrida per si mateixa. No perdem, doncs, la mirada innocent que un dia vam tenir i que l'experiència ens ha anat fent oblidar.

L'Atreyu, el poruc de la casa

A diferència de la teva germana, tu vas arribar a casa de manera més premeditada. Una amiga nostra havia trobat cinc gatets recent nascuts al parc i s'acostaven temperatures fredes, així que se'ls va endur a casa, mentre anava donant veus per si algú els volia. Quan vam anar-vos a visitar, el Sergi no se'n va poder resistir. Eres tan petitó - ens cabies en una mà i encara ens sobrava espai- i negre, com ell volia, que em va mirar amb una cara... Jo no volia un altre gat, però sabia que acabaries venint a casa. I així va ser.

El pitjor va ser l'adaptació, ja que la Morla, només veure't, va començar a bufar-te i a donar-te cops amb la poteta. No t'hi volia al seu espai. Tu, pobret, t'hi acostaves, com si busquessis la mama i ella et rebutjava de valent. Aquella situació va durar tan sols cinc dies, però van ser els més durs per a nosaltres: la Morla va canviar radicalment, va decidir que si et volíem a tu, ella passava de nosaltres i es passava el dia amagada i sense venir-nos a rebre ni res. Tu, pobret meu, et vas passar aquells dies a la nostra habitació, sense sortir per res, perquè teníem por de deixar-vos sols. Només menjaves amb el biberó i dormies. Quina vida, aquella!!

Després de cinc dies de crits i de plors, et vas acostar decidit, bé, tan decidit com pot anar una cadell de tres setmanes que amb prou feines s'aguantava dret, i vas quedar-te palplantat al davant d'ella mentre et bufava. Se't va acostar i et va ensumar. I, des d'aleshores, es va convertir en la teva mama. Et netejava, et va ensenyar a fer les cosetes a la caixa, a netejar-te sol, a menjar... I tu la marcaves amb les potetes com es marca a una mare.

Sempre has estat un gat esquifidet, així, primet, com si no mengéssis, quan en realitat devores el teu pinso i el seu, sense que ella t'ho privi. Com que vas estar a casa des del principi, t'has acostumat a miolar quan vols alguna cosa, ja sigui menjar o cridar l'atenció perquè et fem "mimitos". Representes un gat en tot el seu sentit: ets d'allò més poruc i, alhora, tens una curiositat innata per qualsevol soroll o objecte que desconeixes. De seguida t'amagues si ve algú, però et vas apropant si et fa sorollets amb les claus. "La curisidad mató al gato" té sentit complet en el teu cas: tot i mort de por, vas allà on hi hagi una novetat. No ets pas tan carinyós com la Morla, però quan et ve de gust que et rasquem, vas passant el cap fins que ho fem, ja sigui de dia com de nit, mentre mioles per captar l'atenció.

L'únic problema que tenim és que et perden les finestres, tant, que més d'una vegada t'hem trobat prenent el sol a la repissa de la finestra que dóna al carrer, amb la por que això ens dóna; o t'ha trobat el veí al menjador de casa seva, mentre feies una excursió pels balcons.

De petit, et van dir King Kong, perquè eres tan negre i grandot. Ara, en canvi, el nom d'Atreyu et queda gran, perquè no ets pas un noiet valent i decidit. Però ens fas riure tant quan jugues tu sol, o amb la Morla, o quan t'amagues i véns a poc a poc perquè la curiositat et mata. A més, els quatre pèls blancs que tenies no t'han marxat, ben al contrari, tens com un borrissol blanc a la panxeta (per amagar les vergonyes) i al coll, a manera de corbatí. Pobret meu, no ets gens fotogènic, perquè t'espanta el flash i, amb aquest pèl tan lluent, sembla que siguis marró.

La nostra convivència és meravellosa, excepte quan a les nits us dóna per saltar pel llit mentre us perseguiu, o bé quan t'hem de dur al veterinari, perquè quan en tornem, la Morla no et reconeix i et bufa durant unes hores. I tu, angelet meu, vinga a acostar-t'hi, com dient: sóc jo!

Tu també t'has convertit en una peça fonamental d'aquesta família. Compenses el fet de ser menys carinyós amb la ingenuïtat i les trapelleries. La llàstima és que, com passa amb els germans, la Morla en sap més i sempre t'acabem enxampant a tu fent-ne alguna de grossa. Per això, perquè també ets especial, també mereixies unes línies aquí. Ara només temem que torni a arribar el bon temps, perquè et tornarem a veure enfilat a la finestra, tot tranquil prenent el sol, mentre nosaltres ens espantem per si caus al carrer.

La Morla, la reina de la casa

Vas arribar per sorpresa. Nosaltres havíem demanat un gat negre o bé com el Garfield, però quan ens van trucar i ens van dir que havien trobat dos cadellets a la carretera, no ens va preocupar ni el sexe ni el color, només volíem donar-te una vida millor. Quan et vam veure tan grandota, vam pensar que devies tenir quatre o cinc mesos i pel que sabíem de sexe d'animals, eres un mascle, així que et vam dir Atreyu. Per sort, l'error tan sols va durar un dia, perquè la veteriària ens va dir que eres una femelleta de 2 mesos, per molt gran que semblessis. Així doncs, et vam dir Morla, com la tortuga de "La historia interminable". Al principi et trobaves estranya i tenies molta por, però poc a poc et vas fer a nosaltres i ens vas robar el cor. Com que no tot podia ser meravellós, tenies problemes a causa de la teva vida al carrer, no feies bé les caques i patíem per si tenies leucèmia felina. Van ser dos mesos de proves amb pinsos diferents, de menjar arròs i pollastre, de xarops fastigosos i pastilles, per descobrir al final que, simplement t'havia donat al·lèrgia el pinso que havies menjat el primer dia al refugi d'animals. Vaja, que eres molt fina, tu!

Et vas convertir en la mastressa de la casa i de seguida vam saber que nosaltres èrem els teus convidats, no pas els propietaris del pis.

Cada dia, quan arribàvem, ens saludaves amb el teu ball de la panxeta: et posaves a terra i, quan t'acariciàvem, giravoltaves a un costat i l'altre, d'alegria.

El pitjor moment que vam passar, va ser quan et vam operar perquè no tinguessis cadells. La veterinària ens va dir que t'havíem tornat a salvar la vida, ja que tenies la matriu plena de tumors. Després dels dos ensurts que ens has donat, com no t'hem d'estimar!

Ara bé, mentiria si no digués que ets la gata més intel·ligent i trapella del món. T'has arribat a menjar el llom cru que teníem per sopar, ens has foradat incomptabes bricks de llet i de cacaolat, ens has esgarrapat el sofà quan t'has enfadat, m'has trencat mitges i cordills de sabates... I sempre, quan t'hem renyat, ens has posat aquells ullets com els del gat d'Srek, que fan que ens fonguem.

Quan arriba l'hivern, et tenim la primera sota el nòrdic i, si te'n vas, després ens rasques amb les potestes perquè t'hi deixem entrar de nou. Al sofà, la millor manera de cridar-te és posar-nos sota la manta. Als cinc segons, ja hi ets tu, rascant per poder-te ficar a dins.

Ets la gata més espacial que hi ha al món, i tan se val que no tinguis pedigree, que siguis grisa atigrada, com la majoria de gats. Tens uns ulls enormes que fan que siguis preciosa, i malgrat totes les trapelleries, ets la coseta més dolça del món.

Nosaltres et vam salvar la vida, però tu, Morla, ens has fet la parella més feliç del món i només desitgem arribar a casa cada vespre per veure la teva alegria i el teu ball de la panxeta.