Carnaval

Quan era petita, l'època del Carnaval era una de les millors de l'any, després de Nadal. Un bon dia apareixia un individu estrafalari que ens deia que, durant una setmana, els nens érem gairebé els reis del mambo. Ens prometia mil i una coses que, per desgràcia, mai s'acabaven de complir i, finalment acabava a la foguera.

Recordo la il·lusió que ens feia sentir que els professors serien els nostres criats, que sortiria coca-cola de les aixetes dels lavabos o que les cuineres farien uns àpats meravellosos. Recordo que, a canvi, per mostrar la nostra adhesió al nou rei, cada dia havíem de fer allò que ens havia demanat: dilluns anar amb una corbata de colors, dimarts dur les sabates del revés, dimecres pintar-nos un sol a la cara... I així fins a completar la setmana. I, amb pena, recordo també com acabava el dimecres de cendra. Però, com que els temps canvien, els darrers anys d'escola, el nostre amic Carnestoltes en lloc de ser cremat, marxava en globus, cosa que evitava els plors dels més petits.

Ara, de tot allò, només en conservo la tradició de disfressar-me un dia (generalment divendres o dissabte), tot i que em fa una vergonya espantosa. Ai, què ens fem grans! Si miro enrere en el temps i recordo les vegades que m'he disfressat i de què, em pugen els colors: he estat l'Eva del Paradís perdut, una dona de la neteja, un malalt de guerra, un angelet endimoniat, una hippie, una iaia, una ballarina de charleston, una magdalena, una troglodita... I és que, tants anys d'esplai donen per a molts records.

Només enyoro aquella alegria de quan era petita, aquella absència de vergonya i de sentiment de ridícul que ara m'envaeix quan m'he de posar una disfressa, tot i que només em dura uns minuts, fins que veig algú altre que, com jo, ha decidit tornar a ser nen per un dia. Aleshores, m'oblido que tinc vint-i-cinc anys i retorno a la meva infantesa i, quan veig un nen disfressat pel carrer, em venen ganes de cridar-li que gaudeixi d'aquesta festa ara que encara no està lligat a convencions i la vergonya no l'ha atrapat, perquè, en el fons, ser nen és una de les millors etapes de la vida. Per això, mai hauríem de deixar marxar al nen que tots portem a dins ni la capacitat d'il·lusionar-nos, perquè la vida ja és prou monòtona i avorrida per si mateixa. No perdem, doncs, la mirada innocent que un dia vam tenir i que l'experiència ens ha anat fent oblidar.