Cartes d'amor

Ella va arribar cinc minuts abans a la cita, com feia sempre que quedava amb algú. Com que no el va veure, es va posar a llegir i va demanar un cafè amb llet. Ell va arribar puntual i, mentre l'esperava, va demanar-se una cervesa. Tots dos, cadascú des de la seva taula, es van mirar. Va anar passant el temps i ell va comprendre que l'havien plantat, que ella no apareixeria i va tornar a mirar aquella noia misteriosa que semblava tenir la seva mateixa sort. Ella no desenganxava els ulls del llibre que llegia, tot i que va notar la seva mirada.

Quan feia més d'una hora que esperaven, ell va fer la bogeria de la seva vida: es va acostar a la noia. Hola- li va dir- sembla que cap dels dos té sort aquesta tarda, oi? La noia el va mirar i li va somriure.Sí, això sembla- va respondre- Potser m'he equivocat de dia, o d'hora, no sé... Però mentia, i ell ho va notar de seguida.

- Mira, no acostumo a seure a taules ocupades i a assetjar noies pel món, però sento que aquesta casualitat ens ha unit- què tòpic, va pensar ell, mentre ho deia- en fi, que si vols matar el temps xerrant, jo...

I van començar a parlar, com sempre comencen aquestes converses entre estranys en què ningú no sap què dir i es recorren als tòpics. Van parlar del temps, del llibre que ella llegia -l'autor del qual era del tot desconegut per a ell-, de qui esterava cada un... I la tarda va anar passant, fins que va arribar el moment d'acomiadar-se. Potser va ser la voluntat d'anar més enllà de la casualitat, potser es van caure bé, potser eren dues ànimes solitàries. Fos com fos, ell va proposar-li quedar el diumenge següent, al mateix lloc i a la mateixa hora. Jo no et deixaré plantada, va dir-li.

I així van començar les seves cites, que aviat van convertir-se en un costum. Cad diumenge es trobaven i anaven al cine, compartien conversa mentre prenien un cafè al mateix bar on s'havien conegut, o visitaven alguna exposició de la ciutat. I, poc a poc, ell va anar sentint com tenien moltes coses en comú i com cada cop tenia més ganes que arribés el diumenge següent, per veure-la, fins el punt d'adonar-se que n'estava completament enamorat.

Un diumenge que havien quedat, ell va decidir-se a dir-li el que sentia, però ella se li va avançar.

- He de dir-te una cosa. me'n vaig a viure a Londres- va dir-li, amb tristor.

- Has de marxar? Jo que volia dir-te que no marxessis mai més del meu costat?- va respondre ell- Et semblarà una bogeria, però m'he enamorat de tu.

- Doncs serem dos ximples al món, perquè jo sento el mateix- va dir ella- Però escolta'm. Me'n vaig per qüestions de feina, però tornaré i, mentrestant, t'escriuré una carta cada quinze dies, perquè no m'oblidis.

Tot i que, evidentment, no era el mateix que tenir-la amb ell, s'hi va haver de conformar. Van passar els dies des del seu comiat i el quinzè, puntualment, va trobar una carta d'ella a la bústia. Li explicava com li anava la vida per allà, les ganes que tenia de tornar i compartir amb ell el seu dia a dia...

D'aquesta manera, la vida del noi va anar passant,entre carta i carta. I van passar setmanes, i mesos, i anys. Cada quinze dies, puntualment, rebia una mica d'aire fresc, una esperança, i això el manteina viu, mentre esperava la darrera carta, on ella li diria que tornava. Amb el pas dels anys, va arribar a acumular tantes cartes que va haver de comprar una caixa gran i, com per ell, les cartes de la seva estimada eren el més preuat que tenia, va decidir comprar una caixa forta.I la caixa s'omplia i s'omplia de cartes, i ella no tornava...

Un bon dia, després de quinze dies de la darrera carta, no va rebre res. I van passar els dies sense notícies de la noia. Primer va pensar que era un retard de correu, després, que ella tornava i, finalment, ja no pensava en cap excusa, tan sols obria cada dia la bústia amb l'esperança de trobar un sobre amb el seu nom. Passava per la vida, com qui només passa el temps, sense viure-la, sense esma de fer res.

Però com diu la tradició popular, la mala sort mai ve sola. Uns lladres van entrar a casa seva, mentre ell passejava pels carrers on anys enrere havia caminat amb ella. Evidentment, quan van veure la caixa forta, van creure que estaven de sort i se la van endur. Tan gran com l'alegria d'haver-la trobat, va ser la ràbia de veure el que hi havia dins. El cap de la banda, emprenyat, va dir que s'havien de cremar, o llançar-les al mar, o vés a saber què. però el més jove, que encara conservava la inocència d'aquell qui no ha patit per amor, va llegir les cartes i va adonar-se de com devien ser d'importants per al destinatari i se les va endur totes.

I, seguint la mateixa tònica que la noia havia seguit al llarg d'aquells anys, va enviar-li, per estricte ordre, una carta cada quinze dies, amb l'objectiu que el noi anés recuperant-les, de la mateixa manera que les havia rebut per primera vegada.

El noi, molt deprimit pel que havia passat, va veure doncs, com cada quinze dies rebia, de nou, les cartes de la seva estimada i així, va anar revivint la seva història d'amor, com feia anys havia viscut. De nou, cada dia era una espera, era una nova il·lusió, una nova esperança de rebre notícies d'aquella dona a qui estimava tant.

I les cartes van anar arribant durant anys, mentre ell conservava l'esperança de trobar-ne una de nova, una on ella li digués que, per fi, tornavca a la ciutat. Però, com sempre passa amb les millors històries d'amor, va arribar el dia que va rebre la darrera carta que la noia havia escrit feia anys. I no en va rebre cap mai més.

(idea original: Ismael Serrano)