La nit de reis...(II)

... Les hores anaven passant i, cadascun des del seu llit, pensava i pensava sobre com serien aquellstres homes que havien de repartir regals entre tots els nens.
"Han de ser molt forts!" pensava el més gran. "Deuen portar molts ajudants, perquè ells tot sols no podrien amb tot..." pensava el mitjà. " I si em porten carbó?" es preguntava el petit. És clar, i d'aquestes preguntes en van sortir d'altres i, quan ja eren prop de les quatre de la matinada, algú va entrar a l'habitació del davant, on ells jugaven habitualment. Tots tres es van tapar fins dalt del cap amb els llençols i, per no fer soroll, van aguantar la respiració tant com van poder.

En Pere, el més petitó, no va poder més després de 10 segons de quietud. El pessigolleig d'emoció barrejada amb por que el recorria per dins i, poc a poc, va deixar sortir el seu caparró: primer els cabells, després les celles i, poc a poc, tot el pit, i es va trobar amb dos parells d'ulls que, com ell, també miraven cap a la claror de l'habitació del davant.

Hi havia algú, tot i que no podia veure bé si era un rei, un patge o bé un ajudant, però sabia que això era el menys important. Uns minuts més tard ja hauria marxat i, el més important, li semblava que no havia deixat carbó!

Quan va semblar que acabava de descarregar, aquell individu va girar cua i va sortir de l'habitació. Abans que el llum dèbil de l'habitació desaparegués, en Pere es va fixar en ell: duia una corona d'or i li sortien uns rínxols daurats per sota. A més, anava tapat amb una capa vermella, com les dels prínceps o els reis. "És clar, si ha d'anar per tot el món, deu passar fred i per això s'abriga..." va raonar el menut.

Quan ja no van sentir cap soroll, tots tres es van agrupar al llit del germà gran, com feien sempre que havien de decidir alguna cosa important.

"Jo hi aniria ara!" va dir el mitjà, l'Enric. "No, la mama ens renyarà. Caldrà esperar a demà" va respondre el gran. I així, amb aquella emoció pel que havien vist i amb la seguretat de tenir els regals ja a casa, van anar cadascú al seu llit i van perdre el món de vista.

L'endemà, els pares es van despertar amb tres cares que els miraven. Volien explicar el que havien vist i, per sobre de tot, volien saber què els havien deixat els reis. De pressa, el germà gran, en Pol, va narrar als pares els fets, sense deixar-se ni un sol detall i barrejant-los amb les seves pròpies fantasies i les dels seus germans, que hi anaven afegint detalls. Ells feien cara de sorpresos i, quan els petits van marxar cap a l'habitació, el pare va comentar "Quina imaginació tenen aquests nens! Mira que inventar tots tres aquesta història!". La mare ja anava darrere els petits, vigilant que no es barallessin i no l'escoltava. L'home, empès per la situació, tot i mig adormit, va rodolar fins a l'altre cantó del llit, va posar els peus a terra però, en lloc de trobar-lo fred com una pedra, alguna tela evitava aquellcontacte. Fregant-se els ulls, va mirar què hi havia soita els seus peus... Una capa vermella, com la que els seus fills havien vist a la nit!

La dona, en veure que ell no arribava, va treure el cap per la porta."Vens?" va preguntar. I ell va saber, aleshores, el que significa la màgia dels reis mags.